L'últim examen de mates

Dos cursos. Ja han passat aquests dos últims anys acadèmics i estem al final de l’ESO. La veritat és que m’han passat molt ràpid. Pensava que aquest dia no arribaria mai i ja el tenim aquí. Encara recordo el primer dia que va entrar aquest “pàjaru” que ens fa de tutor. Ens mirava com a bitxos “raros”. Ens fotia uns rotllos impressionants i jo no entenia res. Només calia posar cara d’estar atent i ja està. De fet segueixo sense entendre res del que explica, però qualsevol li diu. Ara ja m’he acostumat. Se’l veu tan motivat. Bé deixem-ho córrer, que m’estic posant en un jardí massa complicat. Últim dia d’exàmens de secundària. Quina passada! D’una banda volia que aquest dia arribés ràpidament. De l’altra em fa molt de respecte. Ara si que veig clar que això s’acaba. Que aviat deixaré enrere la porta verda de l’Escola i ja no hi tornaré a entrar més com alumne/a. Potser no hi torno a entrar mai més. Bé, ja veurem, el temps dirà. Ara per ara, moltes ganes de tornar no les tinc. Ja estic saturat/a de l’Escola, dels companys i dels profes. Ja en tinc prou, de moment. Amb els companys i companyes tinc sentiments contradictoris. Els tinc una mica gastats. Després de les tensions de les darreres setmanes, sembla que Mamma Mia va ser un bàlsam i ara tot sembla Flower Power. Ja en començo a estar una mica tip/a de tot plegat. Penso que m’anirà bé un canvi d’aires.

Exàmens, calor i París. Quina combinació més estranya. Els exàmens finals ja em venen una mica grans. Estic molt cansat/da. Penso que ja he treballat prou i ara arribo amb les forces justes. Sort que aquest és últim de la sèrie. Bé, a alguns els queda francès. No entenc perquè hi ha gent que ja ha tirat la tovallola. Cert és que, a mi, els exàmens no em preocupen massa. Acostumo a fer-ho més pels pares que per mi mateix/a. Ara que, aquest any, l’amenaça de setembre pesa. Això si que em preocupa. M’agradaria tenir un estiu tranquil. Per mi i pels pares. Si he d’anar a setembre, què em diran a casa. Sort que les notes les donen després de París. De totes maneres no estic massa tranquil/la. Si no hagués fet tant el tonto/a. Si hagués estat més concentrat a classe o hagués treballat una mica més a casa, potser ara patiria una mica menys. He de reconèixer que Mamma Mia m’ha anat molt bé com excusa. He dedicat molts esforços i he pogut justificar una baixada de rendiment acadèmic. He justificat per mi mateix/a. Ha estat una bona excusa per posar-me a estudiar més tard. Hi havia molta feina a fer. Assajar, fer decorats, servei de bar, etc. Reconec que podia haver fet més, però ja en tenia molt poques ganes. No hi ha masses coses que em motivin. A més, hi ha coses que no entenc perquè em serviran. Segur que no em serviran per res.

