Refugi 307

Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? 
No, sinó de deixar de ser imbècils.
Joan Sales. Carta a Mercè Rodoreda (4 d'octubre de  1962)

Hivern. Més hivern. Les temperatures segueixen pujant. Cada dia tenim més hores de Sol. Cada dia l'hivern és més intens. Més alumnes per aula. Més hores pels profes. Ja està confirmat. Uf! Són algunes de les darreres mesures. Pas a pas ens acostem, no a un llarg hivern sinó, a una era glacial. Avui hem fet un salt en el temps. Avui hem retrocedit 75 anys. Avui hem sortit de l'escola per anar a buscar el metro. Això ho fem sovint en moltes sortides. Això d'agafar el metro. Algú. No direm el seu nom, ja estava remugant. Quin pal la sortida, deia. Altres no eren conscients del viatge que estavem a punt d'emprendre. La sortida d'avui era especial. La sortida d'avui ha estat especial. Aquest metro que hem agafat ens ha transportat no només en l'espai. Aquest metro ens ha transportat en el temps. Poc després de baixar a la parada de metro de Paral·lel i caminar unes cantonades pel carrer Nou de les Rambles, hem arribat a l'entrada del Refugi 307. Ha estat un viatge en l'espai. De Gràcia al Poble Sec. Ha estat un viatge en el temps. Del 2.012 a 1.937. A la porta del refugi ens esperava el Marc. Un gracienc que ens farà de guia. Les visites amb guia sempre són molt enriquidores. Quan el guia és com el Marc les visites esdevenen un plaer. La seva passió, el seu entusiasme, els seus coneixements i sobretot, les seves ganes de transmetre, han fet de la visita un autèntic plaer. Per aquells que no ho sàpiguen a Barcelona va arribar a haver-hi 1.401 refugis censats per l'ajuntament durant la Guerra Civil (o incivil). Nosaltres hem visitat el 307. 

Entrada del recinte del refugi

El Refugi 307 és un dels dos que es pot visitar a la ciutat de Barcelona. L'altre està a Gràcia, a la Plaça del Diamant. El Marc ens situa. Ens explica la situació política. Ens explica els perquès de la guerra. Els interessos d'uns i els interessos dels altres. El manteniment dels privilegis d'uns. La lluita pels seus drets d'altres. En el fons ens explica una lluita de classes. Apareixen noms ben actuals. Ens parla de la Casa d'Alba. Teniu present la "Duquessa". Parla de que pocs tenen molt i que molts tenen poc. Comento en veu alta: "no se de què em sona això". Passa el temps i les coses canvien ben poc.

El Marc fent les explicacions prèvies

En Marc, ràpidament capta l'atenció de la majoria. Alguns juguen amb les pedretes dels voltants del camí. En Marc segueix. Parla de la República i la seva feblesa. Parla del poble. Parla de l'associonisme. Parla del que el poble unit pot aconseguir. Parla del voluntariat. Parla de treballar pel bé comú. Parla de les tasques d'homes i dones durant la guerra. Parla de què durant la guerra Barcelona es va quedar sense gats. Parla de la lleva del biberó. Parla de la lleva del xumet. Nois de 15 o 16 anys preparant-se per anar al front. Vestits de militars i amb armes a la mà. Nois de 15 o 16 anys. Justament les edats d'ells. Ells i elles es miren. No entenen. No s'ho podem imaginar. De fet, us els podeu imaginar. Posem-hi noms. Us imagineu els Alejandros, el Marc, l'Adrià, el Mattia, el Daniel, els Joans, etc. Els imagineu amb un fusell a la mà. Us els imagineu excavant un refugi? Canvieu la BB, l'iPhone, els Samsungs per armes o pics i pales. Impressionant, no? Veiem imatges de manifestacions. Manifestacions contra els bombardejo de la Guerra Civil i els bombardejos de la guerra de l'Irak. Que poc hem evolucionat.

