Un desig final ...

I què és el que ensenyem als nostres infants? Els ensenyem que dos i dos fan quatre i que París és la capital de França. Quan els ensenyarem el que ells són realment? Hauríem de dir-los: Ja saps tu qui ets? Ets una meravella. Ets únic. En tot el món no n’hi ha un altre exactament igual. En els milions d’anys que han passat, no ha existit mai un altre nen com tu. Mira el teu cos: quina meravella! Les teves cames, els teus dits, la manera com camines i et mous…! Pots convertir-te en un Shakespeare, en un Miquel Àngel, en un Beethoven. Tens la capacitat per a tot! Sí, ets una meravella. I quan et faràs gran, podràs fer algun mal a un altre que, com tu, és una meravella? No. Heu d’estimar-vos uns als altres. Tu has de treballar -tots hem de treballar- per fer d’aquest món un lloc digne dels seus fills

Pau Casals

El judici final

No n'hi ha prou amb saber, també s'ha d'aplicar.

No és suficient voler, també s'ha de fer.

Johann Wolfgang Goethe

Finalment, tot arriba. El dia del judici final no podia ser menys i també ha arribat. Ha arribat aquest matí en forma de sobre. A l'interior les temudes notes. A l'interior, el resultat d'un curs de feina. A l'interior, el resultat d'un curs de feina, el passat i les oportunitats del què podré fer els propers mesos, el futur. En principi cap sorpresa. Portem molt de temps treballant com per tenir sorpreses d'última hora. Més que sorpreses, confirmacions. Confirmacions del què he fet i del què no he fet. En alguns, consciència i resignació. En altres alegria i descans. Descans merescut. Per tots, jornades de reflexió. Cal reflexionar sobre el què s'ha fet i com s'ha fet. S'ha de reflexionar del què cal canviar i del què cal potenciar. S'ha de reflexionar sobre l'actitud i l'aptitud. Sigui com sigui, cal reflexionar. Cal canviar objectius i aspiracions. Alguns tenen la porta oberta i ja tenen a la butxaca el títol de l'ESO. Altres han trobat, de moment, aquesta porta tancada. Aquests, tindran una nova oportunitat al setembre. Cal treballar aquest estiu per poder recuperar el terreny perdut. Molts ànims a tots/es, el futur està a les seves mans.

Game Over

Moltes coses dites i moltes més coses per dir. Aquesta feina no s'acaba mai. El seu retorn, el d'ells i d'elles, multiplica per infinit el poc que els pots donar. Amb aquesta gent és fàcil donar. Ara però, toca un punt i seguit. Un canvi en les seves vides. Un canvi en les nostres vides. Els canvis són bons. Són noves oportunitats. Moments per posar en pràctica tot allò que hem après. Si ells segueixen així, l'hivern encara es farà curt. Us deixo uns vídeos que han preparat la Clàudia Soler, la Clàudia Dong i la Carmen. Si han fet aquests vídeos és per amor a l'art. Per amor a la classe. Per amor als companys. Moltes gràcies per l'esforç i pel resultat. Només els que ho han intentat saben la feina que fer aquests vídeo suposa. El que suposa a nivell de temps i el que suposa a nivell emocional. Milers de gràcies a tots i totes.

El vídeo de la Clàudia Dong. La música és Help dels Beatles (youtube l'ha eliminat pels dret d'autor):

El vídeo de la Clàudia Soler, els agraïments als professors:

El vídeo de la Carmen. La música és I'll always remember you de la Hannah Montana (youtube l'ha eliminat pels dret d'autor):

L'hora dels adéus, versió 2.012:

París. Dia 8. El retorn

Nit de molts passadissos. Qui s’adormia pillava. Han pringat pràcticament tots. Fins i tot aquells que han tancat un ull 5 minuts. El tema era que si algú era abraçat per Morfeu rebia la visita d’alguns companys i el decoraven amb melmelada, natilles, gomina i altres productes. Els més espavilats estaven a l’habitació i tenien la clau amb ells. Això els ha fet inexpugnables. Alguna, que es va dormir ben aviat, ha tingut a les companyes força entretingudes fins que han aconseguit despertar-la a mitjanit del son profund en el que havia caigut. Per la nit que han passat encara hem anat prou ràpid a recollir bosses i afers personals per poder sortir puntuals cap a l’aeroport. Les bosses i maletes d’alguns han costat força de tancar. D’una banda l’ordre si que importa. De l’altra, els souvenirs ocupen espai. A part d’això les bosses van plenes d’experiències, d’il·lusions, de vivències, de moments d’atreviment, de moments d’espera. D’esperes interminables, algunes fins i tot infinites. De moments de col·lapse. De moments de riure. De moments de plorar. De moments de jugar. De moments de perseguir-se. De moments de deixar-se perseguir. De moments d’allunyar-se. De moments d’apropar-se. De tots i cadascun dels moments que han passat des de que vam arribar a París. De les il·lusions que portaven fins les vivències recollides. Sigui del que sigui les bosses i maletes en van plenes.

Matí de núvols. Segur que a la nit s’ha escapat alguna gota. El terra és força humit. El viatge fins l’aeroport es fa feixuc. Pesa l’equipatge, pesa la fatiga i pensen les poques hores de son. Durant el viatge en metro algú comenta: últim cop que passem per ... Tolbiac, Place D’Italie, Jusieu, etc Els passadissos de Châtelet es fan interminables. Per fi arribem al trem. Són les 8h58 quan aquest surt de l’estació. Tenim uns 35’ – 40’ de trajecte. Els cossos es van cargolant i la son s’apodera de la major part de la tropa. Aquí ningú es pot passar de llarg, anem a la darrera parada del trajecte.

La facturació la fem amb diligència. Cap contratemps. Tots els papers en ordre. El control de bosses també. Bé, a algú li requisen una mini pistoleta de joguina i a algú altre el xampú. A altres els pita la màquina i els agents de seguretat comproven que no siguin terroristes mal intencionats. Segona etapa superada. Ara ja està, només queda l’embarcament. La tropa va passant fins que a algú li falta la targeta d’embarcament. S’ha perdut en algun lloc entre el control de bosses i la porta d’embarcament. Aproximadament 30 metres. Ja hi som. Revisem bossa. Revisem tot el que podem, però no hi ha manera. La targeta no surt. El cap comença a barrinar tot el que caldrà fer. Per sort l’hostessa té pietat i vol estalviar problemes. Li crea allà mateix a la porta una nova targeta d’embarcament i ens deixa pujar a l’avió. No podia ser tot simple. Ja ho sabeu. Sempre cal complicar les coses una miqueta. Si no, no hi ha emoció. Si no, no hi ha estímuls. Vol força ràpid. 1h i 25 minuts i a Barcelona. Aquest temps s’ha aprofitat majoritàriament per dormir, dormir i dormir. Alguns per jugar i jugar. Altres per escoltar música i altres per esgarrapar encara els quatre segons que els queden. És dur acomiadar-se després d’una setmana intensa.

A l’arribada semblem un equip esportiu. Tenim un grup de seguidors incondicionals que ens esperen. Són els nostres supporters. S’han intercanviat abraçades i petons. Semblava un d’aquells exercicis de mates. Quants petons i quantes abraçades s’han repartit? A Disney ja vam tenir la sessió de física. Intentàvem saber quin cavall del carrusel anava més ràpid. Alguna deia que estava en funció del color del cavall, oi Carmen? Emoció controlada a la terminal i ara a explicar anècdotes a casa i processar les emocions i experiències. Una setmana a París dóna per molt i més si es dorm poc ... ara ja podem dir pel que fa a París: GAME OVER! Les darreres fotos.

París.Dia 7. Orsay i dormir

Sol a tope. Potser el dia de més sol des de que estem aquí. Sol i caloreta. Ja tocava un dia així. De totes maneres molts dies d’aquests esgoten força més que els dies amb temperatures més baixes. El dia d’ahir va ser força esgotador i això s’ha deixat notar durant la diada d’avui. Per començar a alguns ja els ha costat força llevar-se. Altres fins i tot han arribar just per marxar. Avui tocava Orsay. Només l’edifici sempre m’has fascinat. Serà perquè em motiven especialment els trens i les estacions. Els viatges i veure món. Orsay era una estació de tren. L’edifici ja imposa. La vista a l’interior de les sales des de la 5èna planta et permet fer-te una idea de com era l’estació. Els rellotges, les bigues de ferro i l’espai. Sobretot l’espai. Un altre racó que m’agrada especialment són les vistes del Sena i París des del darrera del vidre d’un enorme rellotge. Les emocions han viatjat de la mà de Monet, Manet, Pissarro, Gaugin, Van Gogh, Millet, Rodin, Toulouse Lautrec, Renoir, Cézanne. Els hem visitat en els seus nous espais. Orsay va estar d’obres i presenta uns espais molt remodelats. La distribució actual facilita força més la visita. La tropa, a aquestes alçades totalment fatigada, ha perdut efectius ràpidament. La Marta diligent ens anava fent de guia. Ens ha aportat des de curiositats de la vida dels pintors fins a explicar les diferents tècniques pictòriques. Del com, quan i perquè plasmaven cada detall en les seves obres. Davant dels quadres s’obrien sessions de debat. De les diferents impressions que causava una pinzellada o una altra. De les sensacions que transmetia cada traç del quadre, cada cara, cada gest. De les sensacions que transmetien la llum i el color. Quan t’expliquen entens moltes més coses. Gràcies, Marta. Gràcies de part dels que t’han seguit. Dels que hem gaudit amb les teves explicacions. Altres han preferit anar per lliure i han fet una visita curta. La fatiga va en augment i un museu no motiva massa.

