París. Dia 5

Cel tapat i matí fred. Va bé per rebaixar la temperatura de l'ambient. El cel amenaça pluja, però de moment aguanta. Avui, com tots, el dia serà força intens. Matí de marxa per la Sorbonne, el Pantheon, la Place de la Contrascarpe, la Rue Moufetard i les Arenes de Lutècia. Acabarem als jardins de Louxemburg, davant del senat francès. Pujar pel Boulevard de St. Michel i trobar-se la Sorbonne a l’esquerra imposa. Imposa pel que significa la Sorbonne i la seva història. El seu prestigi. El seu passat i el seu present. El maig del 68. Sigui pel que sigui imposa. Com la cançó dels Manel et fa sentir petit, petit. El recorregut el fem força agrupats. De fet moltes coses les fem força agrupats. Alguns però han decidit posar la directa i apunten directament cap els jardins. Altres decidim perdre’ns per aquest carrerons amb personalitat. La Place de la Contrascarpe té aquest encant especial. Té aquest aire atemporal que t’atrapa i et captiva. Que et sedueix. Com habitualment passa al llarg del camí es creuen converses, companyies, s'intercanvien grups, bromes i preocupacions. S’ajunten grupets de conversa i després es desfan. Tots o pràcticament tots tenen temps per a tots. Ens parem a fer fotos a les flors, a una bicicleta, a una placa amb el nom del carrer. Intentem capturar cadascun dels instants que passem a París. No tenim pressa. No anem a toc de pito. Ens deixem portar. El més important és el camí que anem fent. El camí que fan. Aprofiten la Rue Moufetard per recuperar forces, malgrat aviat anirem a dinar. Cauen algunes crêpes. Algunes individuals, algunes compartides. No plou però fa fresca. Arribem als jardins de Luxembourg. Els jardins de París són magnífics. El de Luxembourg no podia ser menys. Hi ha de tot. Fins i tot unes pistes de tennis. Ens reagrupem i malgrat la fresca estem una estona gaudint del jardí. Una banda de música ens posa sintonia a l’estada. N’hi ha un que encara té inquietuds culturals i l’acompanyem amb la Marta a veure el Senat i l’església de St Sulspici. Els altres descansen. Quan tornem la tropa està descansant pel parc. Qualsevol moment és bo per treure cartes i fer la partideta. La baralla francesa fa les delícies dels assistents. El fred apreta i marxem cap a la Cité Universitaire a dinar. Dinar a la Cité Universitaire també genera reflexions. Dins d’un campus espectacular trobem els pavellons dels països. Els pavellons dels països, igual, que la Sorbonne et fan sentit petit. Petit amb problemes petits i locals. Els de mirar-se massa el melic. Els de poca feina. El món és molt més gran i aquí es nota. Dinem amb gent de qualsevol lloc del planeta. Del nord, del sud, de l’est i de l’oest. Dinem al costat de persones en un menjador immens. Només aquest fet ja ha de ser considerat un luxe. Una sort. Un privilegi. Quan molts d’aquests nostres alumnes tindran l’oportunitat de viure una experiència així. Quants d’ells aniran a l’estranger a estudiar o treballar. Hem d’aprofitar aquests moments. Hem de ser conscients. Després de dinar gaudim d’una estona a la gespa del campus. Ens espera la Tour Eiffel i els seus 688 esglaons.

La Tour Eiffel està allà. Ella sempre t’espera. Després d’una estoneta de cua ataquem els 688 esglaons. Els més esportistes pugen corrents fins el segon pis. Diuen que han tarda uns tres minuts. A alguns les cames els fan mal quan arriben a dalt. Ens retrobarem a la tercera planta. La temperatura ha pujat i ja no fa fred. S’està bé a dalt de la torre. Les càmeres treuen fum. Fins i tot esgotem algun carret. Si, si carret. Hi ha afició a la fotografia. Donem la volta i descobrim o redescobrim paisatges coneguts. L’arc de Triomf, el Sagrat Cor, el Louvre, els Champs de Mars, les Invalides, etc. En descobrim de nous com el Bois de Boulogne o la Défense. Encara més i més fotos. Fotos e totes les formes i colors. Les teulades del centre de París llueixen el seu blau-gris més imponent. La pujada a la torres simbolitza la conquesta definitiva de París. París ja ha caigut. Alguns d’entre ells i elles també. Els sentiments a flor de pell. Velles i noves ferides que no s’acaben de tancar. És normal. La cosa va segons el guió previst. Res o gairebé res que no tingui remei. En situacions de perill sempre algú dóna una passa endavant. Efectivament, algú assumeix responsabilitat i es posa a treballar per cohesionar de nou al grup. Es posa a treballar per tancar ferides. Fa feina. La fa molt i molt bé. Ara només cal una miqueta de temps. Temps que ja s’està esgotant. Malgrat tot, queda temps. Agafem el tren per anar a sopar. Algú fa mal peu i decideix passar entre l’andana i el vagó. No arriba ni a ensurt. Es queda només en anècdota. El trajecte de tren serveix per creuar alguns acudits ràpids. Els Beatles segueixen sonant de fons. Hi ha cançons que cada cop es fan més enganxoses.

Sopem novament al restaurant universitari. Les ferides es van curant poc a poc, es veu sobre la gespa del campus. La manada es reagrupa. Algú necessita el seu temps. Cal que el tingui. Tot satisfactori. Res que no sigui normal. Tren de nou destinació el centre. Passem per Notredame per encarar el pont de l’Île de Saint Louis. Al final del pont parada obligada. Gelats i més gelats. Si algú treballar per rebaixar tensions. Una altra persona es destapa com animador. Ja passa això. El grup descobreix individus ocults. El clàssic tapat. En tenim un i ja és un actiu més. Ja aporta. Ja dinamitza. L’heu de cercar en alguna foto. Segur que el trobeu. Uns dels millors gelats de París es poden trobar en aquest indret. Menjar un gelat darrera Notredame sobre un pont i mirant el Sena no té preu. Si tens uns músics tocant de fons estàs a Midnight in Paris. Què més podem desitjar. Els somnis de part del sector femení es disparen. La imaginació és lliure i se senten transportades, immortals, etèries, eternes. És la força de la joventut. La força del que té un món per descobrir. La força del que té ganes de descobrir aquest món. Passem per l’Hôtel de Ville, que no és un hotel com alguns pensaven. Un grupet està preparant un ball i aprofiten la plaça de l’Hôtel de Ville per practicar. Tot suma. Cada cop hi ha més moviments tàctics. Hi ha moviments que es pensen dues i fins i tot tres jugades abans. Al final semblarà una partida d’escacs per la posició de les peces. La lluita per l’espai és vital. La sortida nocturna s’acaba a Châtelet on agafem el metro i cap a la residència. El trajecte és curt. M’encanten les converses de metro. Són molt més polièdriques que les d’autocar. Abans de dormir encara queda una mica de teràpia. Pràcticament tothom va trobant el seu lloc. Malgrat tot encara ens queden alguns elements aïllats que segueixen a la recerca. Cal fer algun esforç més. Les fotos.

Nit una mica mogudeta. Alguna broma poc oportuna trenca l’harmonia. Aquest matí haurem de seguir treballant. La tasca serà complicada. S’ha girat feina.