Primer contacte amb l'escenari

Matí fred. Força fred. Temperatures baixes. Molt baixes i més que baixaran. Serà que s'acosta l'hivern? Serà que s'acosta un front siberià. Serà que ja no hi haurà matèria d'educació per la ciutadania. Serà que haurem d'estudiar la Constitución Española. Serà que hauré de treure la pols a aquell exemplar que va arribar a casa meva cap allà l'any 1978 ... veig que tot segueix igual sinó pitjor. És un dejà vu. Què vindrà després de la Constitución? Potser millor no saber-ho, no? No cal tirar més enrere del 78, no? No anirem a parar al 75 o abans? És clar que a aquest pas mai se sap. Tisorada a la llei de l'avortament i que es vagin preparant els matrimonis homosexuals. Quina por. Matí fred. Força fred. A primera hora d'avui mates. Mates i fred, quina combinació. Ja us podeu imaginar. Ganes de fer trigonometria poques, molt poques. Demà examen ... Demà tots glaçats amb els sinus, cosinus i tangents. Més que llibres i apunts avui a classe hi havia maletes. Maletes? Què marxem a París i ningú m'ha avisat? Normalment marxem al juny, he pensat. Serà que s'han canviat les dates per culpa d'Spanair? Bé per culpa d'Spanair segur que no. Maletes obertes i al seu interior roba. Roba i més roba. No em vull ni imaginar les maletes i equipatges de París. En ple hivern i ja estic suant. N'haurem de parlar. De fet, en parlarem. Excitació entre el personal. Excitació i nervis. Nervis i tensió. Tensió i emoció. Venim del cap de setmana de gravació de veu. De fet, de gravació de cançons. I avui ... contacte amb l'escenari. Avui primera prova de l'espai real. Primera prova de la sala que veurà la nostra estrena el proper dijous 31 de maig. Dia que poc a poc es va acostant. Jornada de moltes emocions. Una jornada més d'emocions en aquest curs. Tantes emocions que semblen unes muntanyes russes. Ho he de viure tot. No em puc perdre res. He d'aprofitar cada dia. Cada instant. Vull recordar tot això que fem. Vull recordar cada gest, cada anècdota. Vull recordar .... vull recordar que a part de tot això que fem també hem d'estudiar. Si no ho faig recordaré aquest curs com un malson. Com el dia de la marmota, ara de moda, perquè hauré de tornar a repetir el curs. Així doncs, cal que treballi. Hi ha temps per tot. Per treballar també. Per estudiar també. Malgrat el fred hi ha temps per tot.

Dins d'aquest fred, fred hivern dos detalls a destacar. A destacar per exemplars. A destacar per ser punts de llum que il·luminen aquest fosc i fred hivern. Per ser punts de referència. Per coherència. Per senzillesa. Per sentit comú. Per l'elegància i per molts i molts altres motius. Parlo del partit i posteriors declaracions d'en Rafa Nadal després del més que ultramaratonià partit no guanyat, que no perdut, a la final de l'Open d'Austràlia d'aquest darrer cap de setmana i de la roda de premsa d'avui del Pep Guardiola. Senzillament per treure's el barret. Senzillament dos moments per emmarcar. Dos moments per reflexionar. Sublims per aquells que els vulguin escoltar i entendre. Comportaments exemplars en victòries, empats i derrotes. Malauradament no tenim referents d'aquest nivell en altres camps. Quina llàstima. Segur que moltes coses serien diferents. Segur que si.

Ja tenim la música

Els adolescents tenen coses a dir, 

però n’han perdut els mots.

Montserrat Roig

S'acosta l'hivern. Un hivern dels de veritat. Un d'aquells amb temperatures rècord. Negatives, és clar. Millor que no mireu els telenotícies ni les informacions del temps. S'acosta l'hivern. El cru hivern. Ve una onada de fred siberià. El que avisa no és traïdor. S'acosta el cru, cru hivern. Ara que ja ens hem acomiadat de tenir un hub aeri intercontinental. Ara que el presidente del gobierno ens diu que ja sap que les retallades i reformes conduiran a una vaga general. Ara que sabem que Madrid es torna a presentar per tenir uns jocs olímpics, que només la presentació, ja la pagarem entre tots. Ara només ens faltava el fred siberà. Ara si que comencem a tenir tot l'escenari muntat. Ara si que tenim el cru hivern a sobre. Per encendre la llum de l’esperança us passo la crònica d’ahir diumenge. Ahir diumenge els alumnes de 4t es van reunir per gravar les cançons de mamma mia. Les que sentireu el proper 31 de maig. El dia de l’estrena. Una de les participants, la Carmen, va fer la crònica de la jornada que us passo a continuació.
Que ens llevem un diumenge a les 8 i mitja, amb ganes i energia (bé, uns més que altres), per agafar el metro en direcció “La Colónia Güell” a passar un día ple de “música”… no es veu cada día.