Tinc ganes de desconnectar, de descansar, ben bé no se de què, del teatre no perquè m’ho vaig passar molt bé i m’agradaria allargar la temporada escènica. Tinc el sentiment del dia de la marmota. Tot es va repetint. Tot esdevé monòton, rutinari, previsible. M’avorreixo. Les cares dels companys i companyes les començo a veure desgastades. Cadascú ja té uns rols massa definits i sempre acaben fent el mateix. Tots acabem fent el mateix. Les mateixes bromes pesades, les mateixes conyes. Cada dia em sembla igual. Estic estancat/da. Per no parlar dels profes i dels no profes. Ja no aguanto els seus discursos pseudo morals. Què m’han d’explicar a mi. Què sabran de mi, de la meva vida i els meus problemes. Jo ja sé el que em faig. Estic fart/a de fingir. De menjar-me les paraules. De dir a la gent que no és passi quan no ho sento així. Què passa? Qui m’obliga a fer-ho? Si fos per mi ... Hi ha gent que no suporto i no suportaré mai. M’agradaria poder dir el que realment sento i penso a tothom. Tantes conyetes amb això del grup. Hem d’estar tots junts i posar bona cara. Mai ens hem preocupat tots per tots de manera sincera. En tots cas hem tingut grupets i amb prou feines. Fas això de Mamma Mia i tot sembla diferent. Després, poc a poc, tot torna a la “normalitat”. Què tinc a veure jo amb alguns/es d’aquells/es. Espero que res. Aquí, cadascú va per lliure, a la seva bola o a la bola dels seus grupets: les sabiondes d’ordeno i mando que sempre t’estan dirigint, els frikis, les estupendes i guapes, els guais, els passotes, etc. Amb una mica de sort només “rajant” una miqueta de tu. Si és així tens sort perquè normalment et poden ensorrar en la misèria. Quina poca feina tenen alguns. Com s’adulteren les coses. Sinó, penso en detalls i coses que han passat aquests dos darrers cursos i sempre trobo qui fica cullerada per tot arreu i tot s’acaba magnificant i exagerant. Com hem canviat tots. Qui ho anava a dir. No em puc treure del cap la imatge del Fuqun, el Joan A., el Sergi o el Kelvin ballant a l’escenari. Fins i tot el Daniel estava primera fila. Ara que hi penso només queda un dia i mig. D’aquí 28 hores diré adéu a l’escola. Que fort!!! Tant de temps esperant això i ara ... De fet en tinc moltes ganes, però també em fa una mica de por. Potser la paraula més adequada seria respecte. Com serà el proper curs? I els nous companys? Aquests els començo a tenir avorrits, a alguns molt i molt avorrits, però són els meus companys i els trobaré a faltar. O potser, no. Penso en els nois sexys de la classe que saben que ho són, com els Ferrans, l’Adri, el Mattia i els altres. Quin riure amb el seu ball del dia del sopar. Penso en totes les històries que hem passat amb les noies. Les “coses” que algunes hem compartit, o haguéssim volgut compartir. No m’ho pensava pas, però començo a tenir nostàlgia. De fet porto tant de temps a l’escola. Sense voler aquests dies em venen al cap anècdotes de quan érem més petits. Records i més records. Ara que s’acosta el final cada cop són més intensos. I més després de veure els vídeos de la Clàudia. No em puc treure del cap el barret del Jordi. Quina plorera, per favor. Penso en Can Bajona, en les convivències de primària i els treballs de síntesi de l’ESO, Garrotxa i Cantàbria. Fins i tot en el de Barcelona. Ara però, també penso en París. Tinc ganes de París. Poc a poc hem anat perdent gent, gent que ha marxat de l’escola, però poc a poc també hem anat incorporant gent. Gent que, hores d’ara, són força importants per mi en aquests moments. Fins i tot comencem a dir allò de t’enrecordes quan ... És que amb alguns portem molt i molt de temps junts. Hem estat amics, parelles, amors platònics, amors secrets, amors compartits, amors recurrents, amors prohibits. Alguns/es ens han fet patir, i molt, sense ells/es saber-ho. Altres ens han fet patir sabent-ho. De fet, per molts, hem estat tota la nostra vida junts. Cada dia durant 175 dies cada any. Això és molt i molt de temps. Des de P3 són 2.275 dies, més de 15.000 hores!!! Tota una vida.