Plànol del refugi

Entrem al refugi. El 307 és especial. És especial perquè està excavat a pic i pala penetrant a la muntanya. No has de baixar escales. Tot és a peu pla. Montjuïc el protegeix. Era de fàcil accés per la gent gran, dones embarassades i persones amb mobilitat reduïda. Ens explica com es va construir. Ens explica quins serveis tenien: lavabos per homes i lavabos per dones, infermeria, bateries per alimentar les bombetes que il·luminen el refugi, bancs per seure, etc. 90 segons. 90 segons era el temps entre sentir les sirenes i la caiguda de les primeres bombes. Caminem pels túnels i ens imaginem com havia de ser. Els pèls es posen de punta.

Imatges de l'interior del Refugi

El refugi es conserva igual que com era a l'època.  Al final de la guerra Franco va connectar un parell de galeries més. Es preparava per la Guerra Mundial. Al voltant dels anys 70 una família va viure a l'interior durant 10 anys. Sortim a l'exterior i en Marc s'acomiada de nosaltres. Moltes gràcies, Marc. Ha estat un plaer.

Imatges de l'interior i l'exterior del refugi

L'interior en moviment:

Visita molt recomanable, per fer en família, per aquells que tingueu un forat un cap de setmana. Si voleu fer un viatge en el temps us deixo unes imatges per la reflexió:

Sant Jordi. Certàmen literari

Coincidint amb la diada de Sant Jordi s'ha celebrat el certàmen literari. Entenc que el jurat, format pels membres de la junta de l'AMPA, ho han tingut complicat. Us deixo els escrits corresponents al resultat del seu veredicte. Moltes felicitats a tots/es els/les participants i en especial als 3 guanyadors.

1r Premi

L’esperança d’una guerra, per Clàudia Dong Brull

Per fi

pot ser cosa del destí,

les guerres han acabat

i les finestres s’obren de bat a bat,

esperant que la claror

inspiri esperança

no pas por.

No més bombes,

només amor

després de tant de temps

reclòs

en un sospir

de nit,

esperant

aquest instant.

Tornem a ser lliures

només persones,

que inspiren

i expiren,

i que no desitgen

 més que tornar a casa,

i guardar

les armes

per sempre més.

Només volen

recuperar

aquest temps

que van perdre,

simplement.

Oxigenar

els records

que la guerra

els hi va prendre.

Aquestes persones

només,

volen el perdó

d’haver matat

l’amic

del teu enemic.

i dels seus ulls

llàgrimes,

de perdó

i espirar

a la comprensió.

Per fi

pot ser cosa del destí,

les guerres han acabat

i les finestres s’obren de bat a bat,

esperant que la claror

inspiri esperança,

no pas por.

Després de tot,

avui la meva finestra

s’ha obert de bat a bat

esperant-te

avui sí,

per fi.

Avui tornes

a casa.

2n Premi

Los abuelos, per Maria Ros 

Admiro a los abuelos. Siempre lo he hecho. Me encanta ver cómo están allí para todo. Te miman, te cuidan, te ayudan, te dan buenos consejos y te compran todo lo que los padres no compran. En mi caso en particular y como diría todo el mundo de los suyos, adoro a mis abuelos. La verdad es que a medida que te vas haciendo mayor, vas viendo que cada vez los quieres más. El otro día, por ejemplo, fui a dar una vuelta con mi abuelo. Me relaja hablar con él. Me da paz y tranquilidad. Le explico mis problemas, como me va el colegio y él me explica qué ha hecho el Barça en el último partido. Luego de vuelta a casa siempre me compra algo, si no es un helado, es una camiseta, pero la verdad, es que estar con él es el mayor regalo del mundo. Luego están mis abuelas. Son geniales y muy diferentes a la vez. Una tiene genio y la otra es más tranquila. Una es rubia y la otra castaña. Eso sí, las dos tienen una cosa en común; y es que son las mejores del mundo.

De ellas salen refranes y frases que  te marcan y te quedan para siempre. Con ellas, salgo a pasear, miramos películas, nos vamos de compras y hablamos. La última cosa es la que me gusta más. Hablar. Hay tanta sabiduría y experiencia en sus palabras.