Això ens fa pensar que potser sí que val la pena aquest esforç, I TANT! Com diu el Jordi, ha estat un día amb pocs núvols, bastant blau. Blau? Tot ha sortit com s’havia previst, amb algun imprevist tècnic... Però res que no es pugui solucionar! Blau.

Carmen

Cal estar preparats pel cru, cru ... hivern ...

Dia de la Pau

Les accions no esdevingudes provoquen 

sovint una catastròfica manca de conseqüències.

Stanislaw Jerzy Lec, escriptor polonès

Fred. Cada dia més fred. Molt, molt fred que s'acosta, et penetra pels porus de la pell i s'acosta al moll de l'os d'on serà molt difícil de treure. S'acosta un llarg, llarg hivern ... un hivern que pot afectar a tota una generació sencera. Mentre tot això passa a l'Escola fem el dia de la Pau. Té sentit el dia de la Pau en una situació global com la que tenim? Té sentit el dia de la Pau en un entorn com el que tenim? Té sentit el dia de la Pau quan estem envoltats dels referents que tenim? Tal i com diu la Carmen, gràcies infinites per les teves aportacions, en el seu comentari a l'entrada anterior ... rotundament ... SI! Per poder canviar aquesta dinàmica lamentable que ens envaeix. Per poder canviar el nostre model global dominat per qui està dominat. Per poder donar un cop de timó i poder fer un canvi el rumb ens cal ... cultura, cultura, cultura. Esforç, esforç, esforç. Treball, treball, treball. Esperit crític, esperit crític, esperit crític. Persistir, persistir, persistir. Cooperar, cooperar, cooperar. Formació, formació, formació... En aquest marc el dia de la Pau té tot el sentit. Té tot el sentit si volem preparar una generació que lluiti pel canvi. Per una generació més humana i humanista. El dia de la Pau a l'escola té sentit, o i tant. El dia de la Pau és un d'aquells dies que fa escola. Sovint ho comento, ja ho se. Però si volem que el missatge arribi cal persistir, persistir i persistir. La nostra és una escola familiar i el dia de la Pau és un dia que fa família. És un dia d'escola diferent. Organitzat pels alumnes de 3r d'ESO tota l'escola es barreja. El dia consta d'uns tallers. Tallers preparats pels alumnes de 3r. Els monitors són els alumnes de l'ESO, de tota l'ESO barrejats. Els que realitzen els tallers són els alumnes de primària barrejats a Bruniquer. Els d'infantil barrejats a Encarnació. Aquestes barreges ajuden a fer escola. Petits amb grans. Grans amb petits. Per acabar la diada hi ha una trobada de tots al pati de Bruniquer on es realitzen les activitats de tarda. El fi de festa acostumen a ser cançons i coreografies col·lectives. Si en voleu més informació us convido a entrar als blogs d'altres cursos i a mirar les fotos a la galeria d'imatges.

S'acosta l'hivern. Hem de tancar files i generar bones dinàmiques i bones pràctiques que serveixin d'exemple per poder fer front a l'hivern que s'acosta ... o que ja tenim aquí.

Els nostres referents

"Les paraules volen, els escrits perduren", diu l’adagi llatí. Però el que no diu és que, si s’escriuen, les mentides poden acabar passant per veritats perdurables.

Josep M. Espinàs

Ara si. S'acosta l'hivern. Ve el fred, la pluja i l'ambient gris. Més fred, més pluja i un ambient molt i molt gris. Si combinem això amb les tardes de diumenge, la situació és idíl·lica. Idíl·lica per l'hivern. Idíl·lica per un estat depressiu. S'acosta el cru hivern. S'acosta o ja el tenim a sobre ... a un pas dels cinc milions i mig d'aturats. Més i més retallades, sempre sobre els mateixos. Pugen taxes i impostos. Aprimament indiscriminat dels interins, un de cada tres, un de cada quatre, que sovint són els més implicats amb les feines. Reduccions de sous ... Caos a la sanitat. Els cossos de seguretat i serveis públics indignats.  Caos a l'educació ... Batxillerat de tres anys (?!). I el pla que s'havia d'engegar el proper curs a 4t d'ESO? Ara si, ara no. L'ESO durarà 3 anys? I l'escolaritat obligatòria fins els 16? Serà fins els 15 i augmentarem els aturats. Serà obligatori fins els 16 i tothom haurà de fer 1r de Batxillerat o un curs de Cicles Formatius? Ja ho hem aconseguit. De fet ho hem aconseguit fa molt de temps. Tenim el rècord mundial de reformes educatives per unitat de temps, o de govern. No despleguem una llei que ja en tenim una altra i els docents desconcertats. Sembla que a part dels aturats i la prima de risc també augmenta la sensació de caos, la d’improvisació i la de desgovern ... Aquests són els nostres referents. Són només aquests els nostres referents? No! En tenim més, us sona un tal Pepe o un tal Camps, per citar dos exemples recents. Clara demostració que podem fer el que ens doni la gana i no hi ha conseqüències. 180 minuts, Messi una targeta groga, Pepe una targeta groga. Justícia? I del tal Camps? Cap comentari, que estem en horari infantil. En aquest marc hem de seguir explicant la cultura de l'esforç, la importància del treball cooperatiu (sense "mangoneos"), que la formació t'obre les portes del futur, i més, i més i més, etc... Nois la cosa està molt complicada. No patiu, no defallirem, però ens ho posen cada cop més difícil. Per sobre de tot alegria i bona cara. No fos cas que ens queixéssim o reaccionéssim. Serà perquè s'acosta l'hivern? Serà perquè ja estem a ple hivern? Serà perquè no som escocesos? Serà ...