Bé, no és moment d’estar trist/a, ni nostàlgic, ni d’estar melancòlic/a que m’haig de concentrar per l’examen. D’això altre, ja tindrem temps. Tots els temes que hagi de tancar amb companys i companyes ja trobaré el moment de fer-ho. Espero tenir temps i valor per afrontar els assumptes pendents i tancar carpetes. És aquest caràcter el que em perd. Jo venia a fer un examen i aquest tio ens deixa anar aquest rotllo lacrimogen i “sensiblero”. Ara és quan començo a treure el clinex. Com que ja no ens podrà clavar rotllos a classe s’aprofita ara. Ara que no podem escapar. Ara que hem de fer un examen. Està clar que se li ha anat la pinça. Jo ja deia que aquest any aquest “pajaru” estava fatal. Tanta aigua li ha remullat el cervell. Potser hagués estat millor que ens gravés algunes xerradetes i no aguantar aquesta pallissa. No se massa bé de què va tot això, però espero trobar aviat les preguntes. Mentrestant només penso en demà passat. El proper dijous marxem a París. Des de fa uns dies que no paro de veure missatges subliminals per tot arreu. Roland Garros, 20è aniversari de Disney, fins i tot per la tele em passen pel·lícules ... Mira, cada cop em ve més de gust i tot. Llàstima que no vingui tothom. Amb l’Eva no hem tingut pràcticament contacte i el Fredy s’ha interessat més pels de 3r que per nosaltres. Malgrat tot, París, serà una bona manera d’acomiadar-se de la resta. Pensar que segurament mai més estarem tots junts em dona vertigen, però la vida és així. Anar tancant etapes, i obrint-ne de noves. Espero que ningú la lii. Nosaltres ja hem fet el que hem pogut. Espero que entenguin que el viatge és de tots i tinc ganes de París. De passa-m’ho bé. De riure, de plorar, de ... vull tenir totes les sensacions possibles. De totes maneres pateixo per les nits.

Serà cert que la nostra classe era la pitjor de l’Escola, com diuen alguns. No és possible. A tothom li va agradar molt la cantada de Nadal pels carrers, la Minifesta, el Joc de barri i el Joc de Pati. De fet, ens van felicitar. De totes maneres des de Mamma Mia noto que la gent de l’escola em mira diferent i això m’agrada. Em sento una mica més crescut. Em sento “gran”. Em sento bé amb mi mateix/a. Fins i tot ens han demanat algun autògraf. Hi ha rumors que se saben les notes. No ho entenc perquè encara estem fent exàmens, però, he vist una llista i crec que eren el número de suspensos que teníem. En aquella llista deia que el número de suspensos de cadascú de nosaltres era: 1, 3, 0, 2, 1, 1, 2, 0, 3, 0, 0, 4, 0, 0, 0, 2, 1, 3, 0, 2, 0, 3, 1, 4, 1, 2, 8, 2, 1. Uf! Només 9 persones ho han aprovat tot! Per tenir les idees clares hauria de calcular la mitjana aritmètica, la mediana, la moda i la freqüència relativa i la freqüència relativa acumulada. Segur que tot em quedaria més clar. (Grup classe. 10 punts).

A París ve la Marta. Em ve de gust que vingui la Marta. Tinc ganes que m’expliqui coses del Louvre i d’Orsay. Que m’expliqui aventures dels que vivien a Montmartre. Del Toulouse Lautrec, Degas i companyia. Espero que no ens faci emportar les “pinturetes”. Ja començo a estar cansat/da del pinta i colorea. Tant de bo que no ens faci dibuixar 30 tours Eiffels, des de diferents punts de vista o ciutats imaginàries. De totes maneres amb ella podem escoltar música i així vaig al meu aire. M’aïllo i deixo volar la meva imaginació. Segur que ens ajudarà molt si hi ha algun problema.