Per recuperar forces hem dinat a la Cité Universitaire i hem allargat la migdiada. Sessió de relax a la gespa del campus. Alguna enlloc de relaxar-se ha aprofitat el temps. Ha creuat quatre mots i alguns detalls de contacte més amb un noi de Mauritània. La tarda tampoc es presenta excessivament complicada. Poc a poc marxem cap a la Place de la Bastille. Des d’allà i seguint una mica la Rue de Lyon arribarem a l’inici de la Proménade Plantée. Recorrem el camí que discórrer entre flors i plantes de manera distesa. Es fan i es desfan grups, com sempre. Ens aturem a un parc per recollir una mica més d’energia solar i descansar. Algun s’adormen profundament. Les nits curtes i els dies llargs passen factura. S’acosta el final del viatge i no és moment de generar més estres. Les emocions a flor de pell causen algun estrall abans d’hora.

Tornada a la residència. Cal refrescar-se una mica i cap al darrer sopar tots junts a París. Les planxes de cabell fan les delícies de part del sector femení. Algunes pintures de guerra llueixen als rostres d’elles. Ells es preparen per l’ocasió. Un grup de franceses dispara les alarmes. La testosterona es posa en marxa i tots els “machitos” surten a escena. Alguns semblen galls d’indi en zel. Altres queden per quan tornem. Es pensen que han aconseguit un trofeu. Poc a poc la tropa s’aconsegueix reunir per dirigir-nos al centre ciutat. Marxem cap el centre. Allà espera aquest darrer sopar. Hem quedat a les 23h30 a Cluny-Sorbonne per tornar cap a la residència. Sembla que el sopar a estat força distés. Han aconseguit sopar tots junts, que no està malament, sent 28. Lentament tornem cap a la residència. Hi ha sensació de voler estirar el temps. La nit és força temperada. Una nit agradable per passejar per qualsevol ciutat. Si és París, millor. Sembla que la intendència els ha fallat. El no tenir en compte els detalls és important. Hi haurà canvi de plans. A l’arribada a la residència hi ha un primer intent de contactar amb les noies d’abans. Sembla que aquest primer intent ha estat poc fructífer. Segur que igual que Amanecer zulú hi haurà més càrregues. En aquest casos la tropa revifa. La segona onada també fracassa. Ens espera l’última nit a París. Les fotos.

París. Dia 6. Disneyland

Dia complert climatològicament. Pluja, sol, núvols i més pluja per acomiadar el dia. Tot i així, no ha impedit fer res del previst. Les fotos.

Crònica del Ferran Guijarro

Veig les cares cansades. Són quarts d’onze de la nit i el tren ha sortit tard de l’estació. La son envaeix els passadissos. La son és perillosa. Fins i tot un company s’ha adormit al metro, ha arribat al final de la línia i ha tornat sol. Felicitats per la valentia i autonomia que has demostrat! Hem arribat sencers i tots, més tard o més d’hora.

Tot ha començat aquest matí, amb una imatge no massa diferent. Expressions adormides omplen el menjador en què esmorzem, ja que la nit no ens ha permès descansar el que volíem, o, al menys, les nostres mares haguessin volgut. Ha sigut una nit moguda, amb sorpreses i corredisses pels passadissos, traïcions, plors, somriures, i bromes, només divertides per alguns. Rutina habitual, i ens dirigim cap a l’esperat Disney.

He d’admetre que sóc dels tocats de la nit, ja que no m’han deixat dormir el que hauria preferit, però en fi, alegria, que som a França. Tot canvia a l’entrar. El castell, el famós símbol del parc, extret directament de la versió de la factoria de La Bella Dorment, canvia totalment la meva expressió facial. Un somriure omple la meva boca. Literalment salto i canto. Oblido el que ha passat abans. Carai, que estem en la terra dels somnis!

Indicacions bàsiques per part del Cesc i la Marta, i ràpidament, el grup s’escampa com la pólvora. La meva il·lusió infantil, però, fa que m’ho prengui amb més calma. No m’interessa tant pujar a moltes atraccions, moltes vegades i com més fortes millor. Vull perdre’m pels raconets encantats de FantasyLand, la part més màgica i somniadora de la zona. Cal dir que sóc un “friki”  de Disney, degut a la meva infància, i estic molt orgullós de ser-ho. Per tant, m’he entretingut a cada pedra per poder capturar una instantània de cada lloc. He d’agrair als tres que m’han esperat i han aguantat la meva obsessió fotogràfica. Per culpa meva hem pujat a menys atraccions i hem donat més voltes pel parc. Val a dir que cap de nosaltres és un as en l’orientació.

Després del màgic matí, el Francesc ens dóna uns tiquets per poder dinar a un dels varis restaurants del parc que estan entre les nostres opcions. Ens separem per gustos culinaris, i ens dirigim per grupets cap als nostres respectius destins. Alguns dels restaurants, però, estan tancats, i al final uns quants coincidim al restaurant que hem triat com a segona opció. Llarga cua per demanar. Gran espera per agafar el dinar. L’aire està carregat de tensió i impaciència, tothom vol ser atès, i sembla que no estiguin atenent ningú.

Després d’una hora d’haver demanat, per fi podem dinar, i marxem del restaurant, ja preparant idees per la tarda. Ens trobem pràcticament tota la classe a una de les atraccions més desitjades: la “Space Mountain” (és a dir, Muntanya de l’Espai). Ens atrau per la seva velocitat i per la pujada d’adrenalina que suposa. Ens encanta córrer riscs d’aquesta mena. De fet, preferim córrer riscos físics que psicològics. Curiós. Tornem doncs, a l’atracció. Tenim sort, a aquelles hores no hi ha gairebé ningú fent cua, i arribem ben de pressa a la nostra destinació, aquells vagons dotats de cinturons metàl·lics, que evitaran que caiguem de l’atracció. Pugem. Per alguns com jo, és la primera vegada. És una passada, i podem dir que és un fet objectiu, tothom hi està d’acord, fins i tot la més sensible, que ha plorat de l’emoció del primer cop. Repetim, alguns un parell de cop, i anem rondant pel parc per grupets, que es van separant i ajuntant segons el que vol fer cadascú.

La tarda transcorre divertida com el matí. Arriba l’hora en la qual hem quedat amb el grup, i el Cesc ens dóna l’energia necessària per sopar. El nostre amic Paul deia sovint que els diners són energia. Divisió altre cop. Alguns van tranquil·lament a buscar un lloc per poder sopar, i utilitzen les darreres estones per fer compres d’última hora. D’altres, aprofiten el temps per pujar al màxim d’atraccions possibles, i així amortitzar la seva estada al parc. Aquests, sopen de pressa i corrents quan el grup es reuneix. Foto  de grup final amb el castell de fons, junt amb el cel blau i rogent que ens acompanya. Bonica estampa. La terra fantàstica de Disney ens acomiada amb pluja. I aquí estem:

Veig les cares cansades. Són quarts d’onze de la nit i el tren ha sortit tard de l’estació. La son envaeix els passadissos. La son és perillosa. Fins i tot un company s’ha adormit al metro, ha arribat al final de la línia i ha tornat sol. Felicitats per la valentia i autonomia que has demostrat! Hem arribat sencers i tots, més tard o més d’hora. (Això us sona d’alguna cosa?)

Nit llarga, la que ens espera. Tots esperen ansiosos un moment concret d’aquesta nit. No saben que potser no serà el que volien que fos. Al cap i a la fi som joves. L’únic tiquet que necessitem ara és el del tren de la maduresa.

M’agradaria quedar-me amb una sola cosa d’avui. Avui, tots i cada un de nosaltres ha somrigut. Disney ens ha donat el que necessitàvem. Felicitat. Potser efímera i passatgera, potser només per un dia.

Però és felicitat, i de la verdadera.

Per acabar, em disculpo per el llarg text que, als que l’heu llegit tot, us he fet llegir. M’excusaré, però, amb la meva “muletilla”:

És que sóc de lletres.

París. Dia 5

Cel tapat i matí fred. Va bé per rebaixar la temperatura de l'ambient. El cel amenaça pluja, però de moment aguanta. Avui, com tots, el dia serà força intens. Matí de marxa per la Sorbonne, el Pantheon, la Place de la Contrascarpe, la Rue Moufetard i les Arenes de Lutècia. Acabarem als jardins de Louxemburg, davant del senat francès. Pujar pel Boulevard de St. Michel i trobar-se la Sorbonne a l’esquerra imposa. Imposa pel que significa la Sorbonne i la seva història. El seu prestigi. El seu passat i el seu present. El maig del 68. Sigui pel que sigui imposa. Com la cançó dels Manel et fa sentir petit, petit. El recorregut el fem força agrupats. De fet moltes coses les fem força agrupats. Alguns però han decidit posar la directa i apunten directament cap els jardins. Altres decidim perdre’ns per aquest carrerons amb personalitat. La Place de la Contrascarpe té aquest encant especial. Té aquest aire atemporal que t’atrapa i et captiva. Que et sedueix. Com habitualment passa al llarg del camí es creuen converses, companyies, s'intercanvien grups, bromes i preocupacions. S’ajunten grupets de conversa i després es desfan. Tots o pràcticament tots tenen temps per a tots. Ens parem a fer fotos a les flors, a una bicicleta, a una placa amb el nom del carrer. Intentem capturar cadascun dels instants que passem a París. No tenim pressa. No anem a toc de pito. Ens deixem portar. El més important és el camí que anem fent. El camí que fan. Aprofiten la Rue Moufetard per recuperar forces, malgrat aviat anirem a dinar. Cauen algunes crêpes. Algunes individuals, algunes compartides. No plou però fa fresca. Arribem als jardins de Luxembourg. Els jardins de París són magnífics. El de Luxembourg no podia ser menys. Hi ha de tot. Fins i tot unes pistes de tennis. Ens reagrupem i malgrat la fresca estem una estona gaudint del jardí. Una banda de música ens posa sintonia a l’estada. N’hi ha un que encara té inquietuds culturals i l’acompanyem amb la Marta a veure el Senat i l’església de St Sulspici. Els altres descansen. Quan tornem la tropa està descansant pel parc. Qualsevol moment és bo per treure cartes i fer la partideta. La baralla francesa fa les delícies dels assistents. El fred apreta i marxem cap a la Cité Universitaire a dinar. Dinar a la Cité Universitaire també genera reflexions. Dins d’un campus espectacular trobem els pavellons dels països. Els pavellons dels països, igual, que la Sorbonne et fan sentit petit. Petit amb problemes petits i locals. Els de mirar-se massa el melic. Els de poca feina. El món és molt més gran i aquí es nota. Dinem amb gent de qualsevol lloc del planeta. Del nord, del sud, de l’est i de l’oest. Dinem al costat de persones en un menjador immens. Només aquest fet ja ha de ser considerat un luxe. Una sort. Un privilegi. Quan molts d’aquests nostres alumnes tindran l’oportunitat de viure una experiència així. Quants d’ells aniran a l’estranger a estudiar o treballar. Hem d’aprofitar aquests moments. Hem de ser conscients. Després de dinar gaudim d’una estona a la gespa del campus. Ens espera la Tour Eiffel i els seus 688 esglaons.