Minifesta. L'organització

El joc és una passió, com l’amor, 

i jugar és acceptar el risc de perdre, fins i tot sabent-ho.

Ferran Torrent

L'organització de la minifesta segueix el seu camí. Camí que es va iniciar de manera més intensa divendres passat com ja sabreu per una entrada al blog. Avui hem fet un pas més. S'han organitzat comissions. Sembla que l'efecte Gisela i companyia funciona. Fins i tot van sortint idees pel centre d'interès del dia del joc de pati. Recordeu que ja tenim centre d'interès per la minifesta. Ara hauran de treballar per definir i concretar les diferents activitats. Els alumnes de 4t d'ESO estan força motivats preparant aquesta diada. Segur que els nens i nenes d'Educació Infantil i 1r de Primària passaran una jornada força divertida.

Preparant la minifesta I

Preparant la minifesta II

Sessió informativa

Hi ha mestres que saben ensenyar però no saben aprendre. 

El mestre que només sap ensenyar i no sap aprendre no és un bon mestre.

Concha Buika

S'acosta l'hivern. Diuen que aquest cap de setmana baixen les temperatures i tindrem ambient de ple d'hivern. L'hivern de 4t és un hivern diferent. L'hivern de 4t és un hivern especial. És especial perquè és l'últim hivern que els alumnes passaran a l'escola. És l'hivern que han de decidir el seu futur immediat. L'hivern on han de decidir els trets principals del seu futur. Agafaré el cami A o el camí B. Amb l'arribada de la primavera ja hem de tenir la decisió enllestida. Per això és important l'hivern de 4t. No podem permetre que aquesta decisió transcendent hiverni. L'hem d'afrontar i madurar durant aquest període. Dins d'aquest hivern, la data d'ahir és important. És important perquè suposa un punt d'inflexió. una presa de consciència. Gairebé tots tenim un neguit i ja portem temps parlant del tema. Intentant trobar la millor opció de futur pels nostres fills. Parlant del futur dels nostres fills. A partir d'ahir la consciència individual de cada família ha passat a consciència col·lectiva. Tots tenim clar que, malgrat quedi temps, hem de posar fil a l'agulla. Hem d'anar tancant carpetes i prenent decisions. Ahir al vespre vam tenir sessió informativa. Sessió informativa sobre les possibles opcions un cop acabem l'ESO. Es va parlar sobretot dels cicles formatius i els batxillerats, sense obviar qualsevol altra possibilitat. Es tracta d'una sessió llarga, densa i amb molta informació. Informació que els docents tenen més o menys controlada, però a vegades és complicada d'assimilar, presentada tota de cop, per personal no professional del tema. Per això és de molt d'agrair a l'auditori la seva presència, el seu interès, la seva paciència i les seves preguntes i aportacions per ajudar a aclarir les coses. Es tractava de generar aquesta consciència col·lectiva. De trobar-nos tots i compartir. Compartir inquietuds. Compartir dubtes. Compartir preocupacions. Compartir ... Aquest era l'objectiu. A partir d'aquí acabarem de desenvolupar el treball individual d'orientació. Es una tasca prou important com perquè tots hi posem els cinc sentits. Per una vegada els pares van ocupar el lloc dels alumnes. Veient als pares tenia molts flaixos d'alumnes. Per què devia ser? Finalment agrair molt la presència, predisposició i gran sentit de l'humor del Josep que ens va permetre iniciar la sessió amb un somriure, oi George. Us deixo amb unes imatges de la vetllada. Si algú té encara algun dubte que no pateixi perquè tinc preparada una diapositiva ...