Dicen que los abuelos hay que conservarlos, cuidarlos, mimarlos y hacerles reír. Hay que llamarlos por teléfono y cuando estás a punto de colgar decirles “te quiero” y que te contesten “yo también te quiero”. Te hace grande. Te hace sentir que todo el mundo tiene un ángel de la guarda y los míos son ellos.

Les quiero.

3r Premi

Aranyes devoradores, per Carmen Aumedes 

Jo estimava aquell lloc. Tothom que hagi estimat un indret alguna vegada m’entendrà.

Van ser disset mesos. Disset estius. Disset aniversaris. Disset baralles. Disset platges a l’ombra. De vegades després de dinar marxava corrents intentant que els meus cosins no em veiessin i sortia de la casa. Creuava el jardí fins a arribar al darrere de la casa, al costat del camí. Una casa orientada al sud.

M’asseia damunt del mur de pedra que separava la casa del camí i em quedava quieta contemplant el paisatge. Cada any m’agradava més aquell “ritual”. Fins que no vaig fer onze anys no trigava menys de deu minuts a pujar al mur! Un cop a dalt, mirava que no hi hagués aranyes a la paret que quedava al meu darrere, ni cap animal que tingués la oportunitat de devorar-me mentre jo quedava abduïda pel paisatge.

Quieta. Molt quieta. Tant, que em sentia en moviment. Em movia amb el vent, amb els colors, amb la olor...

Ja fa uns mesos que tinc un sentiment a dins que no em puc treure. Com  un nen petit. Sí, exacte. No és un sentiment nou. Quan tens tres anys i jugues amb una joguina que t’encanta!

I de sobte veus unes mans, grans, que te l’agafen. Unes mans fortes i decidides. Tu t’hi esforces al màxim, però és inútil, te’l prenen i no el tornes a veure mai.

És un moment en que neix un sentiment d’impotència. Aquesta que fa plorar. Et fa ràbia, o no. T’és igual. Tu només vols allò que t’han pres i, sentint la cara mullada tens l’esperança que potser hi trobes una solució.

Jo he vist com aquestes mans grans i fortes s’emportaven riures, estius, aniversaris, una casa, un paisatge, les aranyes devoradores, els pensaments que havia deixat anar sobre el mur, s’ho emportava quasi tot. I jo, per molt que ho volgués, no hi podia fer res.

Sant Jordi

El millor homenatge que es pot fer a un llibre és rellegir-lo.

Imma Monzó

Sant Jordi. Diada gran. És un dels dies més impressionants de l'any. Al menys per nosaltres, llegiu el que vulgueu a "nosaltres". No cal fer declaracions institucionals. És un dia de la gent i per la gent. És la gent i el seu sentiment la que fa gran la diada. Aquesta sensació no cal que la manipuli ningú. És el dia dels enamorats. És el dia del llibre. Del llibre i la rosa. De la rosa i el llibre. És un dia de reivindicació nacional. La meva reivindicació és que ha de seguir sent un dia laborable. Aquí està un dels seus grans atractius. Cercar un forat al llarg del dia per gaudir de la diada. Aquest any he tingut la sensació que la gent en tenia ganes de Sant Jordi. Potser és que l'any passat va caure en dissabte Sant. A primera hora del matí, cap a les 8, anaven entrant cares adormides a l'escola. Poc a poc el personal s'anava traient la son de les orelles pel tal d'anar per feina. Sense massa coordinació s'inicia l'activitat. A mesura que van avançant els minuts la cosa millora. Es comencen a preparar les primeres roses i a recollir els estris necessaris per muntar les parades. Una mica més despert el personal comencen a sortir les quadrilles cap els diferents punts de venda. Cares d'il·lusió. Il·lusió perquè avui la jornada és diferent. Trenquem la monotonia de les cares per una nova experiència. Vivim noves sensacions. És un dia d'esperança. Esperança de vendre totes les roses i recollir diners pel viatge. És un dia de neguits. Neguits de no saber. No saber si complirem els objectius. Neguits de si vendrem tot l’stock. Neguits, per alguns, és clar. Altres es deixen arrossegar. A aquests els costa més implicar-se totalment. Són aquells de, ja m'ho faran. Ja em trauran les castanyes del foc. És senzill diluir-se dins del grup. A uns i altres gràcies pel seu esforç. En els fons tots comptem i de tots i totes n'aprenem.