La Tour Eiffel està allà. Ella sempre t’espera. Després d’una estoneta de cua ataquem els 688 esglaons. Els més esportistes pugen corrents fins el segon pis. Diuen que han tarda uns tres minuts. A alguns les cames els fan mal quan arriben a dalt. Ens retrobarem a la tercera planta. La temperatura ha pujat i ja no fa fred. S’està bé a dalt de la torre. Les càmeres treuen fum. Fins i tot esgotem algun carret. Si, si carret. Hi ha afició a la fotografia. Donem la volta i descobrim o redescobrim paisatges coneguts. L’arc de Triomf, el Sagrat Cor, el Louvre, els Champs de Mars, les Invalides, etc. En descobrim de nous com el Bois de Boulogne o la Défense. Encara més i més fotos. Fotos e totes les formes i colors. Les teulades del centre de París llueixen el seu blau-gris més imponent. La pujada a la torres simbolitza la conquesta definitiva de París. París ja ha caigut. Alguns d’entre ells i elles també. Els sentiments a flor de pell. Velles i noves ferides que no s’acaben de tancar. És normal. La cosa va segons el guió previst. Res o gairebé res que no tingui remei. En situacions de perill sempre algú dóna una passa endavant. Efectivament, algú assumeix responsabilitat i es posa a treballar per cohesionar de nou al grup. Es posa a treballar per tancar ferides. Fa feina. La fa molt i molt bé. Ara només cal una miqueta de temps. Temps que ja s’està esgotant. Malgrat tot, queda temps. Agafem el tren per anar a sopar. Algú fa mal peu i decideix passar entre l’andana i el vagó. No arriba ni a ensurt. Es queda només en anècdota. El trajecte de tren serveix per creuar alguns acudits ràpids. Els Beatles segueixen sonant de fons. Hi ha cançons que cada cop es fan més enganxoses.

Sopem novament al restaurant universitari. Les ferides es van curant poc a poc, es veu sobre la gespa del campus. La manada es reagrupa. Algú necessita el seu temps. Cal que el tingui. Tot satisfactori. Res que no sigui normal. Tren de nou destinació el centre. Passem per Notredame per encarar el pont de l’Île de Saint Louis. Al final del pont parada obligada. Gelats i més gelats. Si algú treballar per rebaixar tensions. Una altra persona es destapa com animador. Ja passa això. El grup descobreix individus ocults. El clàssic tapat. En tenim un i ja és un actiu més. Ja aporta. Ja dinamitza. L’heu de cercar en alguna foto. Segur que el trobeu. Uns dels millors gelats de París es poden trobar en aquest indret. Menjar un gelat darrera Notredame sobre un pont i mirant el Sena no té preu. Si tens uns músics tocant de fons estàs a Midnight in Paris. Què més podem desitjar. Els somnis de part del sector femení es disparen. La imaginació és lliure i se senten transportades, immortals, etèries, eternes. És la força de la joventut. La força del que té un món per descobrir. La força del que té ganes de descobrir aquest món. Passem per l’Hôtel de Ville, que no és un hotel com alguns pensaven. Un grupet està preparant un ball i aprofiten la plaça de l’Hôtel de Ville per practicar. Tot suma. Cada cop hi ha més moviments tàctics. Hi ha moviments que es pensen dues i fins i tot tres jugades abans. Al final semblarà una partida d’escacs per la posició de les peces. La lluita per l’espai és vital. La sortida nocturna s’acaba a Châtelet on agafem el metro i cap a la residència. El trajecte és curt. M’encanten les converses de metro. Són molt més polièdriques que les d’autocar. Abans de dormir encara queda una mica de teràpia. Pràcticament tothom va trobant el seu lloc. Malgrat tot encara ens queden alguns elements aïllats que segueixen a la recerca. Cal fer algun esforç més. Les fotos.

Nit una mica mogudeta. Alguna broma poc oportuna trenca l’harmonia. Aquest matí haurem de seguir treballant. La tasca serà complicada. S’ha girat feina.

París. Dia 4. Del Marché aux Puces al Bateau Mouche

Avui el dia s’ha aixecat lluminós. Algun núvol decoratiu i sobretot sol, força sol. Marxem cap al mercat de les puces. Metro i més metro per arribar. De Porte d’Italie a la Porte de Clignancourt. La ciutat de sud a nord. Ens acostem cap el mercat i donem les consignes habituals. Cal una certa precaució i prou. Al mercat hi ha gent però no massa. Amb el pas dels minuts el bullici va augmentant. La tropa es va dispersant segons els interessos. N’hi ha que porten objectius clars, d’altres es deixen seduir per l’entorn. El Marché aux Puces és molt i molt gran. Pots trobar qualsevol cosa i qualsevol cosa pot portar molt i molt de temps esperant comprador. Algunes sempre estaran allà. Hi ha de tot i més. Tot allò que un es pugui imaginar pot ser trobat en un racó o altra d’aquest immens espai. Pels turistes no especialitzats és un punt de trobada de samarretes i souvenirs o algun que altre objecte curiós. Sota el pont de Péripherique, riuades d’ofertes de colònies de marca, bosses de mà de marca, rellotges de marca i cinturons de marca anunciats per venedors ambulants. Els nostres subgrups es van trobant i van exhibint les seves conquestes. Els seus “èxits” amb el regateig. Destacant les seves preuades peces. Recollim samarretes d’equips esportius o no, arracades, converse, vans, dessuadores, gorres, etc. Fins i tot algú, tot i està avisat, es deixa diners amb uns “trilleros” de la zona. Sortida molt recomanable. 

Per dinar baixem fins la zona de Les Halles. Els deixem a la Rue de Rambuteau i quedem amb ells a l’esplanada del Pompidou. Només gaudir de l’ambient de l’esplanada del Pompidou val la pena. Qualsevol dia a qualsevol hora pots gaudir d’un espectacle de carrer de nivell elevat. Quan arribem, migdiades al canto. S’han de recuperar hores de son a marxes forçades. Després de 3 nits la cosa comença a pesar. Poc a poc ens traiem la mandra de sobre i ens dirigim cap a la Plaça d’Igor Stravinsky, just al costat. Des d’allà caminem cap a la Rue du Temple, la Rue des Rossiers, la Rue des Archives, etc.  fins arribar a la Place des Vosgues pel carrer dels Francbourgois. Gent a vessar pels carrers. Botigues de moda i coses per la casa exclusives. Llibreries jueves, sinagogues i pastisseries formant part del nostre paisatge. Bona part de la tropa descansa a la gespa de la Place des Vosgues sota la inspiració del Victor Hugo. El sol que il·lumina la gespa convida al repós. Altres marxem a la recerca de la botiga de fotografia. Som 6 intrèpids i valents que cerquem més aventura. Ens tornem a perdre pels carrerons del barri del Marais fins arribar al nostre objectiu. Podem dir que hem aconseguit la missió sense baixes significatives. Només una patejada més sobre les nostres castigades cames. Preu petit per assolir la missió i fer content a alguns memebres de l’expedició. Reunits en grup a la Plaça marxem cap el riu. Després de travessar la Rue du Rivoli arribem a la parada de metro de Sully-Morland. És de la nostra línia que ens portarà directament a la residència.

La sortida nocturna d’avui és l’ajornada del divendres passat. Avui el dia acompanya i emprendrem la nostra singladura fluvial. Anem fins el Pont Neuf, per agafar el Bateau Mouche. Puntuals, a les 21h30 sortim a navegar. Un passeig d’una hora que ens mostrarà París des d’un altre punt de vista. La llum del sol s’anirà apagant per deixar pas a les llums elèctriques. Passem per sota tots els ponts imaginables fins arribar a la estàtua de la llibertat prop de la Tour Eiffel. Allà girem per tornar fins l’Île de la Cité i lÎle de Saint Louis. La guia ens descriu cadascun dels ponts i edificis emblemàtics del recorregut. El Louvre, l’Assamblea Nacional, el Palau de Tòkio, etc. Nosaltres fem fotos cap a dins i cap a fora de l’embarcació. L’ambient de la tripulació és festiu però tranquil. Creuem amb gent als ponts, a les ribes del riu, en altres vaixells. A pràcticament cal saludar-nos i que retornin la salutació. Quan comença a caure la nit alguns acusen el canvi tèrmic i comencen a tenir certa sensació de fred. Altres, el més valents aguanten amb samarreta. Malgrat els avisos s’han deixat les jaquetes i les dessuadores. Per sort la majoria si va ben equipada. Esperem que no passi factura en forma de refredats. Els comandament van curts d’efectius i potser no donen l’abast si hi ha alguna baixa més. Just abans d’acabar el recorregut passem pel Pont Marie. Aquest fa les delícies dels més romàntics. Baixem a terra.  Repleguem les tropes i arribem poc més tard de les 23h a la residència. La nit es presenta serena. Malgrat tot sembla que caldrà fer tasques de recuperació anímica. Cal que tothom tingui la moral a tope per encarar les jornades que quedem. Si s’han de fer actuacions, han de ser d’emergència. Les friccions, si n’hi ha, s’han de solucionar de manera ràpida. Les emocions estan a flor de pell. París no deixa de ser un viatge iniciàtic. Un viatge de retrobaments i allunaments. Cal rebaixar tensions. Els esdeveniments se succeeixen amb molta rapidesa. Aquells que es pensaven que per ser joves eren forts, indestructibles i que podien amb tot, Morfeu els està posant a ratlla. Quin imprudent s’atreveix a desafiar als Déus. Les fotos.

