Un desig final ...

I què és el que ensenyem als nostres infants? Els ensenyem que dos i dos fan quatre i que París és la capital de França. Quan els ensenyarem el que ells són realment? Hauríem de dir-los: Ja saps tu qui ets? Ets una meravella. Ets únic. En tot el món no n’hi ha un altre exactament igual. En els milions d’anys que han passat, no ha existit mai un altre nen com tu. Mira el teu cos: quina meravella! Les teves cames, els teus dits, la manera com camines i et mous…! Pots convertir-te en un Shakespeare, en un Miquel Àngel, en un Beethoven. Tens la capacitat per a tot! Sí, ets una meravella. I quan et faràs gran, podràs fer algun mal a un altre que, com tu, és una meravella? No. Heu d’estimar-vos uns als altres. Tu has de treballar -tots hem de treballar- per fer d’aquest món un lloc digne dels seus fills

Pau Casals

El judici final

No n'hi ha prou amb saber, també s'ha d'aplicar.

No és suficient voler, també s'ha de fer.

Johann Wolfgang Goethe

Finalment, tot arriba. El dia del judici final no podia ser menys i també ha arribat. Ha arribat aquest matí en forma de sobre. A l'interior les temudes notes. A l'interior, el resultat d'un curs de feina. A l'interior, el resultat d'un curs de feina, el passat i les oportunitats del què podré fer els propers mesos, el futur. En principi cap sorpresa. Portem molt de temps treballant com per tenir sorpreses d'última hora. Més que sorpreses, confirmacions. Confirmacions del què he fet i del què no he fet. En alguns, consciència i resignació. En altres alegria i descans. Descans merescut. Per tots, jornades de reflexió. Cal reflexionar sobre el què s'ha fet i com s'ha fet. S'ha de reflexionar del què cal canviar i del què cal potenciar. S'ha de reflexionar sobre l'actitud i l'aptitud. Sigui com sigui, cal reflexionar. Cal canviar objectius i aspiracions. Alguns tenen la porta oberta i ja tenen a la butxaca el títol de l'ESO. Altres han trobat, de moment, aquesta porta tancada. Aquests, tindran una nova oportunitat al setembre. Cal treballar aquest estiu per poder recuperar el terreny perdut. Molts ànims a tots/es, el futur està a les seves mans.

Game Over

Moltes coses dites i moltes més coses per dir. Aquesta feina no s'acaba mai. El seu retorn, el d'ells i d'elles, multiplica per infinit el poc que els pots donar. Amb aquesta gent és fàcil donar. Ara però, toca un punt i seguit. Un canvi en les seves vides. Un canvi en les nostres vides. Els canvis són bons. Són noves oportunitats. Moments per posar en pràctica tot allò que hem après. Si ells segueixen així, l'hivern encara es farà curt. Us deixo uns vídeos que han preparat la Clàudia Soler, la Clàudia Dong i la Carmen. Si han fet aquests vídeos és per amor a l'art. Per amor a la classe. Per amor als companys. Moltes gràcies per l'esforç i pel resultat. Només els que ho han intentat saben la feina que fer aquests vídeo suposa. El que suposa a nivell de temps i el que suposa a nivell emocional. Milers de gràcies a tots i totes.

El vídeo de la Clàudia Dong. La música és Help dels Beatles (youtube l'ha eliminat pels dret d'autor):

El vídeo de la Clàudia Soler, els agraïments als professors:

El vídeo de la Carmen. La música és I'll always remember you de la Hannah Montana (youtube l'ha eliminat pels dret d'autor):

L'hora dels adéus, versió 2.012:

París. Dia 8. El retorn

Nit de molts passadissos. Qui s’adormia pillava. Han pringat pràcticament tots. Fins i tot aquells que han tancat un ull 5 minuts. El tema era que si algú era abraçat per Morfeu rebia la visita d’alguns companys i el decoraven amb melmelada, natilles, gomina i altres productes. Els més espavilats estaven a l’habitació i tenien la clau amb ells. Això els ha fet inexpugnables. Alguna, que es va dormir ben aviat, ha tingut a les companyes força entretingudes fins que han aconseguit despertar-la a mitjanit del son profund en el que havia caigut. Per la nit que han passat encara hem anat prou ràpid a recollir bosses i afers personals per poder sortir puntuals cap a l’aeroport. Les bosses i maletes d’alguns han costat força de tancar. D’una banda l’ordre si que importa. De l’altra, els souvenirs ocupen espai. A part d’això les bosses van plenes d’experiències, d’il·lusions, de vivències, de moments d’atreviment, de moments d’espera. D’esperes interminables, algunes fins i tot infinites. De moments de col·lapse. De moments de riure. De moments de plorar. De moments de jugar. De moments de perseguir-se. De moments de deixar-se perseguir. De moments d’allunyar-se. De moments d’apropar-se. De tots i cadascun dels moments que han passat des de que vam arribar a París. De les il·lusions que portaven fins les vivències recollides. Sigui del que sigui les bosses i maletes en van plenes.