El temps va passant. O no.

Quan algú comprèn que obeir lleis injustes 

és contrari a la seva dignitat d'home, 

cap tirania no el pot dominar.
  Gandhi, polític i pensador indi

S'acosta l'hivern. O no. Tot just acabem de passar la setmana dels barbuts. La setmana dels barbuts és una de les setmanes, tradicionalment, més fredes de l'any, i aquí estem, amb temperatures primaverals. Resistim i resistirem allò que vingui. De totes maneres, mentre allà, a l'estat treballen per assolir els objectius del dèficit (?!). Quina por. El temps va passant, o no. De fet, sembla clar que el temps va passant, malgrat aquests dies sembla que no. Sembla que no hagi de passar res. Estem acostumats. Més que estem, estan. Estan acostumats a no tenir espera. Estan acostumats a esperar poc. A esperar poc perquè passin coses. A esperar poc per obtenir respostes. A esperar poc per rebre recompenses. És la generació de la immediatesa. És la generació de la manca d'espera. És la generació del ho tinc ara o no ho vull. D'això ja hem parlat en alguna altra ocasió. Ens trobem en una època de l'any que sembla terra de ningú. Hem tornat de vacances, han passat les recuperacions, i les classes recuperen el seu ritme normal. Això provoca certa monotonia i acaba provocant certa relaxació, cert trencament d'hàbits i de ritme de treball. És el que es respira a l’ambient. Per això aquest tram de curs en el que ens trobem és molt perillós. Si fem un símil futbolístic els títols es guanyen al final de temporada, això ho sabem tots. Encara queden algunes setmanes perquè torni la champions, queda molta lliga i només ens queda una competició menor, per alguns, com la copa. Si, els títols te'ls donen al final. Si, els títols es guanyen a final de temporada, però si aquest dies no guanyes partits, si aquests dies no entrenes fort, si no estàs concentrat i poses els cinc sentits al que fas, al final no pots guanyar la lliga. Si no estàs preparat, quan arribi la champions no passaràs ronda. És per aquest motiu que aquests dies són importants. No podem ni defallir ni deixar que passi el temps. No ens podem “permitir”, com diria el poeta, perdre el temps. Hem de seguir treballant. Hem de portar les matèries al dia i hem de recuperar allò que portem una mica coix. Hem de millorar la nostra concentració. Hem de millorar la nostra organització. Hem d'avançar el treball de recerca. Hem d'aprofitar les estones "mortes" per consolidar i no per relaxar. La recta final vindrà  de cop i no podem permetre que ens agafi fora de joc. No podem permetre que ens agafi descol·locats. Hem de tenir totes les alertes activades i seguir picant pedra. Hem de seguir fent base per allò que pugui venir. Hem de seguir fent base per poder estar en disposició de poder triar el futur. Per això és molt important seguir fent feina. Per això hem de consolidar vells aprenentatges i adquirir-ne de nous. Per això hem d'augmentar la concentració a les classes. Mentre això passa, els profes i mestres fan concursos. Evidentment, no són concursos de bellesa. Amb el Clooney no podem fer res. Ho tenim tot perdut. No hi ha color. Hauríem de lluitar per la segona plaça. Ens hem de rendir a l'evidència. Tenim sensació d'anar de blanc quan ell va de blaugrana. No, no fem aquests concursos. Fem concursos de captura de ginys de comunicació. Les peces més valuoses són les BB i els Samsung Galaxy. Els iPhones van molt buscats. Són escasos en les nostres contrades. El problema és que determinades peces perden valor quan l'stock va creixent. Us recordo que entre les nostres múltiples tasques no està la de ser policies de duanes. No estem en contra dels ginys de comunicació, però si del seu ús descontrolat. És molt pesat està pendent de donar classe, copsar l'estat d'ànims dels alumnes, intentar motivar-los, intentar cohesionar el grup, gestionar les seves emocions, ajudar-los a créixer, acompanyar-los a decidir el seu futur immediat, preparar la minifesta, coordinar les tasques de recollida de diners per París, etc ... i controlar l'ús dels ginys de comunicació. Més, quan tenim totes les de perdre. Sempre la culpabilitat del seu ús és nostra, dels docents. Són ginys molt llaminers, però no es poden utilitzar a l’interior del centre. Fer-ho, és fer-ne un mal ús. La responsabilitat, doncs, dels propietaris, és tenir-ne la custòdia i fer-ne un bon ús.  És a dir, no utilitzar-los a l’interior del centre. Hem arribat a trobar gent carregant mòbils als endolls de la classe. Tot té un límit i cal fer tot el possible perquè, ara que encara estem a temps, la cosa no es descontroli del tot. Cal que tots treballem per restablir l’ordre natural del bon ús del ginys. Penseu que tots els indicadors marquen que estan per arribar èpoques molt dures. Serà que s’acosta el cru, cru hivern...