Fent les habitacions ja vam superar una primera etapa. Després d’algunes negociacions, ja està tot tancat. Tenim una habitació amb el Daniel i Sergi, una altre amb el Fuqun i el Marc i una tercera amb el Ferran G., el Joan A., i el Kelvin. Ja m’imagino les partides de cartes sense fi i altres jocs que es muntaran. En tenim una altra amb la Marta dC., la Marta D. I la Maria. Sens dubte serà el centre d’informació, organització i documentació. Serà el nucli dur de la Gaceta il·lustrada. Posar l’adjectiu d’explosiva a l’habitació del Ferran R., el Jordi i l’Àlex B., és poc. Sort que el Jordi ens farà de reporter i tindrem notícies. Espero que l’Ari, la Clàudia Su. I la Marta A. s’organitzin bé. Les cues a la dutxa i al saló de bellesa, abans de sortir de l’habitació, poden ser espectaculars. Pràcticament no tindran temps de dormir. Tenir junts a l’Òscar, siempre negativo, el Mattia, bad boy, i l’Alejandro P., que mai té un no, però fa el que vol, mereix un seguiment especial. Ja m’imagino a la Carmen i l’Àlex, a les nits intentant assimilar les experiències diürnes per posar-les en alguna cançó. Cançó per ser cantada en algun carreró, bohemi, perdut de la ciutat. Tipus once, vaja. M’imagino al Joan R. i l’Adrià posant-se guapos per poder gaudir d’aquests dies a París. Segur que s’aliaran amb els catxes, el JJ i el Lluís, per liderar alguna festeta. Sense deixar de banda al Mattia, l’Alejandro P. i els altres, és clar. Finalment, penso en la Clàudia So. i la Raquel, observant el cerimonial de fer i desfer maletes de la Clàudia D. Amb aquella delicadesa que la caracteritza. Segur que la Clàudia D., despendrà el seu bon rotllo i ajudarà a que tot flueixi de manera positiva. La Soler serà important per cohesionar al grup en moments complicats. Vull veure com queden les habitacions quan marxem l’últim dia, segur que ens deixem de tot ... i més ...

Ja tinc ganes d’arribar a l’aeroport i pujar a l’avió. Vull veure el “careto” dels que mai han pujat a un avió com el Lluís. Només estic acostumat/da a compartir viatges en metro o en autocar. Sona bé això de l’avió malgrat li tingui respecte. Sempre m’he preguntat com pot volar un avió. Ai, si hagués triat física potser ho hagués pillat. Vull veure al Ferran R. marcant-se uns passos de ball amb les hostesses i fent un gir de 180^o a gairebé 10.000 m. A veure qui “pringarà” al passar les bosses. Mira que ens han avisat. A veure a qui pillen. Ja m’imagino a l’Ari explicant que les cremes que porta són per la seva pell delicada i sensible o al Fuqun justificant les seves ungles. M’imagino la cara del de seguretat. Espero que ningú faci cap tonteria al control de la policia.

Segur que el Kelvin s’inventa alguna història per poder passar tots els potingues de l’Ari. Me l’imagino inventant-se un prisma recte de base quadrada  i demanant al Joan A. o al Sergi que l’ajudin. Segur que li demana que li trobi les dimensions d’un prisma recte de base quadrada per a que el seu volum sigui màxim sabent que la suma de les seves arestes és 60. (Grup límits). Cal que identifiquem l’equació a minimitzar (1 punt). Necessitem una equació auxiliar (1 punt). Cal que aïllem una variable de l’equació auxiliar i substituir-la a l’equació a minimitzar (1 punt). Ara és el moment de maximitzar l’equació. (2 punts). Finalment busquem els resultats que satisfan les condicions inicials. (2 punts).

