Anem creixent

S'acosta l'hivern. Avui hem tingut una treva, però s'anuncien dies i dies de pluja i baixada de les temperatures. S'acosta l'hivern, sembla inevitable. Les classes es desenvolupen amb més o menys normalitat. A vegades és difícil la concentració a l'aula. S'han d'anar fent tocs d'atenció. Hem d'anar augmentant la responsabilitat personal. La implicació i col·laboració amb els companys i companyes. Fàcil, no és. Els interessos poden ser molt divergents. Malgrat hauríem d'arribar al mateix port, els vaixells que s'utilitzen són molt variats. Amb els problemes acadèmics que ens estalviaríem estant atents i concentrats a classe. Hem deixat enrere la preavaluació i ens dirigim cap a la setmana d'exàmens finals. Cal doncs organització i planificació. Ara ens comencem a jugar les garrofes. Ara comença el principi del fi. Ja estem a punt d'acabar el primer trimestre. D'acabar el primer terç de l'últim curs de l'ESO. Com hem comentat altres vegades, és un curs que passa molt ràpid. Hi ha moltes coses a fer i poc temps. Aparentment. Amb alguns alumnes això ja ho comentem. Ja van dient que les setmanes els passem molt de pressa. Segur que és cosa de l'edat però els desequilibris hormonals es fan notar. Passem per tots els estats d'ànim. De l'alegria a la tristesa. De relacionar-me amb tothom a tenir ganes d'estar sol. O sentir-me sol. Hi ha moltes emocions contradictòries i han d'aprendre a gestionar-les. S'estan fent grans. És tant difícil això del control de les emocions. De saber-les gestionar. Fins i tot en els adults és complicat. A vegades només sobrevivim. Doncs imagineu-vos amb ells i elles, que estan entrant en el món dels "grans". Que estan amb les hormones descontrolades. Alguna gota que s'escapa de la concentració del llagrimal que, tot travessant les galtes, es dirigeix cap el seu tràgic final: una mà, un mocador, una màniga, una espatlla amiga o el terra. Algun plor. Alguna expressió del tipus no se que em passa. No passa res més que anem creixent. Anem entrant al món adult. Un món prou complicat per si mateix. Anem deixant enrere definitivament la infantesa cronològica. Esperem que la infantesa d’esperit la mantinguin molt de temps. Hem de cercar el JO més íntim. El veritable JO. Per això els hem de motivar, animar, provocar, sacsejar... Si no coneixen i admeten el propi JO, com es podran relacionar amb l'entorn. Com podran caminar cap allà on desitgen. Com sabran cap on desitgen caminar. Per això és molt important l'acompanyament. Per això és important aprendre a gestionar les emocions. Us passo un vídeo per anar obrint boca. Per dedicar-li uns minuts. Per reflexionar. No deixem que en aquest aspecte ens abraci l'hivern amb les seves fredes extremitats ...