Matí de núvols. Segur que a la nit s’ha escapat alguna gota. El terra és força humit. El viatge fins l’aeroport es fa feixuc. Pesa l’equipatge, pesa la fatiga i pensen les poques hores de son. Durant el viatge en metro algú comenta: últim cop que passem per ... Tolbiac, Place D’Italie, Jusieu, etc Els passadissos de Châtelet es fan interminables. Per fi arribem al trem. Són les 8h58 quan aquest surt de l’estació. Tenim uns 35’ – 40’ de trajecte. Els cossos es van cargolant i la son s’apodera de la major part de la tropa. Aquí ningú es pot passar de llarg, anem a la darrera parada del trajecte.

La facturació la fem amb diligència. Cap contratemps. Tots els papers en ordre. El control de bosses també. Bé, a algú li requisen una mini pistoleta de joguina i a algú altre el xampú. A altres els pita la màquina i els agents de seguretat comproven que no siguin terroristes mal intencionats. Segona etapa superada. Ara ja està, només queda l’embarcament. La tropa va passant fins que a algú li falta la targeta d’embarcament. S’ha perdut en algun lloc entre el control de bosses i la porta d’embarcament. Aproximadament 30 metres. Ja hi som. Revisem bossa. Revisem tot el que podem, però no hi ha manera. La targeta no surt. El cap comença a barrinar tot el que caldrà fer. Per sort l’hostessa té pietat i vol estalviar problemes. Li crea allà mateix a la porta una nova targeta d’embarcament i ens deixa pujar a l’avió. No podia ser tot simple. Ja ho sabeu. Sempre cal complicar les coses una miqueta. Si no, no hi ha emoció. Si no, no hi ha estímuls. Vol força ràpid. 1h i 25 minuts i a Barcelona. Aquest temps s’ha aprofitat majoritàriament per dormir, dormir i dormir. Alguns per jugar i jugar. Altres per escoltar música i altres per esgarrapar encara els quatre segons que els queden. És dur acomiadar-se després d’una setmana intensa.

A l’arribada semblem un equip esportiu. Tenim un grup de seguidors incondicionals que ens esperen. Són els nostres supporters. S’han intercanviat abraçades i petons. Semblava un d’aquells exercicis de mates. Quants petons i quantes abraçades s’han repartit? A Disney ja vam tenir la sessió de física. Intentàvem saber quin cavall del carrusel anava més ràpid. Alguna deia que estava en funció del color del cavall, oi Carmen? Emoció controlada a la terminal i ara a explicar anècdotes a casa i processar les emocions i experiències. Una setmana a París dóna per molt i més si es dorm poc ... ara ja podem dir pel que fa a París: GAME OVER! Les darreres fotos.

París.Dia 7. Orsay i dormir

Sol a tope. Potser el dia de més sol des de que estem aquí. Sol i caloreta. Ja tocava un dia així. De totes maneres molts dies d’aquests esgoten força més que els dies amb temperatures més baixes. El dia d’ahir va ser força esgotador i això s’ha deixat notar durant la diada d’avui. Per començar a alguns ja els ha costat força llevar-se. Altres fins i tot han arribar just per marxar. Avui tocava Orsay. Només l’edifici sempre m’has fascinat. Serà perquè em motiven especialment els trens i les estacions. Els viatges i veure món. Orsay era una estació de tren. L’edifici ja imposa. La vista a l’interior de les sales des de la 5èna planta et permet fer-te una idea de com era l’estació. Els rellotges, les bigues de ferro i l’espai. Sobretot l’espai. Un altre racó que m’agrada especialment són les vistes del Sena i París des del darrera del vidre d’un enorme rellotge. Les emocions han viatjat de la mà de Monet, Manet, Pissarro, Gaugin, Van Gogh, Millet, Rodin, Toulouse Lautrec, Renoir, Cézanne. Els hem visitat en els seus nous espais. Orsay va estar d’obres i presenta uns espais molt remodelats. La distribució actual facilita força més la visita. La tropa, a aquestes alçades totalment fatigada, ha perdut efectius ràpidament. La Marta diligent ens anava fent de guia. Ens ha aportat des de curiositats de la vida dels pintors fins a explicar les diferents tècniques pictòriques. Del com, quan i perquè plasmaven cada detall en les seves obres. Davant dels quadres s’obrien sessions de debat. De les diferents impressions que causava una pinzellada o una altra. De les sensacions que transmetia cada traç del quadre, cada cara, cada gest. De les sensacions que transmetien la llum i el color. Quan t’expliquen entens moltes més coses. Gràcies, Marta. Gràcies de part dels que t’han seguit. Dels que hem gaudit amb les teves explicacions. Altres han preferit anar per lliure i han fet una visita curta. La fatiga va en augment i un museu no motiva massa.