El temps va passant

No penso mai en el futur perquè arriba molt aviat.

Albert Einstein

El temps va passant. L'hivern no acaba de treure el cap però està allà, amenaçant. Sap que qualsevol dia entrarà amb força i tardarem en superar-lo. De moment anem fent. El temps va passant. Per alguns, malgrat el temps vagi passant, les coses no canvien. Pels culers això és bo. És bo que, malgrat passi el temps, les coses segueixin igual. I que duri. Les classes evolucionen amb normalitat. El temps va passant i el final cada cop és més a prop. Ja em superat les recuperacions del primer trimestre. Les hem superat de data de calendari. Alguns les han superat i d'altres, no. El temps va passant. Ja estem acostant-nos a finals de gener i hem de començar a prendre decisions importants com ... Què farem el proper curs? Mentre pensem això, el temps va passant. Algun dia ens hem de platejar aquesta pregunta i li hem de trobar solució. És evident que té la importància que té. M'explico. Sempre puc canviar d'orientació si no m'agrada el que he triat. De totes maneres la tria d'ara és important. És important perquè difícilment faré un canvi radical. És important perquè la tria que es fa ara si que pot marcar el futur. Si els preguntem com es veuen d'aquí a 20 o 30 anys difícilment es poden imaginar res de res. De totes maneres la tria d'ara marcarà una mica aquest camí. Si començo a fer un cicle de mecànica difícilment acabaré fent de metge o d'arquitecte. És important, doncs, donar-li una certa transcendència a aquesta decisió. Cal que els alumnes s'enfrontin a decisions que tenen certa repercussió de cada al seu futur. El temps va passant i sense angoixar-se cal anar recollint arguments per poder decidir. El temps va passant. El temps va passant i seguim fent classes: d'anglès, de català, de matemàtiques, de socials, de castellà, de química, de plàstica, d'informàtica, etc. Seguim fent el treball de recerca. El temps va passant. El temps va passant i s'acosta el dia de la minifesta. La minifesta serà el proper 12 de febrer, un diumenge, com sempre. Aquest any li hem volgut donar un aire diferent. Sacsejar el que teníem. Per això tenim la sort, la predisposició i l'ajut d'una exalumna. La Gisela i els seus companys monitors. La Gisela amb uns companys seus, el Toni, la Núria i la Marta. Ells són monitors a l'Esplai Abad Cassià, aquí al carrer Escorial. Avui han vingut a fer unes dinàmiques amb els alumnes de 4t. Després de les dinàmiques han ajudat als alumnes a que triessin un centre d'interès per la minifesta. Finalment, el centre d'interès triat ha estat el d'indis i cowboys. Les dinàmiques han estat força interessants i han motivat molt als alumnes. Ara tornaran algun altre dia per acabar de tancar les activitats de la diada. Segur que ens ajudaran a donar una visió diferent a la minifesta. El proper dia 12 ja veureu els resultats. Moltes gràcies a tots 4 per la seva dedicació i suport per ajudar-nos a tirar endavant aquest projecte. Aquí us deixo unes imatges en moviment de les dinàmiques. Mentre mireu les imatges recordeu que: el temps va passant i s'acosta l'hivern ...

L'efecte túnel

 La calle es mia.

