Setmana de ponts

Som responsables no només del

que fem, sinó també del que no

fem, del que no diem…

Martin Luther King

Aquesta en la que ens trobem és una setmana estranya. Per tot arreu anem sentint opinions molt diverses. Unes a favor i les altres en contra. Uns diuen que les festes s'han d'ajuntar. Que una setmana així no pot ser. Que som un país de pandereta i poc treballador. Que els alemanys treballen molt més. Que així no sortirem de la crisi. Altres defensen aquesta setmana. Que no bé d'aquests dies. Que la situació no s'arregla treballant més hores. Que no vulguem arreglar en dos dies el que ja fa temps que sabem, etc. Que la previsió és fonamental. Bé la situació en aquests moments és la que és i no cal donar-li més voltes. És així i amb això hem d'anar fent. No cal malbaratar tanta saliva. Tants escrits. De tot això la propera setmana ja no en parlarem. Farem com fem les coses aquí. En tronarem a parlar quan això torni a passar i, qui dia passa, any empeny. El que hauríem de fer és aprofitar la setmana, aquesta petita pausa, per veure que cal canviar per tirar endavant. Que cal que modifiquem per millorar. Per retrovar-nos amb nosaltres mateixos. Podem dedicar algun dia a pensar. Una de les nostres tasques és ajudar a formar persones. Persones amb criteri. Persones amb esperit crític. Persones que assumeixin les seves responsabilitats. La feina del docent ha canviat força i ha de seguir canviat encara més. El mestre ha deixat de ser l'il·luminador del saber per passar a acompanyar als alumnes en la transformació de la informació en coneixement. Aquest camí és complicat per tots, però ha de ser el camí. Els alumnes han d'entendre també el seu rol. Han d'aprendre a lluitar contra les adversitats. Sovint els posem les coses massa fàcils i no els deixem créixer. Davant les adversitats, davant les dificultats, som nosaltres els que els aplanem el camí. No deixem que ells cerquin les solucions. De fet amb quatre nocions bàsiques intenten subsistir. Són poc receptius a mirar les coses des d'un altre punt de vista. Sembla que alguns es resisteixin a aprendre nous coneixements. Noves habilitats. Amb allò que més o menys saben van tirant. Una vegada vaig llegir un koan zen que parlava d'això. Que cadascú en tregui  conclusions. El voldria compartir:

Un professor universitari va visitar al mestre zen Nan-in, per a preguntar-li sobre la filosofia zen. Però en comptes d'escoltar al mestre, el visitant va exposar una vegada i una altra les seves pròpies idees.

Després d'escoltar durant una estona, Nan-in es va disposar a servir el te. Va omplir una tassa fins al límit i va seguir abocant. El te va sobrepassar les vores de la tassa, va omplir el platet i va caure sobre els pantalons de l'home i pel terra.

No veu que la tassa està plena?", va explotar el professor. "No pot seguir omplint-la".

"Exactament", va respondre Nan-in amb calma. "Igual que aquesta tassa, vostè està ple de les seves pròpies idees i opinions. Com puc explicar-li la filosofia zen si no buida la seva tassa primer?".

Tot just després de publicar aquesta entrada he rebut un mail. Li passen sovint aquestes coses deveu pensar. Doncs si, he rebut un mail que contenia un article d'ahir de La Vanguardia. La persona de la que parla la vaig conèixer uns anys enrere en un curs de formació. No us prengueu la cosa com de llàgrima fàcil, que ho és. Era coneixedor de la dura notícia perquè fa unes setmanes un amic comú me la va comentar. Us passo el text com un motiu més de reflexió. De reflexió i homenatge. Malgrat la duresa de la situació són interessants algunes idees que es manifesten en l'article. Alguns d'aquests pensaments no estan gaire lluny dels que us comentava en les línies superiors. Un apunt més per la reflexió.