Preparant la mercaderia

Un cop les parades instal·lades apareix la vergonya, en alguns. Vergonya de fer el primer pas. Vergonya de vendre la primera rosa. Vergonya d'una situació diferent. Poc a poc i veient que la cosa comença a rutllar la confiança va creixent. Diàlegs curts amb compradors. Insinuacions perquè comprin, a gent que passa. En definitiva interacció. Interacció al carrer a hores que no són costum per ells. Situacions noves. Experiències. Estones de més feina. Estones més tranquil·les. Estones per conversar. Estones per desenvolupar estratègies de venda. Estones de creixement personal. Algunes parades rendeixen més que altres. Alguns tenen més gràcia per vendre que altres. Coordinació. Comunicació. Assistència. Roses amunt i avall. Portar roses d'una parada a l'altre. Portar espigues d'una parada a l'atre. Portar cintes i fundes d'una parada a l'altre. El matí s'acaba i les roses també. Cap al migdia tanquem un parell de parades i anem a buscar més roses. Les existències s'esgoten. En total n'hem posat a la venda 410.

Les parades i els venedors

La jornada es pot qualificar d'exitosa. Objectius de vendes acomplerts. Els objectius de vendes eren importants. Els objectius relacionals també. Els objectius de noves experiències també. En un dia com el d'avui tothom ha après alguna cosa. Felicitar a tothom en la mesura de la seva implicació. Moltes gràcies pel vostre esforç.

Últimes  roses. Al final cal recollir

No tenim remei

Només hi ha dues coses infinites: l'univers i l'estupidesa humana, 

i no estic totalment segur de la primera.

—Albert Einstein

Retallades i més retallades. Hivern. Cru hivern. Ara més retallades a educació per no parlar de la sanitat. Més alumnes per classe. D'aquesta manera donaran més facilitats pel professor per atendre les diversitats a l'aula. Les de cap amunt i les de cap avall. Al final aconseguirem no tenir ni blancs ni negres. Només grisos. Grisos, quins records. Més facilitats per treballar les emocions. Amb grups més grans tot serà més emotiu. Més facilitats per fer els acompanyaments personalitzats. Amb tanta gent mai ningú se sentirà sol. Sol, vull dir rodejat d'altres cossos suposadament humans. L’aïllament espiritual, intel·lectual o sentimental és una altra cosa. Ja ho veieu, en ple hivern tot són facilitats. Ara bé, tots tranquils perquè Sa Majestat s'ha disculpat. Els elefants estaran contents. Com hem pogut, però els preparatius de cara a la diada de Sant Jordi semblen llestos. L'organització està feta. Les roses encarregades. Esperem que el dia acompanyi i la implicació de tothom sigui la que ha de ser. Segur que així serà. Aquests nois i nois no acostumen a fallar. De tant en tant se'ls ha de provocar i estimular. Avui ho hem fet i les sensacions són bones. Seria meravellós que ja tinguessin tots els automatismes activats. Seria bo que algunes reflexions ja no s'haguessin de fer. Si fos així ens avorriríem. Així doncs, cal fer com Sant Jordi. Omplir-se de coratge i anar a cercar el drac. El nostre drac particular... S'acosta el teatre. S'acosta París. S'acosta la fi de curs... Malgrat aquest hivern que ens castiga, que la diada de Sant Jordi us sigui i ens sigui profitosa. Molt bon Sant Jordi a tothom.

L'Arxiu Joan Maragall

Quan jo era petit

vivia arraulit

en un carrer negre.