Les nits

Les nits acostumen a ser curtes. Passen ràpid. Queden poques hores per dormir. A uns els costa agafar el son. Altres cauen en primera ronda. La tropa es mou de manera àgil. Es preparen les timbes de cartes. Semblen professionals. Només falta el croupier. Discreció absoluta. Sembla que ja han après a fer poc soroll, com ha de ser. Les portes ja no bateguen tant fort ni tant sovint. Altres juguen a jocs d’ordinador. Uns fan escapades furtives. Altres es xiuxiuegen a cau d’orella. Hi ha riures i somriures. Hi ha mirades de complicitat. S’escolten i s’expliquen secrets. Es fan confessions. Es fan promeses, es diuen i s’escolten paraules dolces fins a altes hores. Hi ha decepcions. Hi ha desenganys. Passen les nits ...

De Versailles a Pigalle

Lluís XIV, imponent a cavall , et dona la benvinguda a l’esplanada del Château de Versailles. El Palau de Versailles em recorda IKEA. Vas guiat. Vas guiat i està ple de gent. Habitació rere habitació el circuit arriba a oferir una certa monotonia. Els més imaginatius ja pensen en escenes que podien tenir lloc en cadascun dels racons del palau. La més espectacular, la sala dels miralls. Val la pena el recorregut per arribar a aquesta sala. T’imagines les festes i el glamour de l’època. Tot plegat força indecent. Em refereixo a la majestuositat de la sala. Després del recorregut pel palau ens esperen els jardins. Malgrat el temps. Malgrat el mal temps els jardins són absolutament imponents. El cel gris i l’ambient fresc no ens fan enrere. La música i el joc d’aigua de les fonts ajuden a donar un toc de màgia. Fins i tot algunes arrenquen uns passos de ball. El sector masculí s’imagina escenes amb el rei de torn fent persecucions pel jardí. Cercant víctimes una darrera l’altra. L’extensió del jardí és espectacular, La feina dels jardiners és de destacar. Tot al seu lloc. Sembla que estigui dibuixat. De tornada al palau sempre penso en els finestrals. Penso en la quantitat i quantitat de finestres que cal netejar. Quina mandra. Una pluja intensa ens acompanya fins l’estació de tren. Quan arribem a París el sol es comença a obrir pas. Reclama el seu espai per mostrar-nos la lluminositat de la ciutat. Poc a poc ho va aconseguint. Tornem a dinar al Barri Llatí. Un grup de nois s’entaula i fan un dinar llarg. Els esperem per començar l’activitat de tarda. Mentre esperem alguns es distreuen cercant al Wally. Altres canten una de les cançons de la banda sonora del viatge: Help. Els Beatles són un clàssic. Sempre estan allà. Sempre tornen quan menys t’ho esperes. A la tarda anem a la zona de Sévres. Allà ens trobem la Grand Épicerie de Paris. Menjars de tot el món conviuen en aquest espai. El Boulevard des Invalides, el Museu Rodin, el jardí de C. Labouré i la rue Babylone formant part d’aquest itinerari. El sol ens dóna vitamina D. El reflex del sol sobre la cúpula dorada dels Invalides emet llum en totes direccions. Per les tanques del museu Rodin veiem alguna escultura del jardí. El Rodin és un museu a escala humana. En una altra visita entrarem. El metro ens retorna a la residència.

La sortida nocturna d’avui és d’aquelles que no et deixa indiferent. Travessem la ciutat de Sud a Nord per arribar al Sagrat Cor. Montmarte ens espera. L’ambient de dissabte a la nit és càlid i molt acollidor. La temperatura agradable. Hem deixat enrere la pluja del matí i les últimes llums del sol ens omplen de color els terrats blavosos de París. La Place du Tertre amb els pintors i restaurants. Les crêperies, geladeries i botigues de souvenirs. Cauen unes quantes crêpes i unes quantes postals. L'ambient bohemi ha deixat pas a un ambient turístic. Malgrat tot el lloc té el seu encant. Es mereix la visita. Els carrerons que baixen cap a la Place des Abbessess. La Tour Eiffel al fons. El Café des deux Moulins. El bullici general. Tot dóna un encant especial. L’ambient canvia radicalment quan arriben al Moulin Rouge. El Ferran G. té ganes d'aprendre. Li encantaria poder entrar en algun teatre i poder veure la majestuositat d'algun espectacle. Algun teatre per dins i des de dins. És un paradís per la seva vena artística. Fotos i més fotos pujats a la sortida d’aire del metro. Marilyns i Marilons en potència. L’ambient especial el deixem enrere i el color gira cap el vermell. Botigues, cinemes i museus especialitzats fan les delícies de la concurrència. Alguna noia s’arrenca dient que li agraden les coses calentes i picants??!! Ho remata especificant que millor si són allargades!!?? Per acabar comentant que sap on es mengen !!!! Alguns nois arribaran al llit amb torticolis. No saben on mirar. Si amunt. Si avall. Si a la dreta o a l’esquerra. La presència d’algun autòcton provoca que el grup es mantingui compacte. Ha estat un vespre de més emocions. Des de la tendresa d’Amélie a la zona calenta de Pigalle. El sarró de cadascun d’ells cada cop més ple. La tornada en metro, 24 parades, als voltants de mitja nit ha estat èpica. Uns quants dormint, altres comentant el farcit de les crêpes i alguns fins i tot parlant de música. El viatges en metro donen molt de si. Proper capítol el mercat de les puces. Fotos Dia 3.

París. Dia 3

Avui ha tocat llevar-se ben d’hora, ben d’hora. A les 7 diana. Com diria el meu amic, Tomàs Molina: matí lletjot, frescot. Matí amb vent, núvols molt densos i alguna gota que s’escapa. L'hivern segueix ben viu. La tropa ha descansat una miqueta més que ahir, en general. Sempre hi ha honroses excepcions. En general, la nit ha estat tranquil·la. Els guerrers, en general, no han patit massa per les guàrdies. L’enemic s’ha retirat aviat i sobre el tauler s’han mogut “poques” fitxes.Com a detall us deixo la primera clau trencada. Pot passar. Són de plàstic. Us heu d’imaginar unes fitxes de plàstic perforades. A vegades es trenquen. Detall sense més importància. Hores d’ara tots sabeu com va començar el viatge. N’hi havia uns que apostaven que el “cupo”de sorpreses  ja estava  cobert. Doncs bé, aquells que pensaven això, anaven força errats. Que passin coses ja està bé. Et mantenen distret i trenquen la monotonia. Donat que portar a 28 joves dona poca feina, un s’ha de posar reptes més importants. Hem de donar una volta més el clau. Cal que els comandaments estiguin en alerta permanent. L’anècdota de les darreres hores és que patirem una baixa. Algú haurà d’abandonar el grup. El fet es va gestar ahir i a última hora de la nit les converses van arribar a bon port. Passejant pels Champs Élysées es van solucionar els darrers serrells. Sempre que tens una baixa sap greu, molt de greu. Però hi ha baixes que són inevitables i aquesta n’és una. El grup ha d’assumir-ho i seguir. Sempre endavant. Sempre amunt. S’activa el DEFCON 3 i posem en marxa l’operatiu de rescat. Cal efectuar una repatriació. Hores d’ara deveu està patint. No cal que patiu més del compte. No es tracta d’una baixa de la tropa. Es tracta d’una baixa en el comandament. Una persona tornarà avui. Les darreres instruccions inclouen al gran sherpa Jordi. El Jordi i el seu equip de sherpes ajudaran a la Marta a arribar a Versailles. Si algun dia heu d’anar a París podeu llogar al Jordi. I a la Marta A. pel Louvre. Només cal agafar el metro fins a la gare d’Austerlitz i després el RER C fins Versailles. Tenen prou confiança. La sortida d’ahir a la tarda els va enfortir psicològicament. Ja s’atreveixen amb tot. Més o menys, tampoc cal exagerar. Acompanyo al Pau a Orly. És dissabte i arribem en un moment. Ens acomiadem. Rebo notícies que la tropa ja és dins del tren cap a Versailles sense novetats. Es pot confiar amb ells. Ja és hora que comencin a volar sols. Estan preparats. Em submergeixo en l’entramat ferroviari de París i rodalies per anar d’Orly a Versailles. El dia segueix gris i ventós, de tant en tant cauen gotes. París plora la marxa del Pau. Em comuniquen que a Barcelona fa un sol radiant. Si, si, però nosaltres estem a París. Aviat tornarem a estar tots junts. Ha passat poca estona però es troben a faltar. Converses creuades, confessions, complicitats, bromes i jocs són el nostre pa de cada dia. 

El grup

Fins el moment la cosa va molt bé. És aquell ambient que a mi, especialment, m’agrada. Pràcticament tothom es relaciona amb tothom. No hi ha monopolis. No hi ha exclusivitats.No hi ha pertinences. Allò que poden, ho fan junts. Comparteixen moltes coses. De vegades masses. Això no vol dir que no salti alguna espurna. Això no vol dir que algú tingui moments més tous. Això no vol dir que no hi hagi alguna decepció. Alguna expectativa no complerta . Algun somni trencat o algun objectiu erroni. És normal. D’això es tracta. La convivència és això. Com deia, l’ambient m’agrada. És força distés. Hi ha bon sentit de l’humor. De moment en aquest aspecte tot positiu. S’estan fent més grans per moments. S’estan fent més autònoms. Estem contents, estan contents.