Per recuperar forces hem dinat a la Cité Universitaire i hem allargat la migdiada. Sessió de relax a la gespa del campus. Alguna enlloc de relaxar-se ha aprofitat el temps. Ha creuat quatre mots i alguns detalls de contacte més amb un noi de Mauritània. La tarda tampoc es presenta excessivament complicada. Poc a poc marxem cap a la Place de la Bastille. Des d’allà i seguint una mica la Rue de Lyon arribarem a l’inici de la Proménade Plantée. Recorrem el camí que discórrer entre flors i plantes de manera distesa. Es fan i es desfan grups, com sempre. Ens aturem a un parc per recollir una mica més d’energia solar i descansar. Algun s’adormen profundament. Les nits curtes i els dies llargs passen factura. S’acosta el final del viatge i no és moment de generar més estres. Les emocions a flor de pell causen algun estrall abans d’hora.

Tornada a la residència. Cal refrescar-se una mica i cap al darrer sopar tots junts a París. Les planxes de cabell fan les delícies de part del sector femení. Algunes pintures de guerra llueixen als rostres d’elles. Ells es preparen per l’ocasió. Un grup de franceses dispara les alarmes. La testosterona es posa en marxa i tots els “machitos” surten a escena. Alguns semblen galls d’indi en zel. Altres queden per quan tornem. Es pensen que han aconseguit un trofeu. Poc a poc la tropa s’aconsegueix reunir per dirigir-nos al centre ciutat. Marxem cap el centre. Allà espera aquest darrer sopar. Hem quedat a les 23h30 a Cluny-Sorbonne per tornar cap a la residència. Sembla que el sopar a estat força distés. Han aconseguit sopar tots junts, que no està malament, sent 28. Lentament tornem cap a la residència. Hi ha sensació de voler estirar el temps. La nit és força temperada. Una nit agradable per passejar per qualsevol ciutat. Si és París, millor. Sembla que la intendència els ha fallat. El no tenir en compte els detalls és important. Hi haurà canvi de plans. A l’arribada a la residència hi ha un primer intent de contactar amb les noies d’abans. Sembla que aquest primer intent ha estat poc fructífer. Segur que igual que Amanecer zulú hi haurà més càrregues. En aquest casos la tropa revifa. La segona onada també fracassa. Ens espera l’última nit a París. Les fotos.

París. Dia 6. Disneyland

Dia complert climatològicament. Pluja, sol, núvols i més pluja per acomiadar el dia. Tot i així, no ha impedit fer res del previst. Les fotos.

Crònica del Ferran Guijarro

Veig les cares cansades. Són quarts d’onze de la nit i el tren ha sortit tard de l’estació. La son envaeix els passadissos. La son és perillosa. Fins i tot un company s’ha adormit al metro, ha arribat al final de la línia i ha tornat sol. Felicitats per la valentia i autonomia que has demostrat! Hem arribat sencers i tots, més tard o més d’hora.

Tot ha començat aquest matí, amb una imatge no massa diferent. Expressions adormides omplen el menjador en què esmorzem, ja que la nit no ens ha permès descansar el que volíem, o, al menys, les nostres mares haguessin volgut. Ha sigut una nit moguda, amb sorpreses i corredisses pels passadissos, traïcions, plors, somriures, i bromes, només divertides per alguns. Rutina habitual, i ens dirigim cap a l’esperat Disney.

He d’admetre que sóc dels tocats de la nit, ja que no m’han deixat dormir el que hauria preferit, però en fi, alegria, que som a França. Tot canvia a l’entrar. El castell, el famós símbol del parc, extret directament de la versió de la factoria de La Bella Dorment, canvia totalment la meva expressió facial. Un somriure omple la meva boca. Literalment salto i canto. Oblido el que ha passat abans. Carai, que estem en la terra dels somnis!