Quan penso en París penso en els equipatges i les maletes. I quan penso en maletes penso en modelets i sabates. Ja veig les nines, les “cumbes”, les explosives, les arreglades però informals, etc. Podríem organitzar alguna desfilada al pàrquing de la residència. Penso en els maldecaps i dubtes per fer bosses i maletes. La quantitat de trucades, hores de facebook, i whatsapp gastats. I totes, deixant-se a casa coses absolutament imprescindibles per a elles després de dures negociacions amb les mares. Ells acostumen a ser més pràctics, encara que n’hi ha cadascun que deixa’l anar, oi? Colònies, perfums, locions, gomines, gallumbos, bambes, pantalons i samarretes també generen el seu stress. Tinc ganes de sobrevolar París i veure el seu skyline. Tant de temps esperant això i ara és a tocar. Quina emoció. Quina il·lusió. Vull arribar i gaudir de cada moment. Seran certes totes les llegendes urbanes que circulen sobre els viatges a París. Clar que ja tenim forces referents de primera mà. Germans i germanes, parelles, amics i amigues. La veritat és que he sentit coses molt i molt fortes. I les que no devem saber. Queda poc per esbrinar-ho ... Vull veure també la residència, les habitacions amb aquestes dutxes tan estranyes. No se si m’ho acabo de creure, deu ser una exageració. Segur que quan arribem els/les de sempre ja estan organitzant les coses i dirigint al personal. Ja els veig ordenant a la gent: en Sergi, l’Alejandro P., la Clàudia Su., el Mattia, l’Òscar i la Raquel formareu el comitè de vigilància i actuareu en parelles. Haureu de controlar les càmeres de videovigilància, els moviments del Sr. Pau i del senyor securité. La Marta D., el Jordi, l’Àlex, la Clàudia So., el Joan R., la Carmen i la Marta dC formaran el comitè negociador, per casos d’emergència poder negociar amb el Cesc per evitar algun retorn abans d’hora. Actuaran en trios. Finalment la Marta A., el Daniel, el JJ, el Lluís, la Maria i el Ferran G. actuant en grups de quatre i formaran el comité de logística. Segur que poden aconseguir qualsevol cosa que els demanem. De quantes maneres diferents es poden formar els comités? (Grup classe. 10 punts).

També penso en els itineraris. Quina mandra això de fer-los. Segur que algú els farà i jo ja m’acoplaré. Penso en qui es despistarà i a qui haurem d’anar a buscar en algun recó perdut. Segur que la Marta D. no en falla ni un, d’itinerari. La Clàudia So. i la Dong, també estan ben preparades. Penso en els bons guies que poden ser el Jordi, l’Àlex B., l’Adri, els Ferrans o l’Òscar. Fins i tot en l’habilitat del JJ, el Daniel o la Marta dC en qualsevol situació de risc. Segur que sempre hi ha algú que ens sap portar a tot arreu i treure de qualsevol embolic. Per això no haurem de patir. Per no parlar de les habilitats del Kelvin o altres. El Ferran G. o la Clàudia Su., els artistes, fent alguna performance en algun teatre de París. Segur que tots i totes estaran a l’alçada. Encara que a mi m’agradaria perdre’m pels carrers de París. Impregnar-me del seu ambient, les seves olors, els seus aromes. El metro. Els trens. La seva gent. Descobrir recons secrets. Els que passaran a ser, els meus racons. Contemplar coses més enllà de les postals turístiques. Omplir el meu sac de records. Generar anècdotes. Vull gaudir de cada instant. No se si aguantarem el ritme. Diuen que dormirem poc i jo sóc de dormir. No m’imagino a l’Òscar de mal humor per no haver dormit. Si ara ja remuga sempre. Imagina’t sense descansar. Tot serà una txusta. Necessito descansar. Tinc contradiccions. Necessito descansar però no em vull perdre res. Segur que les coses més guais passen quan jo no hi sóc. Sempre em perdo el més interessant. Tinc ganes de conversar. De parlar amb tothom. Penso que, a París, hem d’anar a poc a poc. Deixar que la ciutat ens sedueixi. No en va és la ciutat de l’amor. Em fa por no gaudir el dia a dia. Crec que és millor anar fent. El més important és el camí i no on arribem. El més important és passar les estones amb els meus companys. Els meus amics. No vull pressions de ningú. No vull xantatges emocionals de ningú. Vull anar fent i prou. Encara que em faci vergonya confessar-ho si que m’agradaria veure la Monalisa en directe, si més no, estar davant del vidre i veure lo petita que és o veure la Mastaba, la mòmia, la Victòria de Samotracia i altres coses del Louvre com les piràmides plenes de simbologia. Seguir les traces del Codi DaVinci. Pujar a la Tour Eiffel a peu. Anar a Versailles. Veure com el Joan A. al·lucina amb els pintors de la Place du Tertre. Comprar-me algun detall al marchée aux puces, després d’una sessió de regateig del Daniel i l’Àlex B.. Veure com al JJ, el Mattia, l’Adri, l’Alejandro P. i algun altre els cau la baba veient als patinadors de la Place de Montmartre. Aniran a 90 km/h? Vull veure volar faldilles davant del Moulin Rouge. Sentir com canten la Carmen i l’Àlex a la Place de la Contrascarpe o davant del cafè de l’Amèlie. Menjar una crêpe al Sacré Coeur. Menjar un gelat a l’Île de Saint Louis. Vull veure els caretos de tots passant per Pigalle o la cara dels valents quan anem a la rue Dejean. Passejar-me en Bateau Mouche al capvespre i veure com les romàntiques parelletes, i no mirarem a ningú, s’acaronen veien París o es creuen mirades de complicitat. Veure a la Clàudia D., la Clàudia Su. i l’Ari amb els seus modelets passejant pel Quatier Latin. Veure al Sergi, el Kelvin, el Lluís, l’Alejandro, l’Adri, el Mattia i el Jordi ben vestits. Veure a les noies amb pintures de guerra. Com? o Qui? controlarà als nois. Participar a les supertimbes organitzades pels frikies. He de confessar que no entenc aquests jocs, però se’ls veu molt emocionats. Contemplar a les princeses flipant a Disney. Tinc ganes de pujar als Pirates, a l’Space Mountain i les altres atraccions. Veure com algunes noies fan mans i mànigues perquè el Lluís, el JJ i altres no es desmadrin. Si ho fan, ja veig al Cesc trucant a Air France, i a algú anant cap a l’aeroport i, Fly-Fly, cap a casa. Total, cares llargues fins el final del viatge. Quin mal rotllo. Demanarem al comitè negociador que intervingui, igual hi ha sort ...

