París. Dia 6. Disneyland

Dia complert climatològicament. Pluja, sol, núvols i més pluja per acomiadar el dia. Tot i així, no ha impedit fer res del previst. Les fotos.

Crònica del Ferran Guijarro

Veig les cares cansades. Són quarts d’onze de la nit i el tren ha sortit tard de l’estació. La son envaeix els passadissos. La son és perillosa. Fins i tot un company s’ha adormit al metro, ha arribat al final de la línia i ha tornat sol. Felicitats per la valentia i autonomia que has demostrat! Hem arribat sencers i tots, més tard o més d’hora.

Tot ha començat aquest matí, amb una imatge no massa diferent. Expressions adormides omplen el menjador en què esmorzem, ja que la nit no ens ha permès descansar el que volíem, o, al menys, les nostres mares haguessin volgut. Ha sigut una nit moguda, amb sorpreses i corredisses pels passadissos, traïcions, plors, somriures, i bromes, només divertides per alguns. Rutina habitual, i ens dirigim cap a l’esperat Disney.

He d’admetre que sóc dels tocats de la nit, ja que no m’han deixat dormir el que hauria preferit, però en fi, alegria, que som a França. Tot canvia a l’entrar. El castell, el famós símbol del parc, extret directament de la versió de la factoria de La Bella Dorment, canvia totalment la meva expressió facial. Un somriure omple la meva boca. Literalment salto i canto. Oblido el que ha passat abans. Carai, que estem en la terra dels somnis!

Indicacions bàsiques per part del Cesc i la Marta, i ràpidament, el grup s’escampa com la pólvora. La meva il·lusió infantil, però, fa que m’ho prengui amb més calma. No m’interessa tant pujar a moltes atraccions, moltes vegades i com més fortes millor. Vull perdre’m pels raconets encantats de FantasyLand, la part més màgica i somniadora de la zona. Cal dir que sóc un “friki”  de Disney, degut a la meva infància, i estic molt orgullós de ser-ho. Per tant, m’he entretingut a cada pedra per poder capturar una instantània de cada lloc. He d’agrair als tres que m’han esperat i han aguantat la meva obsessió fotogràfica. Per culpa meva hem pujat a menys atraccions i hem donat més voltes pel parc. Val a dir que cap de nosaltres és un as en l’orientació.

Després del màgic matí, el Francesc ens dóna uns tiquets per poder dinar a un dels varis restaurants del parc que estan entre les nostres opcions. Ens separem per gustos culinaris, i ens dirigim per grupets cap als nostres respectius destins. Alguns dels restaurants, però, estan tancats, i al final uns quants coincidim al restaurant que hem triat com a segona opció. Llarga cua per demanar. Gran espera per agafar el dinar. L’aire està carregat de tensió i impaciència, tothom vol ser atès, i sembla que no estiguin atenent ningú.

Després d’una hora d’haver demanat, per fi podem dinar, i marxem del restaurant, ja preparant idees per la tarda. Ens trobem pràcticament tota la classe a una de les atraccions més desitjades: la “Space Mountain” (és a dir, Muntanya de l’Espai). Ens atrau per la seva velocitat i per la pujada d’adrenalina que suposa. Ens encanta córrer riscs d’aquesta mena. De fet, preferim córrer riscos físics que psicològics. Curiós. Tornem doncs, a l’atracció. Tenim sort, a aquelles hores no hi ha gairebé ningú fent cua, i arribem ben de pressa a la nostra destinació, aquells vagons dotats de cinturons metàl·lics, que evitaran que caiguem de l’atracció. Pugem. Per alguns com jo, és la primera vegada. És una passada, i podem dir que és un fet objectiu, tothom hi està d’acord, fins i tot la més sensible, que ha plorat de l’emoció del primer cop. Repetim, alguns un parell de cop, i anem rondant pel parc per grupets, que es van separant i ajuntant segons el que vol fer cadascú.

La tarda transcorre divertida com el matí. Arriba l’hora en la qual hem quedat amb el grup, i el Cesc ens dóna l’energia necessària per sopar. El nostre amic Paul deia sovint que els diners són energia. Divisió altre cop. Alguns van tranquil·lament a buscar un lloc per poder sopar, i utilitzen les darreres estones per fer compres d’última hora. D’altres, aprofiten el temps per pujar al màxim d’atraccions possibles, i així amortitzar la seva estada al parc. Aquests, sopen de pressa i corrents quan el grup es reuneix. Foto  de grup final amb el castell de fons, junt amb el cel blau i rogent que ens acompanya. Bonica estampa. La terra fantàstica de Disney ens acomiada amb pluja. I aquí estem:

Veig les cares cansades. Són quarts d’onze de la nit i el tren ha sortit tard de l’estació. La son envaeix els passadissos. La son és perillosa. Fins i tot un company s’ha adormit al metro, ha arribat al final de la línia i ha tornat sol. Felicitats per la valentia i autonomia que has demostrat! Hem arribat sencers i tots, més tard o més d’hora. (Això us sona d’alguna cosa?)

Nit llarga, la que ens espera. Tots esperen ansiosos un moment concret d’aquesta nit. No saben que potser no serà el que volien que fos. Al cap i a la fi som joves. L’únic tiquet que necessitem ara és el del tren de la maduresa.

M’agradaria quedar-me amb una sola cosa d’avui. Avui, tots i cada un de nosaltres ha somrigut. Disney ens ha donat el que necessitàvem. Felicitat. Potser efímera i passatgera, potser només per un dia.

Però és felicitat, i de la verdadera.

Per acabar, em disculpo per el llarg text que, als que l’heu llegit tot, us he fet llegir. M’excusaré, però, amb la meva “muletilla”:

És que sóc de lletres.