Indicacions bàsiques per part del Cesc i la Marta, i ràpidament, el grup s’escampa com la pólvora. La meva il·lusió infantil, però, fa que m’ho prengui amb més calma. No m’interessa tant pujar a moltes atraccions, moltes vegades i com més fortes millor. Vull perdre’m pels raconets encantats de FantasyLand, la part més màgica i somniadora de la zona. Cal dir que sóc un “friki”  de Disney, degut a la meva infància, i estic molt orgullós de ser-ho. Per tant, m’he entretingut a cada pedra per poder capturar una instantània de cada lloc. He d’agrair als tres que m’han esperat i han aguantat la meva obsessió fotogràfica. Per culpa meva hem pujat a menys atraccions i hem donat més voltes pel parc. Val a dir que cap de nosaltres és un as en l’orientació.

Després del màgic matí, el Francesc ens dóna uns tiquets per poder dinar a un dels varis restaurants del parc que estan entre les nostres opcions. Ens separem per gustos culinaris, i ens dirigim per grupets cap als nostres respectius destins. Alguns dels restaurants, però, estan tancats, i al final uns quants coincidim al restaurant que hem triat com a segona opció. Llarga cua per demanar. Gran espera per agafar el dinar. L’aire està carregat de tensió i impaciència, tothom vol ser atès, i sembla que no estiguin atenent ningú.

Després d’una hora d’haver demanat, per fi podem dinar, i marxem del restaurant, ja preparant idees per la tarda. Ens trobem pràcticament tota la classe a una de les atraccions més desitjades: la “Space Mountain” (és a dir, Muntanya de l’Espai). Ens atrau per la seva velocitat i per la pujada d’adrenalina que suposa. Ens encanta córrer riscs d’aquesta mena. De fet, preferim córrer riscos físics que psicològics. Curiós. Tornem doncs, a l’atracció. Tenim sort, a aquelles hores no hi ha gairebé ningú fent cua, i arribem ben de pressa a la nostra destinació, aquells vagons dotats de cinturons metàl·lics, que evitaran que caiguem de l’atracció. Pugem. Per alguns com jo, és la primera vegada. És una passada, i podem dir que és un fet objectiu, tothom hi està d’acord, fins i tot la més sensible, que ha plorat de l’emoció del primer cop. Repetim, alguns un parell de cop, i anem rondant pel parc per grupets, que es van separant i ajuntant segons el que vol fer cadascú.

La tarda transcorre divertida com el matí. Arriba l’hora en la qual hem quedat amb el grup, i el Cesc ens dóna l’energia necessària per sopar. El nostre amic Paul deia sovint que els diners són energia. Divisió altre cop. Alguns van tranquil·lament a buscar un lloc per poder sopar, i utilitzen les darreres estones per fer compres d’última hora. D’altres, aprofiten el temps per pujar al màxim d’atraccions possibles, i així amortitzar la seva estada al parc. Aquests, sopen de pressa i corrents quan el grup es reuneix. Foto  de grup final amb el castell de fons, junt amb el cel blau i rogent que ens acompanya. Bonica estampa. La terra fantàstica de Disney ens acomiada amb pluja. I aquí estem:

Veig les cares cansades. Són quarts d’onze de la nit i el tren ha sortit tard de l’estació. La son envaeix els passadissos. La son és perillosa. Fins i tot un company s’ha adormit al metro, ha arribat al final de la línia i ha tornat sol. Felicitats per la valentia i autonomia que has demostrat! Hem arribat sencers i tots, més tard o més d’hora. (Això us sona d’alguna cosa?)

Nit llarga, la que ens espera. Tots esperen ansiosos un moment concret d’aquesta nit. No saben que potser no serà el que volien que fos. Al cap i a la fi som joves. L’únic tiquet que necessitem ara és el del tren de la maduresa.

M’agradaria quedar-me amb una sola cosa d’avui. Avui, tots i cada un de nosaltres ha somrigut. Disney ens ha donat el que necessitàvem. Felicitat. Potser efímera i passatgera, potser només per un dia.

Però és felicitat, i de la verdadera.

Per acabar, em disculpo per el llarg text que, als que l’heu llegit tot, us he fet llegir. M’excusaré, però, amb la meva “muletilla”:

És que sóc de lletres.