París. Dia 2

Bona part de la nit plovent. Ambient fresquet a primera hora del matí. Esmorzem sobre 2/4 de 9. Avui tenim temps. A un quart de 10 marxem cap el Louvre. El metro ens porta directe. No hem de canviar. És la mateixa línia de la residència. La 7. Abans d’entrar tenim temps de fer una volta pel Carrusel du Louvre. La macrotenda d’Apple és una de les més sol·licitades. A quarts d’onze entrem al museu. Seguim a la Marta. Ens farà de guia i ens explicarà detalls d’artistes, corrents i obres. El grup que segueix a la Marta al principi es força nombrós. Al Louvre està a petar. Quan arribem a la Monalisa, la sala està absolutament plena de gent. Tenim la sort que ella sempre et segueix amb la mirada i això et fa sentir especial. Riuades de turistes sense control amunt i avall. Poc a poc el nostre grup va perdent efectius. El cansament de pujar i baixar escales. La patejada monumental per les sales i l’haver dormit poc, fan estralls. El recorregut segueix per la Victòria de Samotracia, la Venus de Mil·lo, la Mastaba, la mòmia, l’hermafrodita, etc. fins arribar al codi d’Hamurabi. Han estat dues hores i mitja de caminar per sales i més sales. De recórrer les mateixes sales una, dues i fins a tres vegades. Cap el final de la visita el grup ja està molt i molt minvat. Ja queden molt pocs efectius. La resta està contemplant la Piràmide principal del museu des de l’exterior. Fent fotos i regatejant per comprar petits souvenirs. Ja tenim Tours Eiffels de tots els colors. Malgrat està a l’interior del museu el cel ens ha respectat. Mentre fem el reagrupament a l’exterior fins i tot gaudim d’estones de sol. El Sol ens fa recuperar energia. Passen de les dues i la gent comença a tenir gana. Avui dinem al Quartier Latin. Kebabs superfarcits fan les delícies d’alguns.  A les quatre fem l’assalt a la Place de Notredame. 4 gotes amenacen el passeig de la tarda. Només és una amenaça. Prenem el metro i cap el nordest. Agafem el RER cap a la Gare du Nord. El RER va molt ple i això incomoda a alguns. Per altres la sensació és d’un cert ofeg. Les bosses i motxilles van més segures que mai. De tant que les subjecten les mans comencen a estar agarrotades. Hem de baixar i sembla impossible que puguem sortir del tren. Poc a poc el tren es buida i tots aconseguim sortir. Creuem la immensa estació del nord i arribem al carrer pel bulevard de Dunkerke. Pugem fins el Boulevard Magenta. Seguim amunt i passem per carrerons estrets.No sembla que estiguem a París. Ens hem transportat a algun indret subsaharià. El grup està impressionat. Creuem la Rue de la  Goutte d’Or, la Rue Myrha, la Rue Doudeaville fins arribar al mercat a l’aire lliure de la Rue Dejan. Bona part del grup se sent estrany i fins i tot observada. És un terreny totalment desconegut que genera moltes contradiccions. Moltes sensacions diferents. Una d’elles la incomoditat. És una altra cara de París. Tot això provoca que el grup avanci compacte i encuriosit. Finalment arribem a Château Rouge i agafem el metro. El metro està molt ple i alguns ens quedem a l’andana. La cara dels marxen és un poema. La tensió s’apodera d’ells. Els marquem que quatre parades més tard ens hem de retrobar. Dit i fet, després de la Gare de l’Est, la retrobada. Ens intercanviem anècdotes de l’experiència. La tarda d’avui és d’aquelles que et fan créixer una mica més com a persona. Tots i totes han madurat una miqueta més al llarg del dia d’avui. A la residència ens refem una estona abans d’anar a sopar. El temps, una lleugera cortina d’aigua que ha començat a caure, modifica els nostres plans. Fem una assemblea i decidim canviar el programa. Canviem el Bateau-Mouche pels Champs Élysées. Farem l’intent de navegar pel Sena diumenge al vespre. A canvi  volteta per una de les avingudes més famoses de París. Hem gaudit d’un espectacle a l’entrada del Sephora. Part dels treballadors rebia a la clientela al ritme d’una música potent. Més tard hem entrat a la Virgin. Establiment que abans era un banc. La Virgin conserva la cambra cuirassada. Indret curiós de veure. La fina pluja segueix caient. Ens acompanya al llarg de la passejada. Cap a les onze pleguem veles i recollim. Demà toca matinar. Versailles ens espera. La moral de la tropa segueix alta. A algú ja li comencen a fer mal els peus. En principi cap més incidència. Les fotos de la jornada.

Dia 1. Activitats a París

Vol tranquil i en poc més hora i mitja ens plantem a la capital francesa. Poc abans d’arribar, pel costat dret de l’avió ja comencem a veure alguns dels símbols de la ciutat. L’arc de la défense i la Tour Eiffel ja treuen el nas. La companyia comença a creure’s que estem arribant. París, la ciutat de la llum, l’amor i el glamour ens rep amb una temperatura agradable i núvols i clarianes. Comencem el nostre camí que, a través del tren i el metro ens ha de portar a la residència. Descobrim els primers entramats de túnels i passadissos del transport soterrani de París. Prop d’una hora de camí i arribem a la Porte d’Italie. El nostre punt de referència. El nostre quarter general. Tenim una hora per situar-nos i començar a fer els itineraris. A les 15h30 marxem i comencem la conquesta de la ciutat. Comencem per la porta gran. La zona de l’Opéra, els Grans Boulevards, els passatges, la Place Vêndome, la Madelaine i la Place de la Concorde. Només sortir del metro l’Opéra de París s’alça imponent davant nostre. Les càmeres treuen fum i com els japonesos davant la Sagrada Família, comencem a capturar records. Comencem a viure sensacions i emocions. Ara ja estem convençuts. Malgrat els incidents del matí, ara tots estem a París. Tots estem en plena forma i amb moltes ganes. La moral de la tropa és alta. Es fan petits grups per anar conquerint els espais. Els passatges ens transporten lluny del soroll urbà. Ens transporten a una altra època. Cases de nines. Botigues de galetes. Botigues de punt de creu. Restaurants amb encant. Crêperies. Geladeries van conformant aquest espai on sembla que el temps està aturat que són els passatges. Sortim després cap els boulevards. Algunes botigues ja han caigut. Gap, IKKS i alguna crêperie han estat les primeres víctimes. Volta per la Place Vêndome. Cartier, Rolex i companyia amb fet saltar els ulls de les òrbites de la concurrència amb els seus preus. Algun Ferrari o Aston Martin han fet les delícies dels amants del motor i mitòmans de cotxes. La Madelaine, la Rue Royale, amb el Maxim’s i la Place de la Concorde han posat punt i final a aquesta primera immersió a París. Cap a la zona universitària on hem recuperat forces per poder seguir afrontant el final de la jornada. Després de sopar estona de relax al campus. Partidet de futbol i algun que altre sprint. Més tard metro i cap a Trocadero. Des d’allà primeres vistes espectaculars d’una Tour Eiffel il·luminada. De fons, una pantalla gegant amb el partit Espanya – Irlanda. Quan arribem en Fernando Torres ens dedica un gol. Fotos i més fotos. Cauen més gaufres i crêpes. Baixem les escales hipnotitzats per l’escena. Esperem a les 23 per veure l’espectacle de flaixos que surten de la Torre. La jornada es va acabant per nosaltres. Primer dia per terres franceses superat amb èxit. Ara cap el metro de Bir-Hakeim i tornada cap a la residència. El cel ha estat generós i no ens ha portat pluja avui. Tanquem la paradeta no sense els habituals moviments nocturns, alguna clau que es queda a l’interior sense ningú i alguna porta que s’obra i es tanca. A veure si demà seguim sent afortunats amb la climatologia. Demà ens espera el Louvre. Fotos