El mur hi era humit,

prô el sol hi era alegre.

Sol solet. Joan Maragall

Hivern. Dia d'hivern. L'hivern no ens vol deixar. Al climatològic li costa marxar. L'altre hivern és esperpèntic. Miris com t'ho miris és esperpèntic. Fins fa quatre dies pensava que vivíem en un país de pandereta. Ara penso que ja no ens queda ni la pandereta. Però tranquils. Aquí no passa res i tot segueix igual. Avui hem anat a visitar la casa museu de Joan Maragall. Aquest any en farà 101 de la seva mort i 152 del seu naixement. Les reivindicacions socials i polítiques d'ara fa 100 anys són les mateixes d'avui en dia. Les lluites de Maragall i Unamuno per la llengua catalana segueixen en el mateix punt. De fet, és fals que segueixin en el mateix punt. Dubto que les controvèrsies actuals tinguin la mateixa talla dialèctica que les de fa 100 anys. Que trist. Si això és evolució anem apanyats. La Casa Museu és l'antiga vivenda de Joan Maragall. On es va instal·lar el poeta i articulista en 1.898. Es tracta d'una de les anomenades torres de Sant Gervasi. Glosades per Mercè Rodorera en llibres com Aloma o Mirall trencat. La casa es troba situada just al darrera de la Plaça Molina. Impressionant torre que es manté, en bona part, tal i com era. 

Entrada de la casa. Donada per la família a la Generalitat.

Vinga que ja entrem

Només entrar ens rep l'inici de l'Oda Infinita. Davant les paraules de l'Oda Infinita ens recull el nostre guia. El nostre guia no podia ser un altre que en Pere Maragall i Mira, net del poeta. Al coneixement de l'autor se li afegeix, en aquest cas, un vincle familiar. En Pere ens ha transmès l'emoció en cadascuna de les estances de la casa. Ens ha fet reviure la situació històrica de l'època, amb la situació personal i emocional de l'autor amb els seus records personals. Malgrat no haver conegut personalment al seu avi si que ens ha explicat vivències personals a la casa. Casa on cada vigília de Nadal es reuneix la família per fer una trobada per recordar i glosar al patriarca. Es reciten les seves obres i es transmet el coneixement de pares a fills. Donat que som uns quants, en separen en dos grups. El primer grup gaudeix d'uns dels programes de TV3, el meu avi. Naturalment el dedicat a Joan Maragall. Els altres comencem la visita. Després canviarem els papers.

Al rebedor de la casa, davant les calaixeres isabelines de la mare del poeta, en Pere, ens explica la seva infantesa al barri de la Ribera. D'aquells records d'infantesa neix el poema Sol, solet. Passem després als dormitoris. Allà davant del llit alfonsí, ens comenta que en Joan Maragall va estar al liceu el 7 de novembre de 1.893. En aquella data, l'anarquista Santiago Salvador, va llançar la bomba a platea provocant una vintena de morts. D'aquell fet i pensant en la seva filla neix el poema Paternal. Al saló, l'estança noble, on es rebien les visites, ens parla de Pijoan i Unamuno entre d'altres. Al saló ens explica que malgrat sigui recordat principalment com poeta, en Joan Maragall, va ser un gran articulista. Va ser un gran col·laborador del Diario de Barcelona.  Diari conservador de l'època. Hem repassat la setmana tràgica de 1.909 i de com Maragall critica als de la seva classe social. Hem parlat de la seva oposició al pla Cerdà i de com trobava inspiració a la natura. D'una d'aquestes estades a la muntanya neix la Vaca cega. Aquí al saló en fem una lectura. Al despatx, el Joan i després en Ferran G., asseguts en un “sillonet” prenen la paraula i es dirigeixen a l'auditori de l'Ateneu Barcelonès tot llegint un fragment de l'elogi de la paraula. Finalment i reunit tot el grup al menjador parlem de la vida familiar. De com s'utilitza l'estança per les trobades familiars. Família molt extensa. El poeta va tenir 13 fills. Allà on abans hi havia hagut la coberteria, avui hi ha les obres complertes d'en Goethe. En aquell entorn llegim Nodreix l'amor. Per posar un punt i final digne a la visita, tots junts, al voltant de la taula, recitem Excelsior. Donar les gràcies als rapsodes que en cada estança han llegit els textos. Elles i ells han ajudat a que la visita prengués una altra dimensió.