París. Dia 5

Cel tapat i matí fred. Va bé per rebaixar la temperatura de l'ambient. El cel amenaça pluja, però de moment aguanta. Avui, com tots, el dia serà força intens. Matí de marxa per la Sorbonne, el Pantheon, la Place de la Contrascarpe, la Rue Moufetard i les Arenes de Lutècia. Acabarem als jardins de Louxemburg, davant del senat francès. Pujar pel Boulevard de St. Michel i trobar-se la Sorbonne a l’esquerra imposa. Imposa pel que significa la Sorbonne i la seva història. El seu prestigi. El seu passat i el seu present. El maig del 68. Sigui pel que sigui imposa. Com la cançó dels Manel et fa sentir petit, petit. El recorregut el fem força agrupats. De fet moltes coses les fem força agrupats. Alguns però han decidit posar la directa i apunten directament cap els jardins. Altres decidim perdre’ns per aquest carrerons amb personalitat. La Place de la Contrascarpe té aquest encant especial. Té aquest aire atemporal que t’atrapa i et captiva. Que et sedueix. Com habitualment passa al llarg del camí es creuen converses, companyies, s'intercanvien grups, bromes i preocupacions. S’ajunten grupets de conversa i després es desfan. Tots o pràcticament tots tenen temps per a tots. Ens parem a fer fotos a les flors, a una bicicleta, a una placa amb el nom del carrer. Intentem capturar cadascun dels instants que passem a París. No tenim pressa. No anem a toc de pito. Ens deixem portar. El més important és el camí que anem fent. El camí que fan. Aprofiten la Rue Moufetard per recuperar forces, malgrat aviat anirem a dinar. Cauen algunes crêpes. Algunes individuals, algunes compartides. No plou però fa fresca. Arribem als jardins de Luxembourg. Els jardins de París són magnífics. El de Luxembourg no podia ser menys. Hi ha de tot. Fins i tot unes pistes de tennis. Ens reagrupem i malgrat la fresca estem una estona gaudint del jardí. Una banda de música ens posa sintonia a l’estada. N’hi ha un que encara té inquietuds culturals i l’acompanyem amb la Marta a veure el Senat i l’església de St Sulspici. Els altres descansen. Quan tornem la tropa està descansant pel parc. Qualsevol moment és bo per treure cartes i fer la partideta. La baralla francesa fa les delícies dels assistents. El fred apreta i marxem cap a la Cité Universitaire a dinar. Dinar a la Cité Universitaire també genera reflexions. Dins d’un campus espectacular trobem els pavellons dels països. Els pavellons dels països, igual, que la Sorbonne et fan sentit petit. Petit amb problemes petits i locals. Els de mirar-se massa el melic. Els de poca feina. El món és molt més gran i aquí es nota. Dinem amb gent de qualsevol lloc del planeta. Del nord, del sud, de l’est i de l’oest. Dinem al costat de persones en un menjador immens. Només aquest fet ja ha de ser considerat un luxe. Una sort. Un privilegi. Quan molts d’aquests nostres alumnes tindran l’oportunitat de viure una experiència així. Quants d’ells aniran a l’estranger a estudiar o treballar. Hem d’aprofitar aquests moments. Hem de ser conscients. Després de dinar gaudim d’una estona a la gespa del campus. Ens espera la Tour Eiffel i els seus 688 esglaons.

La Tour Eiffel està allà. Ella sempre t’espera. Després d’una estoneta de cua ataquem els 688 esglaons. Els més esportistes pugen corrents fins el segon pis. Diuen que han tarda uns tres minuts. A alguns les cames els fan mal quan arriben a dalt. Ens retrobarem a la tercera planta. La temperatura ha pujat i ja no fa fred. S’està bé a dalt de la torre. Les càmeres treuen fum. Fins i tot esgotem algun carret. Si, si carret. Hi ha afició a la fotografia. Donem la volta i descobrim o redescobrim paisatges coneguts. L’arc de Triomf, el Sagrat Cor, el Louvre, els Champs de Mars, les Invalides, etc. En descobrim de nous com el Bois de Boulogne o la Défense. Encara més i més fotos. Fotos e totes les formes i colors. Les teulades del centre de París llueixen el seu blau-gris més imponent. La pujada a la torres simbolitza la conquesta definitiva de París. París ja ha caigut. Alguns d’entre ells i elles també. Els sentiments a flor de pell. Velles i noves ferides que no s’acaben de tancar. És normal. La cosa va segons el guió previst. Res o gairebé res que no tingui remei. En situacions de perill sempre algú dóna una passa endavant. Efectivament, algú assumeix responsabilitat i es posa a treballar per cohesionar de nou al grup. Es posa a treballar per tancar ferides. Fa feina. La fa molt i molt bé. Ara només cal una miqueta de temps. Temps que ja s’està esgotant. Malgrat tot, queda temps. Agafem el tren per anar a sopar. Algú fa mal peu i decideix passar entre l’andana i el vagó. No arriba ni a ensurt. Es queda només en anècdota. El trajecte de tren serveix per creuar alguns acudits ràpids. Els Beatles segueixen sonant de fons. Hi ha cançons que cada cop es fan més enganxoses.