Tantes hores i dies de convivència, d’estar tots junts, tinc ganes de veure quins piques sorgiran o quines velles amistats es recuperaran. Perquè aquests darrers temps, les setmanes abans de l’obra, hem tingut moments força complicats. Mal rotllos a dojo. M’agradarà veure quines noves parelles sorgiran. Quins nous “amors” es declararan. A quines se’ls escaparà, o no, l’última oportunitat. S’acabaran els tickets del “su turno”? Ai, aquestes parelles inestables. A qui descobrirem. Qui ens sorprendrà. La veritat és que l’Àlex C., els dos Rodriguez, el Jordi, el Ferran G., la Maria, el Mattia, la Carmen, les Martes, les Clàudies, l’Àlex B., el Joan A., l’Òscar i el seu SOS i tots els altres van ser una sorpresa per a tots a l’obra de teatre. A vegades penso si tots actuaven o hi havia algú que realment és així ... oi Ferran? Qui ens sorprendrà a París? Potser es destapa la Raquel, o el Marc, fins i tot el Fuqun. Tant de temps junts i que poc que conec a molts dels meus companys. En certa manera em sap greu. Potser ara és el moment, o no. Potser ja és massa tard i no em vull complicar massa la vida. Total queden molt pocs dies i és tan difícil. Per què serà tan difícil? La veritat és que tots som una mica cabuts. Hi ha coses que em fan tanta ràbia que si parlés ... ai, si parlés. Deuen ser coses de l’edat i les hormones. A vegades m’agradaria dir tantes coses. Alhora de la veritat, però, sempre me les callo. I com sempre després me’n penedeixo. Si pogués alliberar-me d’aquesta màscara, d’aquest escut. Sembla que em protegeixi però no se massa bé de què. Crec que viurem tantes emocions que ... i ara em m’expliquen que les prediccions meteorològiques diuen que si a París si avui fa sol la probabilitat que demà faci sol és 4/5, mentre que si és un dia plujós la probabilitat que ho continuï essent és 2/3. Si diumenge quan anem al Marchée aux Puces plou. Quina és la probabilitat que faci sol a Disneyland París dimarts? I de que plogui dimecres al vespre quan anem a sopar al Quartier Latin?. No m’agradaria mullar-me portant les millors gales. (Grup classe. 10 punts).