Mirant el documental

Al menjador amb en Pere

Ha estat una visita molt enriquidora i emotiva. Ha estat un plaer poder caminar per les estances d'una de les torres de Sant Gervasi. No una torre qualsevol, sinó aquella torre on va viure i produir, Joan Maragall.

La Clàudia i la Carmen llegint Maragall mentre esperem per retrobar-nos amb els companys.

Fragment de Nodreix l'amor llegit pel Jordi sota l’atenta mirada del Lluís, la Marta i l'Àlex.

Hem acabat tots recitant l'Excelsior. Una bona manera de finalitzar la visita.

Moltes gràcies Pere, per la teva dedicació i amabilitat al llarg de l'estona que hem passat junts. Has dotat d'emoció, un plus afegit, al recorregut per la vida  i l'obra de Joan Maragall. Per una estona hem oblidat que a fora encara era hivern ... 

La República

Una de les obres mestres de la hipocresia humana és que encara rebutgem que el fi justifiqui els mitjans quan tots sabem que els justifica plenament.
Valentí Puig

14 d'abril, aniversari de la República. El destí sovint és cruel i proporciona notícies "curioses" en dates assenyalades. Si no, què n'opineu de la notícia que Sa Majestat ha patit un accident quan estava de caça a Botswana. Allò que fem tots quan tenim un parell de dies lliures. No em pronunciaré sobre l'opinió que en tinc de la caça. La caça com a diversió, és clar. No cal. En el cru hivern que estem passant notícies com aquestes fan pujar la temperatura. Al menys la temperatura corporal, perquè et fa bullir la sang. Si sempre estem demanant exemples i models, aquest és superlatiu. Superlatiu per qui és. Superlatiu per a qui "representa". Anem demanant esforços a interins, funcionaris, etc. Retallem en sanitat i educació, entre d'altres. Donem més diners a l'església que a la recerca, i així anem, Com deia aquell curarem els càncers passant el rosari. I més i més i més. En una època de llarg hivern on els gestos d'austeritat haurien d'estar a l'ordre del dia. L'austeritat que es demana a tothom. Austeritat que hauria de presidir sobretot la vida pública dels "nostres" i dels "seus" representants. Quin exemple és aquest? Què demostra aquest fet? Què il·lustra aquest accident? Amb quina cara, per no dir rostre, ens poden seguir "demanant" coses. Què hem de dir d'això als nostres fills i alumnes? No vull entrar en detalls de qui paga o qui deixa de pagar la cacera. Aquest fet penso que passa a segon terme. El fet és la imatge que desprèn. Era el millor moment? Per curar-lo ha anat a parar a llista d'espera com qualsevol altre ciutadà? I tot això és notícia un 14 d'abril. Quan fa, també, 100 anys que es va ensorrar el Titànic. Seran senyals premonitoris?

Bé com sempre cal prendre paciència. Us passo un parell de vídeos. El primer ens pot ajudar a entendre la situació actual. O, no. Perquè potser això no hi ha qui ho entengui.

El segon vídeo és delicat, senzill i tendre. Sempre estem buscant coses que ens ajudin a reflexionar. A parar un moment i pensar. L'Ingrid ens ha passat aquesta petita joia. Cal saber-la aprofitar. El que dona de si un punt.

14 d'abril, potser avui més que mai ... 

Allons enfants de la Patrie,

Le jour de gloire est arrivé!

Contre nous de la tyrannie,

L'étendard sanglant est levé,(bis)

Entendez-vous dans le campagnes,

Mugir ces féroces soldats?