Sopem novament al restaurant universitari. Les ferides es van curant poc a poc, es veu sobre la gespa del campus. La manada es reagrupa. Algú necessita el seu temps. Cal que el tingui. Tot satisfactori. Res que no sigui normal. Tren de nou destinació el centre. Passem per Notredame per encarar el pont de l’Île de Saint Louis. Al final del pont parada obligada. Gelats i més gelats. Si algú treballar per rebaixar tensions. Una altra persona es destapa com animador. Ja passa això. El grup descobreix individus ocults. El clàssic tapat. En tenim un i ja és un actiu més. Ja aporta. Ja dinamitza. L’heu de cercar en alguna foto. Segur que el trobeu. Uns dels millors gelats de París es poden trobar en aquest indret. Menjar un gelat darrera Notredame sobre un pont i mirant el Sena no té preu. Si tens uns músics tocant de fons estàs a Midnight in Paris. Què més podem desitjar. Els somnis de part del sector femení es disparen. La imaginació és lliure i se senten transportades, immortals, etèries, eternes. És la força de la joventut. La força del que té un món per descobrir. La força del que té ganes de descobrir aquest món. Passem per l’Hôtel de Ville, que no és un hotel com alguns pensaven. Un grupet està preparant un ball i aprofiten la plaça de l’Hôtel de Ville per practicar. Tot suma. Cada cop hi ha més moviments tàctics. Hi ha moviments que es pensen dues i fins i tot tres jugades abans. Al final semblarà una partida d’escacs per la posició de les peces. La lluita per l’espai és vital. La sortida nocturna s’acaba a Châtelet on agafem el metro i cap a la residència. El trajecte és curt. M’encanten les converses de metro. Són molt més polièdriques que les d’autocar. Abans de dormir encara queda una mica de teràpia. Pràcticament tothom va trobant el seu lloc. Malgrat tot encara ens queden alguns elements aïllats que segueixen a la recerca. Cal fer algun esforç més. Les fotos.

Nit una mica mogudeta. Alguna broma poc oportuna trenca l’harmonia. Aquest matí haurem de seguir treballant. La tasca serà complicada. S’ha girat feina.

París. Dia 4. Del Marché aux Puces al Bateau Mouche

Avui el dia s’ha aixecat lluminós. Algun núvol decoratiu i sobretot sol, força sol. Marxem cap al mercat de les puces. Metro i més metro per arribar. De Porte d’Italie a la Porte de Clignancourt. La ciutat de sud a nord. Ens acostem cap el mercat i donem les consignes habituals. Cal una certa precaució i prou. Al mercat hi ha gent però no massa. Amb el pas dels minuts el bullici va augmentant. La tropa es va dispersant segons els interessos. N’hi ha que porten objectius clars, d’altres es deixen seduir per l’entorn. El Marché aux Puces és molt i molt gran. Pots trobar qualsevol cosa i qualsevol cosa pot portar molt i molt de temps esperant comprador. Algunes sempre estaran allà. Hi ha de tot i més. Tot allò que un es pugui imaginar pot ser trobat en un racó o altra d’aquest immens espai. Pels turistes no especialitzats és un punt de trobada de samarretes i souvenirs o algun que altre objecte curiós. Sota el pont de Péripherique, riuades d’ofertes de colònies de marca, bosses de mà de marca, rellotges de marca i cinturons de marca anunciats per venedors ambulants. Els nostres subgrups es van trobant i van exhibint les seves conquestes. Els seus “èxits” amb el regateig. Destacant les seves preuades peces. Recollim samarretes d’equips esportius o no, arracades, converse, vans, dessuadores, gorres, etc. Fins i tot algú, tot i està avisat, es deixa diners amb uns “trilleros” de la zona. Sortida molt recomanable. 