Manuel Fraga

L'hivern cada cop és més present. Malgrat ja hem superat les nits més llargues i els dies més curts. Malgrat poc a poc es fa de dia més aviat i de nit més tard. Malgrat anem esgarrapant segons i algun minut a la foscor. L'hivern cada cop és més present. Les temperatures van baixant i cada cop l'ambient és més fred. Parlant de l'hivern i la foscor d'altres temps no massa llunyans hem rebut la notícia de la mort del Fraga. La mort del Fraga planteja molts dubtes ètics. De fet, a mi, em planteja molts dubtes ètics. És veritat que aquest obituari és un pas més cap a l'alliberació d'un llarg temps de foscor. D'un passat negre. Molt negre. Els dubtes ètics que em planteja són els de parlar, sistemàticament, bé d'una persona quan fa el traspàs definitiu. És evident que tothom es mereix un "respecte". Però d'aquí a parlar bé i comentar que és un dels pares de la "democràtica" "constitución española", hi ha tot un món. Una persona tant anticonstitucional com ell. Una persona que va arribar a dir "la calle es mia". Una persona que va arribar a dir que ell que parlava sempre sense condó i que per tant mai se'n posaria un. No cal seguir posant exemples. En trobaríem un munt. Una persona així no hauria de ser referent per ningú. No hauria de ser exemple per ningú. Les imatges que hem vist aquests dies ens transporten a altres èpoques. Èpoques altament casposes. Èpoques de les pel·lícules del Berlanga on els mestres eren part de les forces vives dels pobles i ciutats. Com ha canviat tot això. Avui en dia els mestres, els professors, els docents en generals, no se sap massa bé què són. No se sap si són orientadors, acompanyants, formadors, psicòlegs, referents, mediadors, gestors d'emocions alienes. El que se sap és el segur que no són. No són forces vives. En general, poc reconeixement i sovint criticats arbitràriament. Ara no farem corporativisme, no cal. Malgrat això han d'intentar ser referents. Han d'intentar ser un model. Han d'intentar ser un exemple. Tot i que avui en dia hi ha altres models molt més atraients. Uns models que triomfen molt més. Uns models d'"èxit" fàcil. Per aquest motiu és bo intentar predicar amb l'exemple. Com a profe de física, a les classes, sovint cerquem arguments, cuidem el llenguatge, intentem ser curosos amb els nous aprenentatges, qüestionem les coses, plantegem reptes, etc. Deu ser degut a l'esperit i al mètode científic. Per aquest motiu, a vegades, és bo experimentar. L'últim experiment que he intentat fer és el de l'efecte túnel. La idea era veure, era comprovar, si els cossos macroscòpics quan es mouen a velocitats relativament baixes són capaços de travessar objectes sòlids. M'explico sense estendre’m massa. La major part de la matèria està formada per espai buit, això és una certesa física. Doncs bé, si la major part dels cossos està format per espai buit, a priori, sembla evident que un cos en podria travessar un altre. Doncs bé, després de fer l’experiment puc concloure que això és fals. Els cossos macroscòpics viatjant a velocitats baixes no poden travessar objectes sòlids. Així doncs no ho intenteu que no ho aconseguireu. Aquí sota us deixo el resultat de l'experiència.

Tardes de diumenge

És el que té l'hivern. Malgrat ja haguem creuat el solstici d'hivern, els dies encara són curts i les nits llargues. Es fa fosc aviat. Fa molt i molt de temps ja, amb un amic meu, vam elaborar una teoria sobre les tardes de diumenge. No patiu, no la desenvoluparem aquí. De totes maneres, un dels punts era que les tardes de diumenge convidaven al recolliment i a la reflexió. Sembla força evident. Normalment, són tardes tranquil·les i sense masses estridències. Són unes tardes a vegades llargues. Són unes tardes que inevitablement, minut a minut, et porten a dilluns al matí. Avui voldria recuperar part d'aquesta teoria. La que parla de la reflexió. La que parla del parar per pensar. Sovint us parlo de gestionar emocions, educar emocions i d'aprendre a aprendre, entre d'altres coses. Doncs bé, una companya, la Vanessa, tutora de P4, em va fer arribar un vídeo. Moltes gràcies per obrir finestres i compartir. És un vídeo sense paraules. Sovint les paraules són sobreres. Aquest n'és un cas. És un vídeo de detalls i sensibilitat. Espero que algun dia ella i tots els companys i companyes que vulguin, si els ve de gust, pengin aquest vídeo als seus blogs. És un exemple que sense paraules es poden dir moltes i moltes coses. Dins la foscor de l'hivern sempre es poden trobar espurnes que ens marquin el camí. Un camí cap a l'esperança i l'optimisme. Un camí que demostri que no tot està perdut. Un camí que ens doni energia per seguir lluitant. Us el deixo i que cadascú interpreti lliurement.