Ils viennent jusque dans nos bras,

Égorger nos fils, nos compagnes

... tot té un límit

París. Primers preparatius

Quan som infants, no tenim on aferrar-nos, i quan som grans ens aferram
a ses poques estones alegres que vàrem tenir quan érem petites. 

Maria Antònia Oliver

Cerquem doncs motius per aferrar-nos. Aferrar-nos aquí i ara. Un d'aquests motius ha de ser, o hauria de ser París. Avui hem començat a posar fil a l'agulla. Avui hem començat a parlar de París. Del viatge. Com sempre en els debuts molta emoció continguda. Moltes mirades d'il·lusió. No importa si és París o qualsevol altre lloc. El més important és estar junts. El més important és acomiadar aquesta etapa educativa junts. Són els darrers dies d'escolaritat obligatòria. Són els darrers dies els que acostumen a marcar el record. El record del pas per l'escola. El record dels companys. París genera l'efecte Gran Hermano. Són 7 dies de convivència. Són 7 dies d'estar junts 24 hores al dia. Són 7 dies molt intensos. Són 7 dies on s'estableixen dinàmiques de grup diferents. On retrobes velles amistats i en fas de noves. On relativitzes o magnifiques els problemes i les situacions. On és més difícil que mai controlar les emocions. Emocions, maleïdes emocions. Per molts no deixa de ser un viatge iniciàtic. Una experiència que no repetiran mai més. Si més no és un punt d'inflexió en el creixement personal. Malgrat no importi el lloc, París és París. París té un encant especial. París té llum pròpia. París té racons entranyables. París és ... París. Bé, més endavant ja en parlarem i escriurem sobre París. Avui només ha estat un tastet. Un tastet emotiu, però un tastet. Un tastet per començar a escalfar motors. Cal enfocar París amb ganes. Amb moltes ganes. Amb ganes de passar-s'ho bé. De gaudir de cada minut i cada racó. D'intentar retenir les sensacions de cada instant. De generar records on ens puguem aferrar. Cal recordar però, que es tracta d'un viatge escolar. Cal que tots posem de la nostra part perquè tot surti bé i a la tornada puguem dir ... sempre ens quedarà París ...

Recta final

Conviccions se n'han de tenir, però poques.

Joan Fuster

Ha passat Setmana Santa i seguim a l'hivern. En ple hivern. Les notícies que arriben d'allà són tan esperpèntiques que ja no val la pena ni comentar-les. Tant les econòmiques. Sense paraules. Com les socials. Lamentables incidents entre bandes a casa nostra i augment dels accidents viaris. Com les que arriben de bisbes i cardenals. No patiu que molts de vosaltres ja us heu guanyat l'infern. Si més no alguna visita hi heu fet. Semblava que els resultats de les eleccions andaluses havien parat el cop. Res més lluny de la realitat. El tema cada cop és més profund i fosc. La desorientació cada cop és més evident i el caos, cada cop, més gran. Les vies de comunicació de les coses, llegiu retallades, cada cop més estrambòtiques. Els altaveus oficials ara passen per intereconomia abans que pels conductes naturals. El model sembla totalment exhaurit. Tot i semblar finiquitat seguim posant la banya per salvar-lo. No serà que a alguns els interessa mantenir l'estatus? Per què ningú no planteja canviar el model? Bé, prou. Com diria en Cuní. De totes dins tot aquest context i per reflexionar a tots nivells us recupero un vell vídeo. Quins són els exemples que donem, des de tots els àmbits, a les noves generacions:

A nosaltres ens queden 2 mesos. 2 mesos intensos. Estem a la recta final. 2 mesos en els quals han de passar moltes coses. 2 mesos que marcaran el futur proper. 2 mesos d'emocions. 2 mesos de treball intens. 2 mesos de presa de decisions constants. 2 mesos per evitar el "setembre". 2 mesos per deixar l'escola. 2 mesos per París. 2 mesos ... per animar-nos, 2 mesos per ajudar-nos a tirar endavant. 2 mesos per acabar curs.