Per dinar baixem fins la zona de Les Halles. Els deixem a la Rue de Rambuteau i quedem amb ells a l’esplanada del Pompidou. Només gaudir de l’ambient de l’esplanada del Pompidou val la pena. Qualsevol dia a qualsevol hora pots gaudir d’un espectacle de carrer de nivell elevat. Quan arribem, migdiades al canto. S’han de recuperar hores de son a marxes forçades. Després de 3 nits la cosa comença a pesar. Poc a poc ens traiem la mandra de sobre i ens dirigim cap a la Plaça d’Igor Stravinsky, just al costat. Des d’allà caminem cap a la Rue du Temple, la Rue des Rossiers, la Rue des Archives, etc.  fins arribar a la Place des Vosgues pel carrer dels Francbourgois. Gent a vessar pels carrers. Botigues de moda i coses per la casa exclusives. Llibreries jueves, sinagogues i pastisseries formant part del nostre paisatge. Bona part de la tropa descansa a la gespa de la Place des Vosgues sota la inspiració del Victor Hugo. El sol que il·lumina la gespa convida al repós. Altres marxem a la recerca de la botiga de fotografia. Som 6 intrèpids i valents que cerquem més aventura. Ens tornem a perdre pels carrerons del barri del Marais fins arribar al nostre objectiu. Podem dir que hem aconseguit la missió sense baixes significatives. Només una patejada més sobre les nostres castigades cames. Preu petit per assolir la missió i fer content a alguns memebres de l’expedició. Reunits en grup a la Plaça marxem cap el riu. Després de travessar la Rue du Rivoli arribem a la parada de metro de Sully-Morland. És de la nostra línia que ens portarà directament a la residència.

La sortida nocturna d’avui és l’ajornada del divendres passat. Avui el dia acompanya i emprendrem la nostra singladura fluvial. Anem fins el Pont Neuf, per agafar el Bateau Mouche. Puntuals, a les 21h30 sortim a navegar. Un passeig d’una hora que ens mostrarà París des d’un altre punt de vista. La llum del sol s’anirà apagant per deixar pas a les llums elèctriques. Passem per sota tots els ponts imaginables fins arribar a la estàtua de la llibertat prop de la Tour Eiffel. Allà girem per tornar fins l’Île de la Cité i lÎle de Saint Louis. La guia ens descriu cadascun dels ponts i edificis emblemàtics del recorregut. El Louvre, l’Assamblea Nacional, el Palau de Tòkio, etc. Nosaltres fem fotos cap a dins i cap a fora de l’embarcació. L’ambient de la tripulació és festiu però tranquil. Creuem amb gent als ponts, a les ribes del riu, en altres vaixells. A pràcticament cal saludar-nos i que retornin la salutació. Quan comença a caure la nit alguns acusen el canvi tèrmic i comencen a tenir certa sensació de fred. Altres, el més valents aguanten amb samarreta. Malgrat els avisos s’han deixat les jaquetes i les dessuadores. Per sort la majoria si va ben equipada. Esperem que no passi factura en forma de refredats. Els comandament van curts d’efectius i potser no donen l’abast si hi ha alguna baixa més. Just abans d’acabar el recorregut passem pel Pont Marie. Aquest fa les delícies dels més romàntics. Baixem a terra.  Repleguem les tropes i arribem poc més tard de les 23h a la residència. La nit es presenta serena. Malgrat tot sembla que caldrà fer tasques de recuperació anímica. Cal que tothom tingui la moral a tope per encarar les jornades que quedem. Si s’han de fer actuacions, han de ser d’emergència. Les friccions, si n’hi ha, s’han de solucionar de manera ràpida. Les emocions estan a flor de pell. París no deixa de ser un viatge iniciàtic. Un viatge de retrobaments i allunaments. Cal rebaixar tensions. Els esdeveniments se succeeixen amb molta rapidesa. Aquells que es pensaven que per ser joves eren forts, indestructibles i que podien amb tot, Morfeu els està posant a ratlla. Quin imprudent s’atreveix a desafiar als Déus. Les fotos.

Les nits

Les nits acostumen a ser curtes. Passen ràpid. Queden poques hores per dormir. A uns els costa agafar el son. Altres cauen en primera ronda. La tropa es mou de manera àgil. Es preparen les timbes de cartes. Semblen professionals. Només falta el croupier. Discreció absoluta. Sembla que ja han après a fer poc soroll, com ha de ser. Les portes ja no bateguen tant fort ni tant sovint. Altres juguen a jocs d’ordinador. Uns fan escapades furtives. Altres es xiuxiuegen a cau d’orella. Hi ha riures i somriures. Hi ha mirades de complicitat. S’escolten i s’expliquen secrets. Es fan confessions. Es fan promeses, es diuen i s’escolten paraules dolces fins a altes hores. Hi ha decepcions. Hi ha desenganys. Passen les nits ...