París. Dia 1

Dijous, 14. 8h15. Pràcticament tothom a lloc. Alguns ja porten estona. Altres apuren una mica més. Poc a poc la terminal s’omple de gent, maletes i il·lusions. Sobretot ganes, moltes ganes. Cares d’emoció al retrobar-se. Qualsevol diria que porten temps sense veure’s. No s’ho poden creure. Ara va de veritat. Ja estem a l’aeroport amb les maletes queden només els darrers tràmits. Facturar maletes, passar el control de passaports i pujar a l’avió. Tràmits, però tràmits necessaris. Els últims van traient el nas per la terminal. Ja estem gairebé tots. Només en falta un. Un que ha decidit que vol començar a fer el turista abans d’hora i està fent voltes amb l’autobús de l’aeroport. Com que les vistes li agraden i els avions li encanten ha decidit fer alguna volta més del compte. No passa res ja l’esperem. Mentrestant comencem la facturació de les maletes. Ordenadament repartint les targetes d’embarcament i cap a la cua per facturar. Tot va dins les previsions. Poc a poc les maletes es van facturant fins que salta l’alarma. Una ha vingut sense el passaport. La cara impagable. Com si fos l’Asterix el cel se li ha caigut al damunt. Ja ho tenim. Un fent voltes amb l’autobús de l’aeroport i l’altra sense passaport. Està bé donar emocions als viatges. Fan que s’estigui alerta i la gent no s’adormi. Fan que cada viatge sigui diferent. Que vagin adquirint personalitat pròpia. Per començar està bé. La cosa promet. Instants de nervis, dubtes, trucades i més trucades, consultes a les hostesses i als mossos. Fins i tot algú localitza a un contacte important. És un militar que està destacat a l’aeroport. Molt amablement diu que si no podem solucionar el problema en 25 minuts vindrà com si fos el 7è de cavalleria del General Custer. Els contactes sempre són important. Aquest en particular et dona una “certa” tranquil·litat. De totes maneres l’opció més viable és anar fins la Terminal 1, estem a la 2, i arreglar papers amb la policia. El pare es mobilitza i fa servir els seus contactes. Els autobuseros de les terminals es posen en marxa. M’imagino l’escena d’una pel·lícula americana. De fet m’imagino que estic al Delicias. En primera sessió una de cowboys i en la segona una d’espies. Mentrestant el que feia de turista fent voltes per l’aeroport arriba. Ja queda menys. El fem facturar i el grup es posa en marxa cap el control de passaports. Espero a la indocumentada. Molts pares ja han marxat i altres es queden a veure el final de l’episodi. Creuem més trucades i consultes. Queden 15 minuts per tancar facturació. TIC, TAC, el temps passa. Sembla que hem aconseguit papers i ara cal arribar un altra cop a la Terminal 2. Els autobuseros, un agraïment des d’aquí, es tornem a posar en marxa i amb 5 minuts de marge aconseguim facturar. Ufff! Pels pèls. Passem el control de passaports i ens unim al grup. Queda poc tens i ja ens criden per embarcar. Saludem al pare de l’Alejandro P. Que ens passa algun subministrament i cap a l’avió. Hem començat fort, però la cosa ja està. Al menys això creiem. Ja sabeu allò de “no hay 2 sin 3”, no? Doncs si. Just a la cua per entrar a l’avió. Passant el control de targetes d’embarcament i documentació tenim un nou incident. Algú no té el permís patern per viatjar. No sabem que ha passat i ara tampoc és el moment. El temps s’esgota i no pot accedir a l’avió. Les hostesses truquem perquè desembarquin la seva maleta. Regirem per tot arreu a veure si trobem el paper. Ell ha passat la facturació. I el paper? Truquem a facturació, anem fins el control de passaports. Res de res. Aguanten el tancament de la porta. Són amables però estrictes. El pare de l’Alejandro ens fa costat. Avisem a la família que faci mitja volta i torni. El temps va passant. Les hostesses demanen un minut més. Estan cobrant alguna maleta que supera les mides. El temps va passant. Mirem a veure si el podem fer viatjar amb el Sr. Pau o pot agafar el següent vol d’EasyJet. Tothom a dins l’avió i nosaltres dos fora intentant solucionar el tema. El temps va passant. S’acosten les 10 del matí, hora de sortida. Les hostesses no poden aguantar més. Els Yellows no contesten. Elles insisteixen. El noi no pot viatjar. Necessita el paper. No pot volar sense el paper. Els comentem que ja farem els papers a París. Els Yellows segueixen sense contestar. No podem esperar més. Les hostesses em fan pujar a l’avió i el noi no pot viatjar. S’ha de quedar. Activem el plan B i ja l’anirem a buscar quan arribi a París. A l’entrar a l’avió cares de decepció. Un de moment s’ha quedat. Ja el repescarem, però d’entrada ja no és el mateix. Menys d’un minut més tard ELL entra per la porta. Tothom s’ha pensat que era una broma, però no. La ment del rei del suspens no ho hagués pogut idear millor. Finalment i després d’haver dit que no el deixen viatjar. Ja estem tots dins l’avió i d’aquí poc ens podrem enlairar. Hem començat forts. Ara ja podem dir que segur que la cosa promet.

El dia abans

Dimecres a la nit. El facebook treu fum. Entrades i més entrades. Comentaris i més comentaris. El botó de m’agrada pulsat fins l’infinit. És tard, cada cop més tard i el facebook segueix traient fum. Poc a poc les maletes es van tancant. Poc a poc tot està al seu lloc, o això sembla. Poc a poc la tensió i l’emoció augmenten. De fet ja comença a ser insostenible. A 28 llars de l’escola avui es dormirà poc. D’una banda perquè hem d’estar a l’aeroport a les 8h15. De l’altra, els nervis faran de les seves. Que descansin el que puguin que comença una setmana intensa.

L'últim examen de mates

Dos cursos. Ja han passat aquests dos últims anys acadèmics i estem al final de l’ESO. La veritat és que m’han passat molt ràpid. Pensava que aquest dia no arribaria mai i ja el tenim aquí. Encara recordo el primer dia que va entrar aquest “pàjaru” que ens fa de tutor. Ens mirava com a bitxos “raros”. Ens fotia uns rotllos impressionants i jo no entenia res. Només calia posar cara d’estar atent i ja està. De fet segueixo sense entendre res del que explica, però qualsevol li diu. Ara ja m’he acostumat. Se’l veu tan motivat. Bé deixem-ho córrer, que m’estic posant en un jardí massa complicat. Últim dia d’exàmens de secundària. Quina passada! D’una banda volia que aquest dia arribés ràpidament. De l’altra em fa molt de respecte. Ara si que veig clar que això s’acaba. Que aviat deixaré enrere la porta verda de l’Escola i ja no hi tornaré a entrar més com alumne/a. Potser no hi torno a entrar mai més. Bé, ja veurem, el temps dirà. Ara per ara, moltes ganes de tornar no les tinc. Ja estic saturat/a de l’Escola, dels companys i dels profes. Ja en tinc prou, de moment. Amb els companys i companyes tinc sentiments contradictoris. Els tinc una mica gastats. Després de les tensions de les darreres setmanes, sembla que Mamma Mia va ser un bàlsam i ara tot sembla Flower Power. Ja en començo a estar una mica tip/a de tot plegat. Penso que m’anirà bé un canvi d’aires.

Exàmens, calor i París. Quina combinació més estranya. Els exàmens finals ja em venen una mica grans. Estic molt cansat/da. Penso que ja he treballat prou i ara arribo amb les forces justes. Sort que aquest és últim de la sèrie. Bé, a alguns els queda francès. No entenc perquè hi ha gent que ja ha tirat la tovallola. Cert és que, a mi, els exàmens no em preocupen massa. Acostumo a fer-ho més pels pares que per mi mateix/a. Ara que, aquest any, l’amenaça de setembre pesa. Això si que em preocupa. M’agradaria tenir un estiu tranquil. Per mi i pels pares. Si he d’anar a setembre, què em diran a casa. Sort que les notes les donen després de París. De totes maneres no estic massa tranquil/la. Si no hagués fet tant el tonto/a. Si hagués estat més concentrat a classe o hagués treballat una mica més a casa, potser ara patiria una mica menys. He de reconèixer que Mamma Mia m’ha anat molt bé com excusa. He dedicat molts esforços i he pogut justificar una baixada de rendiment acadèmic. He justificat per mi mateix/a. Ha estat una bona excusa per posar-me a estudiar més tard. Hi havia molta feina a fer. Assajar, fer decorats, servei de bar, etc. Reconec que podia haver fet més, però ja en tenia molt poques ganes. No hi ha masses coses que em motivin. A més, hi ha coses que no entenc perquè em serviran. Segur que no em serviran per res.

Tinc ganes de desconnectar, de descansar, ben bé no se de què, del teatre no perquè m’ho vaig passar molt bé i m’agradaria allargar la temporada escènica. Tinc el sentiment del dia de la marmota. Tot es va repetint. Tot esdevé monòton, rutinari, previsible. M’avorreixo. Les cares dels companys i companyes les començo a veure desgastades. Cadascú ja té uns rols massa definits i sempre acaben fent el mateix. Tots acabem fent el mateix. Les mateixes bromes pesades, les mateixes conyes. Cada dia em sembla igual. Estic estancat/da. Per no parlar dels profes i dels no profes. Ja no aguanto els seus discursos pseudo morals. Què m’han d’explicar a mi. Què sabran de mi, de la meva vida i els meus problemes. Jo ja sé el que em faig. Estic fart/a de fingir. De menjar-me les paraules. De dir a la gent que no és passi quan no ho sento així. Què passa? Qui m’obliga a fer-ho? Si fos per mi ... Hi ha gent que no suporto i no suportaré mai. M’agradaria poder dir el que realment sento i penso a tothom. Tantes conyetes amb això del grup. Hem d’estar tots junts i posar bona cara. Mai ens hem preocupat tots per tots de manera sincera. En tots cas hem tingut grupets i amb prou feines. Fas això de Mamma Mia i tot sembla diferent. Després, poc a poc, tot torna a la “normalitat”. Què tinc a veure jo amb alguns/es d’aquells/es. Espero que res. Aquí, cadascú va per lliure, a la seva bola o a la bola dels seus grupets: les sabiondes d’ordeno i mando que sempre t’estan dirigint, els frikis, les estupendes i guapes, els guais, els passotes, etc. Amb una mica de sort només “rajant” una miqueta de tu. Si és així tens sort perquè normalment et poden ensorrar en la misèria. Quina poca feina tenen alguns. Com s’adulteren les coses. Sinó, penso en detalls i coses que han passat aquests dos darrers cursos i sempre trobo qui fica cullerada per tot arreu i tot s’acaba magnificant i exagerant. Com hem canviat tots. Qui ho anava a dir. No em puc treure del cap la imatge del Fuqun, el Joan A., el Sergi o el Kelvin ballant a l’escenari. Fins i tot el Daniel estava primera fila. Ara que hi penso només queda un dia i mig. D’aquí 28 hores diré adéu a l’escola. Que fort!!! Tant de temps esperant això i ara ... De fet en tinc moltes ganes, però també em fa una mica de por. Potser la paraula més adequada seria respecte. Com serà el proper curs? I els nous companys? Aquests els començo a tenir avorrits, a alguns molt i molt avorrits, però són els meus companys i els trobaré a faltar. O potser, no. Penso en els nois sexys de la classe que saben que ho són, com els Ferrans, l’Adri, el Mattia i els altres. Quin riure amb el seu ball del dia del sopar. Penso en totes les històries que hem passat amb les noies. Les “coses” que algunes hem compartit, o haguéssim volgut compartir. No m’ho pensava pas, però començo a tenir nostàlgia. De fet porto tant de temps a l’escola. Sense voler aquests dies em venen al cap anècdotes de quan érem més petits. Records i més records. Ara que s’acosta el final cada cop són més intensos. I més després de veure els vídeos de la Clàudia. No em puc treure del cap el barret del Jordi. Quina plorera, per favor. Penso en Can Bajona, en les convivències de primària i els treballs de síntesi de l’ESO, Garrotxa i Cantàbria. Fins i tot en el de Barcelona. Ara però, també penso en París. Tinc ganes de París. Poc a poc hem anat perdent gent, gent que ha marxat de l’escola, però poc a poc també hem anat incorporant gent. Gent que, hores d’ara, són força importants per mi en aquests moments. Fins i tot comencem a dir allò de t’enrecordes quan ... És que amb alguns portem molt i molt de temps junts. Hem estat amics, parelles, amors platònics, amors secrets, amors compartits, amors recurrents, amors prohibits. Alguns/es ens han fet patir, i molt, sense ells/es saber-ho. Altres ens han fet patir sabent-ho. De fet, per molts, hem estat tota la nostra vida junts. Cada dia durant 175 dies cada any. Això és molt i molt de temps. Des de P3 són 2.275 dies, més de 15.000 hores!!! Tota una vida.