La Rosa

L'hivern de veritat és ben a prop. Aquest matí les temperatures eren baixes. Francament baixes. Això, entre d'altres, és un indicador de que ben aviat tindrem el cru hivern a sobre. Dins d'aquest ambient fred, avui és un dia especial. De fet hauríem de fer sempre que cada dia fos especial. Cada dia és únic i irrepetible i per tant ho hauríem de donar tot perquè no sabem que passarà demà. En qualsevol moment, la nostra vida pot fer un canvi radical. Per això hem de fer que cada dia sigui especial. No ens podem esperar a demà. Demà, pot ser massa tard. Ens hauríem de sentir orgullosos del que fem cada dia. Bé, avui aquest no era el tema. Deia, que avui és un dia especial perquè ha estat l'últim dia laboral d'una companya nostra. La Rosa. La Rosa, després de 43 anys de docència a l'escola, avui ha impartit les seves últimes classes. Avui uns quants alumnes han tingut l'honor, sense ells ser-ne conscients, de ser els últims als quals la Rosa ha donat classe. Ells no ens seran conscients. Segur que, la Rosa, sempre els tindrà presents. Igual que té presents i gravats a la seva memòria els noms i les cares dels primers alumnes que va tenir a l'escola. Alumnes que avui ja tenen totes les edats. Alumnes amb els que va iniciar una carrera de mestra al Patufet que ha durat 43 anys. 43 anys de 46 que en té l'escola. Història. Història viva. Història i moltes, moltes anècdotes. Anècdotes, patiments i alegries. Sobretot, una vida vocacional plena. Poques coses podem dir de la Rosa que els centenars i centenars d'alumnes que han passat per les seves mans no tinguin present. El seu rigor. El seu mètode. El seu caràcter. La seva humanitat. La seva enteresa. La seva capacitat de superació. El seu ordre. La seva meticulositat. La seva pulcritud. La seva honradesa. La seva discreció. La seva dedicació. El seu compromís amb l'Escola. La seva passió per la nostra llengua i les nostres tradicions. Les seves ganes per transmetre uns valors universals. Finalment, la seva habilitat per ensenyar. Tot això i molt més la fan mestra de mestres i un exemple per tots nosaltres. Una de les últimes promocions que va tenir com a tutora va ser la dels alumnes que avui fan 4t d'ESO. Quan van passar per les seves mans feien 4t de primària. Avui, en el seu últim dia a l'escola, ens ha fet el regal de la seva visita i un recordatori dels seus principis bàsics. Des d'aquí enviar-li una forta abraçada. Moltes gràcies, per tot i més, Rosa.

Emprenedors. L'inici

Sembla que l'hivern no vulgui arribar, però poc a poc s'acosta i la cosa ens va i ens anirà ofegant. El tema ha d'estar molt i molt malament. Ha d'estar molt malament perquè els d'aquí reneguin dels d'allà i després els donin suport a les votacions. Espero que algú, algun dia ens ho expliqui. O no. Millor que no ens ho intentin explicar que encara ens complicaran més la cosa. Avui ja he anat al sabater perquè em faci més forats al cinturó. Ja no me’n quedaven, de forats. De tant cenyit, aviat se'm tallarà la circulació. Perquè això no els passi als nostres alumnes vam pensar en les sessions de formació sobre emprenedoria. Doncs bé, avui ha estat el primer dia. Avui ha estat la primera sessió amb el Paul, el nostre formador. No us el descric per no generar enveges. De totes maneres el podeu veure en els vídeos promocionals de l'activitat. Les primeres sessions acostumen a anar bé. La d'avui no ha estat una excepció. La novetat, una cara nova, una manera diferent de fer, un idioma vehicular diferent. Tot ajuda. Tot apunta a que seran unes sessions prou profitoses. La implicació dels alumnes ha estat més que satisfactòria i el Paul ha captivat l'auditori. No en va, en Paul, és actor. Ha desplegat bona part del seu repertori, tot el seu encant, per acostar-se als nois i noies, per ser proper i generar empaties. Les sensacions són positives per ambdues parts. Això és una molt bona base per començar. Ara només cal que aprofitem les sinèrgies per aprendre d'una manera diferent. Ara caldrà treballar durant aquestes 12 setmanes que dura el programa. Ja anirem seguint les evolucions. A veure si tenim noves idees per generar diners per poder anar a París. Qualsevol ajuda és bona per poder superar i suportar aquest llarg i cru ... hivern ...

Recuperacions

Impossible començar de nou. 