De Versailles a Pigalle

Lluís XIV, imponent a cavall , et dona la benvinguda a l’esplanada del Château de Versailles. El Palau de Versailles em recorda IKEA. Vas guiat. Vas guiat i està ple de gent. Habitació rere habitació el circuit arriba a oferir una certa monotonia. Els més imaginatius ja pensen en escenes que podien tenir lloc en cadascun dels racons del palau. La més espectacular, la sala dels miralls. Val la pena el recorregut per arribar a aquesta sala. T’imagines les festes i el glamour de l’època. Tot plegat força indecent. Em refereixo a la majestuositat de la sala. Després del recorregut pel palau ens esperen els jardins. Malgrat el temps. Malgrat el mal temps els jardins són absolutament imponents. El cel gris i l’ambient fresc no ens fan enrere. La música i el joc d’aigua de les fonts ajuden a donar un toc de màgia. Fins i tot algunes arrenquen uns passos de ball. El sector masculí s’imagina escenes amb el rei de torn fent persecucions pel jardí. Cercant víctimes una darrera l’altra. L’extensió del jardí és espectacular, La feina dels jardiners és de destacar. Tot al seu lloc. Sembla que estigui dibuixat. De tornada al palau sempre penso en els finestrals. Penso en la quantitat i quantitat de finestres que cal netejar. Quina mandra. Una pluja intensa ens acompanya fins l’estació de tren. Quan arribem a París el sol es comença a obrir pas. Reclama el seu espai per mostrar-nos la lluminositat de la ciutat. Poc a poc ho va aconseguint. Tornem a dinar al Barri Llatí. Un grup de nois s’entaula i fan un dinar llarg. Els esperem per començar l’activitat de tarda. Mentre esperem alguns es distreuen cercant al Wally. Altres canten una de les cançons de la banda sonora del viatge: Help. Els Beatles són un clàssic. Sempre estan allà. Sempre tornen quan menys t’ho esperes. A la tarda anem a la zona de Sévres. Allà ens trobem la Grand Épicerie de Paris. Menjars de tot el món conviuen en aquest espai. El Boulevard des Invalides, el Museu Rodin, el jardí de C. Labouré i la rue Babylone formant part d’aquest itinerari. El sol ens dóna vitamina D. El reflex del sol sobre la cúpula dorada dels Invalides emet llum en totes direccions. Per les tanques del museu Rodin veiem alguna escultura del jardí. El Rodin és un museu a escala humana. En una altra visita entrarem. El metro ens retorna a la residència.

La sortida nocturna d’avui és d’aquelles que no et deixa indiferent. Travessem la ciutat de Sud a Nord per arribar al Sagrat Cor. Montmarte ens espera. L’ambient de dissabte a la nit és càlid i molt acollidor. La temperatura agradable. Hem deixat enrere la pluja del matí i les últimes llums del sol ens omplen de color els terrats blavosos de París. La Place du Tertre amb els pintors i restaurants. Les crêperies, geladeries i botigues de souvenirs. Cauen unes quantes crêpes i unes quantes postals. L'ambient bohemi ha deixat pas a un ambient turístic. Malgrat tot el lloc té el seu encant. Es mereix la visita. Els carrerons que baixen cap a la Place des Abbessess. La Tour Eiffel al fons. El Café des deux Moulins. El bullici general. Tot dóna un encant especial. L’ambient canvia radicalment quan arriben al Moulin Rouge. El Ferran G. té ganes d'aprendre. Li encantaria poder entrar en algun teatre i poder veure la majestuositat d'algun espectacle. Algun teatre per dins i des de dins. És un paradís per la seva vena artística. Fotos i més fotos pujats a la sortida d’aire del metro. Marilyns i Marilons en potència. L’ambient especial el deixem enrere i el color gira cap el vermell. Botigues, cinemes i museus especialitzats fan les delícies de la concurrència. Alguna noia s’arrenca dient que li agraden les coses calentes i picants??!! Ho remata especificant que millor si són allargades!!?? Per acabar comentant que sap on es mengen !!!! Alguns nois arribaran al llit amb torticolis. No saben on mirar. Si amunt. Si avall. Si a la dreta o a l’esquerra. La presència d’algun autòcton provoca que el grup es mantingui compacte. Ha estat un vespre de més emocions. Des de la tendresa d’Amélie a la zona calenta de Pigalle. El sarró de cadascun d’ells cada cop més ple. La tornada en metro, 24 parades, als voltants de mitja nit ha estat èpica. Uns quants dormint, altres comentant el farcit de les crêpes i alguns fins i tot parlant de música. El viatges en metro donen molt de si. Proper capítol el mercat de les puces. Fotos Dia 3.