Bé, no és moment d’estar trist/a, ni nostàlgic, ni d’estar melancòlic/a que m’haig de concentrar per l’examen. D’això altre, ja tindrem temps. Tots els temes que hagi de tancar amb companys i companyes ja trobaré el moment de fer-ho. Espero tenir temps i valor per afrontar els assumptes pendents i tancar carpetes. És aquest caràcter el que em perd. Jo venia a fer un examen i aquest tio ens deixa anar aquest rotllo lacrimogen i “sensiblero”. Ara és quan començo a treure el clinex. Com que ja no ens podrà clavar rotllos a classe s’aprofita ara. Ara que no podem escapar. Ara que hem de fer un examen. Està clar que se li ha anat la pinça. Jo ja deia que aquest any aquest “pajaru” estava fatal. Tanta aigua li ha remullat el cervell. Potser hagués estat millor que ens gravés algunes xerradetes i no aguantar aquesta pallissa. No se massa bé de què va tot això, però espero trobar aviat les preguntes. Mentrestant només penso en demà passat. El proper dijous marxem a París. Des de fa uns dies que no paro de veure missatges subliminals per tot arreu. Roland Garros, 20è aniversari de Disney, fins i tot per la tele em passen pel·lícules ... Mira, cada cop em ve més de gust i tot. Llàstima que no vingui tothom. Amb l’Eva no hem tingut pràcticament contacte i el Fredy s’ha interessat més pels de 3r que per nosaltres. Malgrat tot, París, serà una bona manera d’acomiadar-se de la resta. Pensar que segurament mai més estarem tots junts em dona vertigen, però la vida és així. Anar tancant etapes, i obrint-ne de noves. Espero que ningú la lii. Nosaltres ja hem fet el que hem pogut. Espero que entenguin que el viatge és de tots i tinc ganes de París. De passa-m’ho bé. De riure, de plorar, de ... vull tenir totes les sensacions possibles. De totes maneres pateixo per les nits.

Serà cert que la nostra classe era la pitjor de l’Escola, com diuen alguns. No és possible. A tothom li va agradar molt la cantada de Nadal pels carrers, la Minifesta, el Joc de barri i el Joc de Pati. De fet, ens van felicitar. De totes maneres des de Mamma Mia noto que la gent de l’escola em mira diferent i això m’agrada. Em sento una mica més crescut. Em sento “gran”. Em sento bé amb mi mateix/a. Fins i tot ens han demanat algun autògraf. Hi ha rumors que se saben les notes. No ho entenc perquè encara estem fent exàmens, però, he vist una llista i crec que eren el número de suspensos que teníem. En aquella llista deia que el número de suspensos de cadascú de nosaltres era: 1, 3, 0, 2, 1, 1, 2, 0, 3, 0, 0, 4, 0, 0, 0, 2, 1, 3, 0, 2, 0, 3, 1, 4, 1, 2, 8, 2, 1. Uf! Només 9 persones ho han aprovat tot! Per tenir les idees clares hauria de calcular la mitjana aritmètica, la mediana, la moda i la freqüència relativa i la freqüència relativa acumulada. Segur que tot em quedaria més clar. (Grup classe. 10 punts).

A París ve la Marta. Em ve de gust que vingui la Marta. Tinc ganes que m’expliqui coses del Louvre i d’Orsay. Que m’expliqui aventures dels que vivien a Montmartre. Del Toulouse Lautrec, Degas i companyia. Espero que no ens faci emportar les “pinturetes”. Ja començo a estar cansat/da del pinta i colorea. Tant de bo que no ens faci dibuixar 30 tours Eiffels, des de diferents punts de vista o ciutats imaginàries. De totes maneres amb ella podem escoltar música i així vaig al meu aire. M’aïllo i deixo volar la meva imaginació. Segur que ens ajudarà molt si hi ha algun problema.

Fent les habitacions ja vam superar una primera etapa. Després d’algunes negociacions, ja està tot tancat. Tenim una habitació amb el Daniel i Sergi, una altre amb el Fuqun i el Marc i una tercera amb el Ferran G., el Joan A., i el Kelvin. Ja m’imagino les partides de cartes sense fi i altres jocs que es muntaran. En tenim una altra amb la Marta dC., la Marta D. I la Maria. Sens dubte serà el centre d’informació, organització i documentació. Serà el nucli dur de la Gaceta il·lustrada. Posar l’adjectiu d’explosiva a l’habitació del Ferran R., el Jordi i l’Àlex B., és poc. Sort que el Jordi ens farà de reporter i tindrem notícies. Espero que l’Ari, la Clàudia Su. I la Marta A. s’organitzin bé. Les cues a la dutxa i al saló de bellesa, abans de sortir de l’habitació, poden ser espectaculars. Pràcticament no tindran temps de dormir. Tenir junts a l’Òscar, siempre negativo, el Mattia, bad boy, i l’Alejandro P., que mai té un no, però fa el que vol, mereix un seguiment especial. Ja m’imagino a la Carmen i l’Àlex, a les nits intentant assimilar les experiències diürnes per posar-les en alguna cançó. Cançó per ser cantada en algun carreró, bohemi, perdut de la ciutat. Tipus once, vaja. M’imagino al Joan R. i l’Adrià posant-se guapos per poder gaudir d’aquests dies a París. Segur que s’aliaran amb els catxes, el JJ i el Lluís, per liderar alguna festeta. Sense deixar de banda al Mattia, l’Alejandro P. i els altres, és clar. Finalment, penso en la Clàudia So. i la Raquel, observant el cerimonial de fer i desfer maletes de la Clàudia D. Amb aquella delicadesa que la caracteritza. Segur que la Clàudia D., despendrà el seu bon rotllo i ajudarà a que tot flueixi de manera positiva. La Soler serà important per cohesionar al grup en moments complicats. Vull veure com queden les habitacions quan marxem l’últim dia, segur que ens deixem de tot ... i més ...

Ja tinc ganes d’arribar a l’aeroport i pujar a l’avió. Vull veure el “careto” dels que mai han pujat a un avió com el Lluís. Només estic acostumat/da a compartir viatges en metro o en autocar. Sona bé això de l’avió malgrat li tingui respecte. Sempre m’he preguntat com pot volar un avió. Ai, si hagués triat física potser ho hagués pillat. Vull veure al Ferran R. marcant-se uns passos de ball amb les hostesses i fent un gir de 180^o a gairebé 10.000 m. A veure qui “pringarà” al passar les bosses. Mira que ens han avisat. A veure a qui pillen. Ja m’imagino a l’Ari explicant que les cremes que porta són per la seva pell delicada i sensible o al Fuqun justificant les seves ungles. M’imagino la cara del de seguretat. Espero que ningú faci cap tonteria al control de la policia.

Segur que el Kelvin s’inventa alguna història per poder passar tots els potingues de l’Ari. Me l’imagino inventant-se un prisma recte de base quadrada  i demanant al Joan A. o al Sergi que l’ajudin. Segur que li demana que li trobi les dimensions d’un prisma recte de base quadrada per a que el seu volum sigui màxim sabent que la suma de les seves arestes és 60. (Grup límits). Cal que identifiquem l’equació a minimitzar (1 punt). Necessitem una equació auxiliar (1 punt). Cal que aïllem una variable de l’equació auxiliar i substituir-la a l’equació a minimitzar (1 punt). Ara és el moment de maximitzar l’equació. (2 punts). Finalment busquem els resultats que satisfan les condicions inicials. (2 punts).

Quan penso en París penso en els equipatges i les maletes. I quan penso en maletes penso en modelets i sabates. Ja veig les nines, les “cumbes”, les explosives, les arreglades però informals, etc. Podríem organitzar alguna desfilada al pàrquing de la residència. Penso en els maldecaps i dubtes per fer bosses i maletes. La quantitat de trucades, hores de facebook, i whatsapp gastats. I totes, deixant-se a casa coses absolutament imprescindibles per a elles després de dures negociacions amb les mares. Ells acostumen a ser més pràctics, encara que n’hi ha cadascun que deixa’l anar, oi? Colònies, perfums, locions, gomines, gallumbos, bambes, pantalons i samarretes també generen el seu stress. Tinc ganes de sobrevolar París i veure el seu skyline. Tant de temps esperant això i ara és a tocar. Quina emoció. Quina il·lusió. Vull arribar i gaudir de cada moment. Seran certes totes les llegendes urbanes que circulen sobre els viatges a París. Clar que ja tenim forces referents de primera mà. Germans i germanes, parelles, amics i amigues. La veritat és que he sentit coses molt i molt fortes. I les que no devem saber. Queda poc per esbrinar-ho ... Vull veure també la residència, les habitacions amb aquestes dutxes tan estranyes. No se si m’ho acabo de creure, deu ser una exageració. Segur que quan arribem els/les de sempre ja estan organitzant les coses i dirigint al personal. Ja els veig ordenant a la gent: en Sergi, l’Alejandro P., la Clàudia Su., el Mattia, l’Òscar i la Raquel formareu el comitè de vigilància i actuareu en parelles. Haureu de controlar les càmeres de videovigilància, els moviments del Sr. Pau i del senyor securité. La Marta D., el Jordi, l’Àlex, la Clàudia So., el Joan R., la Carmen i la Marta dC formaran el comitè negociador, per casos d’emergència poder negociar amb el Cesc per evitar algun retorn abans d’hora. Actuaran en trios. Finalment la Marta A., el Daniel, el JJ, el Lluís, la Maria i el Ferran G. actuant en grups de quatre i formaran el comité de logística. Segur que poden aconseguir qualsevol cosa que els demanem. De quantes maneres diferents es poden formar els comités? (Grup classe. 10 punts).

