Sant Jordi. Certàmen literari

Coincidint amb la diada de Sant Jordi s'ha celebrat el certàmen literari. Entenc que el jurat, format pels membres de la junta de l'AMPA, ho han tingut complicat. Us deixo els escrits corresponents al resultat del seu veredicte. Moltes felicitats a tots/es els/les participants i en especial als 3 guanyadors.

1r Premi

L’esperança d’una guerra, per Clàudia Dong Brull

Per fi

pot ser cosa del destí,

les guerres han acabat

i les finestres s’obren de bat a bat,

esperant que la claror

inspiri esperança

no pas por.

No més bombes,

només amor

després de tant de temps

reclòs

en un sospir

de nit,

esperant

aquest instant.

Tornem a ser lliures

només persones,

que inspiren

i expiren,

i que no desitgen

 més que tornar a casa,

i guardar

les armes

per sempre més.

Només volen

recuperar

aquest temps

que van perdre,

simplement.

Oxigenar

els records

que la guerra

els hi va prendre.

Aquestes persones

només,

volen el perdó

d’haver matat

l’amic

del teu enemic.

i dels seus ulls

llàgrimes,

de perdó

i espirar

a la comprensió.

Per fi

pot ser cosa del destí,

les guerres han acabat

i les finestres s’obren de bat a bat,

esperant que la claror

inspiri esperança,

no pas por.

Després de tot,

avui la meva finestra

s’ha obert de bat a bat

esperant-te

avui sí,

per fi.

Avui tornes

a casa.

2n Premi

Los abuelos, per Maria Ros 

Admiro a los abuelos. Siempre lo he hecho. Me encanta ver cómo están allí para todo. Te miman, te cuidan, te ayudan, te dan buenos consejos y te compran todo lo que los padres no compran. En mi caso en particular y como diría todo el mundo de los suyos, adoro a mis abuelos. La verdad es que a medida que te vas haciendo mayor, vas viendo que cada vez los quieres más. El otro día, por ejemplo, fui a dar una vuelta con mi abuelo. Me relaja hablar con él. Me da paz y tranquilidad. Le explico mis problemas, como me va el colegio y él me explica qué ha hecho el Barça en el último partido. Luego de vuelta a casa siempre me compra algo, si no es un helado, es una camiseta, pero la verdad, es que estar con él es el mayor regalo del mundo. Luego están mis abuelas. Son geniales y muy diferentes a la vez. Una tiene genio y la otra es más tranquila. Una es rubia y la otra castaña. Eso sí, las dos tienen una cosa en común; y es que son las mejores del mundo.

De ellas salen refranes y frases que  te marcan y te quedan para siempre. Con ellas, salgo a pasear, miramos películas, nos vamos de compras y hablamos. La última cosa es la que me gusta más. Hablar. Hay tanta sabiduría y experiencia en sus palabras.

Dicen que los abuelos hay que conservarlos, cuidarlos, mimarlos y hacerles reír. Hay que llamarlos por teléfono y cuando estás a punto de colgar decirles “te quiero” y que te contesten “yo también te quiero”. Te hace grande. Te hace sentir que todo el mundo tiene un ángel de la guarda y los míos son ellos.

Les quiero.

3r Premi

Aranyes devoradores, per Carmen Aumedes 

Jo estimava aquell lloc. Tothom que hagi estimat un indret alguna vegada m’entendrà.

Van ser disset mesos. Disset estius. Disset aniversaris. Disset baralles. Disset platges a l’ombra. De vegades després de dinar marxava corrents intentant que els meus cosins no em veiessin i sortia de la casa. Creuava el jardí fins a arribar al darrere de la casa, al costat del camí. Una casa orientada al sud.

M’asseia damunt del mur de pedra que separava la casa del camí i em quedava quieta contemplant el paisatge. Cada any m’agradava més aquell “ritual”. Fins que no vaig fer onze anys no trigava menys de deu minuts a pujar al mur! Un cop a dalt, mirava que no hi hagués aranyes a la paret que quedava al meu darrere, ni cap animal que tingués la oportunitat de devorar-me mentre jo quedava abduïda pel paisatge.

Quieta. Molt quieta. Tant, que em sentia en moviment. Em movia amb el vent, amb els colors, amb la olor...

Ja fa uns mesos que tinc un sentiment a dins que no em puc treure. Com  un nen petit. Sí, exacte. No és un sentiment nou. Quan tens tres anys i jugues amb una joguina que t’encanta!

I de sobte veus unes mans, grans, que te l’agafen. Unes mans fortes i decidides. Tu t’hi esforces al màxim, però és inútil, te’l prenen i no el tornes a veure mai.

És un moment en que neix un sentiment d’impotència. Aquesta que fa plorar. Et fa ràbia, o no. T’és igual. Tu només vols allò que t’han pres i, sentint la cara mullada tens l’esperança que potser hi trobes una solució.

Jo he vist com aquestes mans grans i fortes s’emportaven riures, estius, aniversaris, una casa, un paisatge, les aranyes devoradores, els pensaments que havia deixat anar sobre el mur, s’ho emportava quasi tot. I jo, per molt que ho volgués, no hi podia fer res.