Sempre continuem d'una manera o una altra.
Josep Iborra

Estem a la setmana de les recuperacions. Les recuperacions són necessàries. Es tracta de donar una nova oportunitat per aquells que no han assolit els objectius en el seu moment o que la seva evolució no ha estat tot lo satisfactòria que hauria d'haver estat. Sigui com sigui, és una nova oportunitat de posar-se en sintonia. De recuperar el ritme. De posar-se a to. D'aprendre dels errors comesos. De poder rectificar. Bé, de fet, aquest és l'objectiu. Aquesta és la idea de les recuperacions. Però, sempre és així? De ben segur que no. Per alguns si. Aprofiten les oportunitats, treballen, s'esforcen i es posen a nivell. Per altres, és una manera més "senzilla" de poder aprovar. Finalment per d'altres, per aquells que no treballen habitualment, no és una oportunitat. El cert és que els que no treballen habitualment tampoc ho fan durant les recuperacions o de cara a les recuperacions. És mereixen doncs tenir més oportunitats? Es mereixen tenir aquesta nova oportunitat? Aquesta és la gran pregunta. O una de les grans preguntes al respecte. És evident i sense voler fer demagògia que tots en som una mica responsables. Està clar, que principal responsable, és el propi interessat, l'alumne. Com dic moltes vegades cal que els alumnes siguin els principals actors de la seva vida. Com més grans es fan, més responsabilitats han de tenir. Són ells els màxims responsables dels seus actes. I per tant, és feina seva, la de lluitar per tirar endavant. La d'aprendre. De formar-se. De treballar per tenir la millor formació possible. En principi, i sense ser cap garantia, a millor formació, més oportunitats. Per l'altre costat, la nostra responsabilitat és lluitar perquè aquests alumnes no tirin la tovallola. De seguir lluitant per poder connectar amb ells i estirar-los cap endavant. Avui, sembla lluitar contra molins de vent intentar convercer a algú que s'ha d'esforçar. Amb tots els estímuls que tenen, la immediatesa de les gratificacions i amb una escala de valors girada com un mitjó, sembla missió impossible. La nostra responsabilitat és la de trobar noves estratègies de motivació. Això és cert. Però, on està el límit? On està el límit entre cercar les estratègies de motivació i l'esforç individual i responsable de l'alumne. Aquest és un dels mars de dubtes per on hem de navegar els docents. Segurament el nostre model educatiu té moltes deficiències, però, és el que és i amb això hem de lluitar, nosaltres i els alumnes. Cada cop tenim més a prop el cru i llarg hivern ...

Tornem a engegar

Segueixen les temperatures suaus, però no patiu. Tot arribarà. Ja ens han avisat. Més retallades, congelacions, pujades d'IVA, etc. I les idees per crear i fomentar l'ocupació on són? El que no entenc, i estic preocupat perquè em passa sovint, és perquè s'esperen a passar les eleccions andaluses per aplicar més retallades i ajustos. Si hem de sortir de la crisi quan abans ens posem en marxa millor, no? O és que estem treballant en clau de partit i no d'estat. Bé, deixem aquest camí que encara prendrem més mal. No patiu que el cru hivern ja arribarà. De moment nosaltres tornem a la feina. Amb la màquina freda és difícil tornar a posar a punt tots els efectius. Les vacances sempre trenquen el ritme. El ritme dels que el tenien i el ritme dels que encara no l'havien agafat. Hem d'anar muntant totes les peces del puzzle que el temps s'esgota. S'escola entre les mans i ja no hi tornada enrere. Si fins ara ens ha passat ràpid, aquests 5 mesos que queden la sensació és de compressió. El temps es comprimeix. No voldria estressar a ningú i per tant no enumeraré les coses que ens queden i el poc temps que tenim. Només volia convidar a l'optimisme. A treure's la son de les orelles el més ràpid possible. A espavilar-se. A implicar-se en tot els que ens queda. A gaudir de tot els que ens queda. A gaudir d'aquests darrers mesos a l'Escola. A lluitar pels objectius individuals i els col·lectius. Senzillament, convidar a tothom a participar d'aquesta recta final de curs, d'aquesta recta final d'etapa. Que tothom arribi al final en disposició de poder triar el seu futur. Aquest és un dels grans objectius d'aquest curs. Per aconseguir-lo cal l'esforç i la implicació incondicional de tots i totes. La implicació sense pors i sense reserves. Perquè ...  penseu que el més dur de l'hivern està per arribar. Només si ens mantenim units el podrem superar.

2012

No us fieu de les temperatures agradables. L'hivern no ha fet més que començar. Però ara no volia parlar de l'hivern, ja tindrem temps. Volia parlar del 2012. El 2012 és un any molt i molt important pels nostres alumnes de 4t. Pels altres també, però pels de 4t és molt especial. Ara si que entrem a l'últim any. L'any que els ha de conduir fora de l'escola. L'any que els obrirà les portes verdes i els deixarà sortir per cercar el seu futur. L’any del teatre. L’any de París. L'any que, molts d'ells i elles, deixaran bona part de la seva vida enrere. L’any que faran un pas més per fer-se grans. L'any que deixaran de veure cada dia a molts companys i companyes que han estat al seu costat durant hores i hores, dies i dies, setmanes i setmanes, mesos i mesos ...anys i anys. L'any que tindran nous companys i companyes. L'any que marxaran amb una motxilla carregada d’intangibles, emocions i il·lusions. Moltes il·lusions de futur i moltes pors. Pors del desconegut. Pors del que hi ha més enllà. Pors d'un futur incert que es comença a fer realitat, que comença a ser proper. Pors d’haver encertat en la seva tria. Esperem que tot el bagatge que hauran anat acumulat en el seu farcell els sigui força útil per tirar endavant. Per afrontar el seu futur amb optimisme i èxits. A tots ells i elles va dedicada aquesta entrada. Que tingueu un molt bon 2012 ... malgrat l'hivern hagi començat ...