També penso en els itineraris. Quina mandra això de fer-los. Segur que algú els farà i jo ja m’acoplaré. Penso en qui es despistarà i a qui haurem d’anar a buscar en algun recó perdut. Segur que la Marta D. no en falla ni un, d’itinerari. La Clàudia So. i la Dong, també estan ben preparades. Penso en els bons guies que poden ser el Jordi, l’Àlex B., l’Adri, els Ferrans o l’Òscar. Fins i tot en l’habilitat del JJ, el Daniel o la Marta dC en qualsevol situació de risc. Segur que sempre hi ha algú que ens sap portar a tot arreu i treure de qualsevol embolic. Per això no haurem de patir. Per no parlar de les habilitats del Kelvin o altres. El Ferran G. o la Clàudia Su., els artistes, fent alguna performance en algun teatre de París. Segur que tots i totes estaran a l’alçada. Encara que a mi m’agradaria perdre’m pels carrers de París. Impregnar-me del seu ambient, les seves olors, els seus aromes. El metro. Els trens. La seva gent. Descobrir recons secrets. Els que passaran a ser, els meus racons. Contemplar coses més enllà de les postals turístiques. Omplir el meu sac de records. Generar anècdotes. Vull gaudir de cada instant. No se si aguantarem el ritme. Diuen que dormirem poc i jo sóc de dormir. No m’imagino a l’Òscar de mal humor per no haver dormit. Si ara ja remuga sempre. Imagina’t sense descansar. Tot serà una txusta. Necessito descansar. Tinc contradiccions. Necessito descansar però no em vull perdre res. Segur que les coses més guais passen quan jo no hi sóc. Sempre em perdo el més interessant. Tinc ganes de conversar. De parlar amb tothom. Penso que, a París, hem d’anar a poc a poc. Deixar que la ciutat ens sedueixi. No en va és la ciutat de l’amor. Em fa por no gaudir el dia a dia. Crec que és millor anar fent. El més important és el camí i no on arribem. El més important és passar les estones amb els meus companys. Els meus amics. No vull pressions de ningú. No vull xantatges emocionals de ningú. Vull anar fent i prou. Encara que em faci vergonya confessar-ho si que m’agradaria veure la Monalisa en directe, si més no, estar davant del vidre i veure lo petita que és o veure la Mastaba, la mòmia, la Victòria de Samotracia i altres coses del Louvre com les piràmides plenes de simbologia. Seguir les traces del Codi DaVinci. Pujar a la Tour Eiffel a peu. Anar a Versailles. Veure com el Joan A. al·lucina amb els pintors de la Place du Tertre. Comprar-me algun detall al marchée aux puces, després d’una sessió de regateig del Daniel i l’Àlex B.. Veure com al JJ, el Mattia, l’Adri, l’Alejandro P. i algun altre els cau la baba veient als patinadors de la Place de Montmartre. Aniran a 90 km/h? Vull veure volar faldilles davant del Moulin Rouge. Sentir com canten la Carmen i l’Àlex a la Place de la Contrascarpe o davant del cafè de l’Amèlie. Menjar una crêpe al Sacré Coeur. Menjar un gelat a l’Île de Saint Louis. Vull veure els caretos de tots passant per Pigalle o la cara dels valents quan anem a la rue Dejean. Passejar-me en Bateau Mouche al capvespre i veure com les romàntiques parelletes, i no mirarem a ningú, s’acaronen veien París o es creuen mirades de complicitat. Veure a la Clàudia D., la Clàudia Su. i l’Ari amb els seus modelets passejant pel Quatier Latin. Veure al Sergi, el Kelvin, el Lluís, l’Alejandro, l’Adri, el Mattia i el Jordi ben vestits. Veure a les noies amb pintures de guerra. Com? o Qui? controlarà als nois. Participar a les supertimbes organitzades pels frikies. He de confessar que no entenc aquests jocs, però se’ls veu molt emocionats. Contemplar a les princeses flipant a Disney. Tinc ganes de pujar als Pirates, a l’Space Mountain i les altres atraccions. Veure com algunes noies fan mans i mànigues perquè el Lluís, el JJ i altres no es desmadrin. Si ho fan, ja veig al Cesc trucant a Air France, i a algú anant cap a l’aeroport i, Fly-Fly, cap a casa. Total, cares llargues fins el final del viatge. Quin mal rotllo. Demanarem al comitè negociador que intervingui, igual hi ha sort ...

Tantes hores i dies de convivència, d’estar tots junts, tinc ganes de veure quins piques sorgiran o quines velles amistats es recuperaran. Perquè aquests darrers temps, les setmanes abans de l’obra, hem tingut moments força complicats. Mal rotllos a dojo. M’agradarà veure quines noves parelles sorgiran. Quins nous “amors” es declararan. A quines se’ls escaparà, o no, l’última oportunitat. S’acabaran els tickets del “su turno”? Ai, aquestes parelles inestables. A qui descobrirem. Qui ens sorprendrà. La veritat és que l’Àlex C., els dos Rodriguez, el Jordi, el Ferran G., la Maria, el Mattia, la Carmen, les Martes, les Clàudies, l’Àlex B., el Joan A., l’Òscar i el seu SOS i tots els altres van ser una sorpresa per a tots a l’obra de teatre. A vegades penso si tots actuaven o hi havia algú que realment és així ... oi Ferran? Qui ens sorprendrà a París? Potser es destapa la Raquel, o el Marc, fins i tot el Fuqun. Tant de temps junts i que poc que conec a molts dels meus companys. En certa manera em sap greu. Potser ara és el moment, o no. Potser ja és massa tard i no em vull complicar massa la vida. Total queden molt pocs dies i és tan difícil. Per què serà tan difícil? La veritat és que tots som una mica cabuts. Hi ha coses que em fan tanta ràbia que si parlés ... ai, si parlés. Deuen ser coses de l’edat i les hormones. A vegades m’agradaria dir tantes coses. Alhora de la veritat, però, sempre me les callo. I com sempre després me’n penedeixo. Si pogués alliberar-me d’aquesta màscara, d’aquest escut. Sembla que em protegeixi però no se massa bé de què. Crec que viurem tantes emocions que ... i ara em m’expliquen que les prediccions meteorològiques diuen que si a París si avui fa sol la probabilitat que demà faci sol és 4/5, mentre que si és un dia plujós la probabilitat que ho continuï essent és 2/3. Si diumenge quan anem al Marchée aux Puces plou. Quina és la probabilitat que faci sol a Disneyland París dimarts? I de que plogui dimecres al vespre quan anem a sopar al Quartier Latin?. No m’agradaria mullar-me portant les millors gales. (Grup classe. 10 punts).

I del menjar, què podem dir de l’alimentació. Generalment la gent s’acaba alimentant de patates fregides, Mc Donalds i pizza. Dieta molt equilibrada i sana al llarg d’una setmana, sobretot si l’acompanyem de coca-cola  i algun gelat. Visca la dieta mediterrània. O endraparem tot aquell rebost que portem a la maleta o que comprem a qualsevol badulake. Mira que era el moment de provar sabors nous. Però noi, no hi ha manera. Ja penso en la Marta A. i alguna altra a dieta tota la setmana. Segurament anirem tan cansats que no podrem ni tenir somnis. De fet pensant amb els somnis m’acaba de venir al cap un malson. M’estic imaginant que algú em demana que dibuixi  la funció . Estaré somniant. Quina pinta deu tenir això. Com m’ho faré pobre de mi (Grup límits). Ara segur que és quan em donen les pistes. Com si per mi fossin pistes i la cosa m’ajudés. Ai de mi. Domini de la funció (1 punt). Recorregut de la funció. (1 punt). Punts de tall amb els eixos. (1 punt). Asímptotes –Vertical i Oblíqua-. (2 punts) Extrems relatius –Màxims i mínims-. (2 punts). Intervals de creixement i decreixement. (2 punts). Dibuixem la funció. (2 punts).

A qui li importa això. De què em servirà saber tot això?. Em sembla que passo i no penso contestar. Total segur que m’aproven. Això és el que es diu. Ara, no sé si arriscar-me a comprovar-ho, amb el setembre a la cantonada, la cosa es complica. Millor que ho comprovi algú altre. Va ja s’acaba. I després una setmaneta sense els pares ...

Em fa molta il·lusió. M’ho penso passar bé. M’ho vull passar molt bé. Tinc dret a passar-m’ho bé. No deixaré que ningú m’amargui el viatge. Aquest ha estat el meu propòsit des de fa temps: passar-m’ho bé i tenir un bon record. Per això he d’anar amb esperit positiu. A gaudir de tot el que fem i de cada moment. Aquests seran els nostres últims instants junts! Ja estic pensant, però, que els altres anys si que s’ho van passar bé i nosaltres serem els més avorrits de tots. És que expliquen cada cosa!!! Crec que seria bo poder mantenir l’esperit de Mamma Mia. Aquest és el que ens ha de guiar. Que no hi hagi mal rotllos. Que no hi hagi gent deprimida. Que no hi hagi gent “mandona”. Que ningú sigui possessió de ningú. Que tothom tingui llibertat per fer el que li vingui de gust. Que tothom entengui la llibertat i els tempos dels altres. Dins d’uns límits, és clar. Seria un final apoteòsic. Si, si. M’ho vull passar bé, molt bé.

Uf, quin temps. Tinc dubtes de què posar a la bossa. No se a qui fer cas. Dubto i dubto. Ja veig que no tinc remei, sempre seré igual ...Ara si que això s’acaba. Ara em demanen l’examen i he perdut el temps llegint i somiant, demano 5 minuts, els últims 5 minuts. El cap m’ha marxat de lloc, ara veig que gairebé estic fora l’escola, sembla que tanta llibertat m’ofegui. Amb lo feliç que era jo sense haver de decidir res de res... Potser és certa la frase de: sempre ens quedarà París. En el nostre cas sempre ens quedarà Mamma Mia! Bé ja ho veurem. Uf, quin temps. Buffff ...

Juny 2012