I del menjar, què podem dir de l’alimentació. Generalment la gent s’acaba alimentant de patates fregides, Mc Donalds i pizza. Dieta molt equilibrada i sana al llarg d’una setmana, sobretot si l’acompanyem de coca-cola  i algun gelat. Visca la dieta mediterrània. O endraparem tot aquell rebost que portem a la maleta o que comprem a qualsevol badulake. Mira que era el moment de provar sabors nous. Però noi, no hi ha manera. Ja penso en la Marta A. i alguna altra a dieta tota la setmana. Segurament anirem tan cansats que no podrem ni tenir somnis. De fet pensant amb els somnis m’acaba de venir al cap un malson. M’estic imaginant que algú em demana que dibuixi  la funció . Estaré somniant. Quina pinta deu tenir això. Com m’ho faré pobre de mi (Grup límits). Ara segur que és quan em donen les pistes. Com si per mi fossin pistes i la cosa m’ajudés. Ai de mi. Domini de la funció (1 punt). Recorregut de la funció. (1 punt). Punts de tall amb els eixos. (1 punt). Asímptotes –Vertical i Oblíqua-. (2 punts) Extrems relatius –Màxims i mínims-. (2 punts). Intervals de creixement i decreixement. (2 punts). Dibuixem la funció. (2 punts).

A qui li importa això. De què em servirà saber tot això?. Em sembla que passo i no penso contestar. Total segur que m’aproven. Això és el que es diu. Ara, no sé si arriscar-me a comprovar-ho, amb el setembre a la cantonada, la cosa es complica. Millor que ho comprovi algú altre. Va ja s’acaba. I després una setmaneta sense els pares ...

Em fa molta il·lusió. M’ho penso passar bé. M’ho vull passar molt bé. Tinc dret a passar-m’ho bé. No deixaré que ningú m’amargui el viatge. Aquest ha estat el meu propòsit des de fa temps: passar-m’ho bé i tenir un bon record. Per això he d’anar amb esperit positiu. A gaudir de tot el que fem i de cada moment. Aquests seran els nostres últims instants junts! Ja estic pensant, però, que els altres anys si que s’ho van passar bé i nosaltres serem els més avorrits de tots. És que expliquen cada cosa!!! Crec que seria bo poder mantenir l’esperit de Mamma Mia. Aquest és el que ens ha de guiar. Que no hi hagi mal rotllos. Que no hi hagi gent deprimida. Que no hi hagi gent “mandona”. Que ningú sigui possessió de ningú. Que tothom tingui llibertat per fer el que li vingui de gust. Que tothom entengui la llibertat i els tempos dels altres. Dins d’uns límits, és clar. Seria un final apoteòsic. Si, si. M’ho vull passar bé, molt bé.

Uf, quin temps. Tinc dubtes de què posar a la bossa. No se a qui fer cas. Dubto i dubto. Ja veig que no tinc remei, sempre seré igual ...Ara si que això s’acaba. Ara em demanen l’examen i he perdut el temps llegint i somiant, demano 5 minuts, els últims 5 minuts. El cap m’ha marxat de lloc, ara veig que gairebé estic fora l’escola, sembla que tanta llibertat m’ofegui. Amb lo feliç que era jo sense haver de decidir res de res... Potser és certa la frase de: sempre ens quedarà París. En el nostre cas sempre ens quedarà Mamma Mia! Bé ja ho veurem. Uf, quin temps. Buffff ...

Juny 2012