París. Dia 8. El retorn

Nit de molts passadissos. Qui s’adormia pillava. Han pringat pràcticament tots. Fins i tot aquells que han tancat un ull 5 minuts. El tema era que si algú era abraçat per Morfeu rebia la visita d’alguns companys i el decoraven amb melmelada, natilles, gomina i altres productes. Els més espavilats estaven a l’habitació i tenien la clau amb ells. Això els ha fet inexpugnables. Alguna, que es va dormir ben aviat, ha tingut a les companyes força entretingudes fins que han aconseguit despertar-la a mitjanit del son profund en el que havia caigut. Per la nit que han passat encara hem anat prou ràpid a recollir bosses i afers personals per poder sortir puntuals cap a l’aeroport. Les bosses i maletes d’alguns han costat força de tancar. D’una banda l’ordre si que importa. De l’altra, els souvenirs ocupen espai. A part d’això les bosses van plenes d’experiències, d’il·lusions, de vivències, de moments d’atreviment, de moments d’espera. D’esperes interminables, algunes fins i tot infinites. De moments de col·lapse. De moments de riure. De moments de plorar. De moments de jugar. De moments de perseguir-se. De moments de deixar-se perseguir. De moments d’allunyar-se. De moments d’apropar-se. De tots i cadascun dels moments que han passat des de que vam arribar a París. De les il·lusions que portaven fins les vivències recollides. Sigui del que sigui les bosses i maletes en van plenes.

Matí de núvols. Segur que a la nit s’ha escapat alguna gota. El terra és força humit. El viatge fins l’aeroport es fa feixuc. Pesa l’equipatge, pesa la fatiga i pensen les poques hores de son. Durant el viatge en metro algú comenta: últim cop que passem per ... Tolbiac, Place D’Italie, Jusieu, etc Els passadissos de Châtelet es fan interminables. Per fi arribem al trem. Són les 8h58 quan aquest surt de l’estació. Tenim uns 35’ – 40’ de trajecte. Els cossos es van cargolant i la son s’apodera de la major part de la tropa. Aquí ningú es pot passar de llarg, anem a la darrera parada del trajecte.

La facturació la fem amb diligència. Cap contratemps. Tots els papers en ordre. El control de bosses també. Bé, a algú li requisen una mini pistoleta de joguina i a algú altre el xampú. A altres els pita la màquina i els agents de seguretat comproven que no siguin terroristes mal intencionats. Segona etapa superada. Ara ja està, només queda l’embarcament. La tropa va passant fins que a algú li falta la targeta d’embarcament. S’ha perdut en algun lloc entre el control de bosses i la porta d’embarcament. Aproximadament 30 metres. Ja hi som. Revisem bossa. Revisem tot el que podem, però no hi ha manera. La targeta no surt. El cap comença a barrinar tot el que caldrà fer. Per sort l’hostessa té pietat i vol estalviar problemes. Li crea allà mateix a la porta una nova targeta d’embarcament i ens deixa pujar a l’avió. No podia ser tot simple. Ja ho sabeu. Sempre cal complicar les coses una miqueta. Si no, no hi ha emoció. Si no, no hi ha estímuls. Vol força ràpid. 1h i 25 minuts i a Barcelona. Aquest temps s’ha aprofitat majoritàriament per dormir, dormir i dormir. Alguns per jugar i jugar. Altres per escoltar música i altres per esgarrapar encara els quatre segons que els queden. És dur acomiadar-se després d’una setmana intensa.

A l’arribada semblem un equip esportiu. Tenim un grup de seguidors incondicionals que ens esperen. Són els nostres supporters. S’han intercanviat abraçades i petons. Semblava un d’aquells exercicis de mates. Quants petons i quantes abraçades s’han repartit? A Disney ja vam tenir la sessió de física. Intentàvem saber quin cavall del carrusel anava més ràpid. Alguna deia que estava en funció del color del cavall, oi Carmen? Emoció controlada a la terminal i ara a explicar anècdotes a casa i processar les emocions i experiències. Una setmana a París dóna per molt i més si es dorm poc ... ara ja podem dir pel que fa a París: GAME OVER! Les darreres fotos.