Dr. Jeckyll i Mr. Hyde

L'activitat d'avui era anar a veure l'obra de teatre, en anglès. Aquesta obra porta per títol Dr. Jeckyll i Mr. Hyde. La sortida l'hem realitzat amb els alumne d'ampliació d'anglès. Uns quinze alumnes. Mitja classe. Després entendreu perquè dic porta per títol. Dr Jeckyll i Mr. Hyde, no cal que expliqui més. L'eterna pugna entre el bé i el mal. La llum i la foscor. El correcte i l'incorrecte. Els àngels i els dimonis. Els dos costats d'una mateixa moneda. Etc. Tots tenim una mica de cadascuna de les dues cares. El bo és saber i tenir clar quan portem una careta o l'altra. Saber fins a quin punt hem passat "al lado oscuro" i si podem tornar o no. Cal conéixer la nostra escala de valors o els valors de la nostra escala. Bé avui com diria el Molt Honorable, això no toca. No toca filosofar. Seguint amb la crònica climatològica, avui, dia radiant. Cel blau i temperatura fresqueta però agradable, quan hem sortit de l'escola per anar cap el Poliorama.

Cel blau. Si, si és el cel de Barcelona avui

El camí triat ha estat baixar cap a la plaça Catalunya amb els ferrocarrils. M'agraden els ferrocarrils. Em sona a metro de senyors. Els senyors de Sarrià que baixen a Barcelona. La meva àvia també m'ho deia. Avui baixarem a barcelona. Jo no entenia res. No estem a Barcelona, pensava. Ara ja fa anys que l'entenc a la meva àvia. Anem a Gal·la Placídia i d'allà cap a Catalunya en ferrocates. Pels nostàlgics, us passo una foto dels "cavallitos" de Gal·la Placídia. Carai, quin canvi, no?

Els "cavallitos"

Hem fet cap a la part superior de les Rambles. La Rambla dels Estudis, quina ironia. Ara hi ha de tot, menys estudis. Vagis a l'hora que vagis sempre hi ha bullici. Gent amunt i avall. Sense direcció concreta. Caos en tots sentits. Gent de tots colors. Podríem fer un anunci de Beneton. Paradeta a canaletes i foto de rigor.

A canaletes

A veure si alguns hi poden tornar aquesta temporada. Poc a poc ens hem acostat al Poliorama. No estava massa lluny. Era bastant clar que ens acostàvem. Unes quantes escoles més feien de tap a la part central de les Rambles, just davant del Viena. Quan veus tanta joventut junta ja comences a "tremolar". Sobretot pensant amb els actors. Deuen ser coses de l'ofici. Te'ls imagines en ple esforç a l'escenari i aquesta colla fent sorolls  i il·luminant la sala a cops de mòbil. Avui no ha estat així. Al principi semblava que seria terrible el soroll a l'interior de la sala, però no. El comportament el podríem qualificar de bo, molt bo. Una estona d'espera al carrer gaudint de la matinal a centre ciutat i cap a la sala. Els acomodadors ens han conduit cap a les nostres localitats de manera força diligent. Una estona més d'espera i l'espectacle ha començat. Una noia ha fet la presentació. Si em permeteu, una mica infantil. Fins i tot els ha fet comptar fins a tres, en anglès, perquè comencés la funció. Ai, ai, ai, justet, justet. Justet com l'anglès del que ha fet gal·la per presentar el que veuríem. Suposo que era un tema de nervis. La disculparem. Una sala plena de joves incrèduls imposa. La cosa no prometia gaire. Sort que en principi la companyia és d'actors anglesos, sembla. Com a mínim l'idioma garantit. Per tal que us pugueu imaginar l'obra us explicaré el següent. Cal inventiva. A l'escenari ha aparegut el Dr. Jeckyll. Per aquest personatge cal imaginar una barreja de Jerry Lewis i Woody Allen. Mr. Hyde, cal imaginar a Jim Carrey a la màscara. La noia. Penseu en un creuament de Doris Day i Michelle Pfeiffer. Un inspector, barreja de Peter Falk amb tocs de Colombo i Clint Eastwood a Harry el Sucio. I un barman igualet que el Manuel del Fowlty Towers. Tot això amenitzat per un bon pianista en directe tocant cançons com Time goes by, de Casablanca, Imagine del John Lenon o I'll Survive de Gloria Gaynor. Poseu tot això a la coctelera i surt l'obra que hem anat a veure. No cal dir res més. A estones distret a estones surrealista. Us heu d'imaginar un seguit d'esquetxos amb un suposat lligam que donava una certa flaire a l'obra original. Bromes fàcils amb tocs d'humor simples i de recursos fàcils. Fent participar al públic. Això sempre funciona. Veure a un company fer el ridícul sempre agrada. Així han omplert uns 90 minuts de teatre. En general a distret als nostres alumnes.  Alguna escola devia perdre el tren perquè han marxat a abans d'acabar. Els alumnes semblaven una mica avergonyits per abandonar la sala furtivament i a les fosques. Algú dels nostres ha comentat: Sort que m'he llegit el llibre, que si no...  La perla, no obstant, ha vingut d'una filòsofa que tot sortint de la sala ha sentenciat amb una frase que resumia el que havíem vist de la següent manera. Cito textualment:  Pensaba que seria una chusta y en verdad a molao. No cal afegir res més.