Un dia al TNC

Finalment ha arribat la jornada. Anem al TNC. El dia s'ha aixecat força seré. Cel blau amb algun núvol per decorar. Poc a poc algú despenja el teló vellutat i es deixa una finestra oberta. El Tibidabo és ben fosc. Núvols densos van caient sobre la ciutat. El cel s'enfosqueix i el vent comença a bufar. Les previsions es van complint. Esperem que ens permeti fer les activitats previstes.

Les paraules que darrerament sonen més són crisi i retallada. De tant sentir-les i patir-les ja formen part de la nostra quotidianitat. Fins i tot de tant utilitzar-les sonen desvirtuades. No per això són menys preocupants. D'economia, confesso, no en se gaire. De totes maneres si ingresso 10 i en dec 7, doncs, només en puc gastar 3. Aquí, arribo. És evident que si retallen en sanititat i ensenyament han de retallar en cultura. Això sembla obvi i no cal fer demagògia. La pregunta ve quan dubtes de com es fa tot això. Vull creure que és un problema de comunicació i no de planificació. Vull creue que algú ha parat un instant, encara que sigui un instant, per veure què hem de fer i cap on hem de tirar. Vull creure que és així encara que tot apunta una certa improvisació. La retallada sembla indiscriminada. Hem de reduir un 10%, un 15%, etc. i ja t'ho faràs. Espavila a complir això. I tot sense paralitzar el país. En aquests moments no em serveixen els gestos polítics per ser políticament correctes. Dels economistes potser espero massa. Per massa entenc solucions imaginatives. Retallar i retallar d'aquesta manera ho sabem fer tots, no? Solucions imaginatives que ens permetin tornar a ingressar més i que no sigui sempre recolzant-se a les espatlles dels mateixos. Potser espero massa. Un altre nom que em ressona pel cap avui és el de Gregori Peces-Barba. Impressionant el que som capaços d'aguantar. I aquí bona cara, no fos que ens toquessin la cadira i el crostó. Jo també em pregunto perquè no és van quedar amb Portugal. Penseu que ara coses com la samba i les caipirinhes serien espanyoles i els tindríem distrets. Quina sort ser portuguès.

Anem per feina. Hem sortit de l'escola amb il·lusió. Alguns amb molta il·lusió. En tenien ganes. Altres amb cara d'alegria per perdre classes. Molts encara no entenen que farem avui també forma part de la seva formació. Per això ho fem. Sortim cap a l'imprevist. A guanyar noves experiències. De fet no sabem que trobarem. Els sherpes ens porten en metro cap el teatre.

Que mones

Que monos

Que tendre

Arribem a les escales del TNC. Punt de trobada amb l'Àngels Zamora. La clau que ens permetrà entrar en aquest món d'il·lusió. Serà la nostra guia tota la jornada. Tret d'un mal estar gàstric d'algun component del grup, tot rutlla. Segur que el podrem recuperar i podrà gaudir del dia. Per cert, cada cop més fosc.

Últimes instruccions

Útimes instruccions que s'acosta l'hora d'entrar. Vocació d'actor en té molta gent com podeu comprovar just aquí sota. De fet em recorda a algú i mai em surt el nom. No us passen aquestes coses a vosaltres.

Amb puntualitat britànica arriba l'Àngels i l'aventura comença. Ens porta a una sala on ens projecten un vídeo. En aquest vídeo se'ns mostren tots els oficis que giren al voltant del teatre. Carai. Des de que el dramaturg escriu el text fins que l'obra s'estrena mai hagués pensat la quantitat de gent que pot arribar a estar implicada. Aprenc força vocabulari i veig molts i molts oficis. Caracterització, vestuari, llums, so, decorats, maquetes, escenògraf, dramaturg, música, productors, directors, ajudants de direcció, actors, actrius ... Acabat el vídeo la nostra guia ens porta cap una sala d'assaig. Buf. Quin espai i tot per nosaltres. L'espai és l'enveja de tots. Frases com, t'imagines si tinguéssim la meitat d'això ... ressonen a les ments d'actors, actrius i directors de la nostra modesta obra.

La sala

En aquesta sala ens espera en Marc Montserrat. Presentar al Marc és fàcil i difícil a l'hora. Podem dir que és actor i director teatral i no anirem errats. Si feu una cerca a google ho veureu. Penso que el Marc és molt més que tot això. És un apassionat del teatre. Un estudiós. Un perfeccionista. Un didàctic. Li encanta passar la barrera. Transgredir. Provocar. Generar sensacions. Transmetre sensacions i sentiments. Li agrada ensenyar. Li agrada demostrar que ser actor o actriu és molt més que pujar a un escenari. És posar-se al servei, no d'un mateix sinó del creador. Del que genera art. Del dramaturg. Del director. 

Aquesta passió és la que ens transmetrà durant les més de tres hores que dura el seu taller. Un taller més que de teatre, de la vida. On aprenem el sentit de paraules com inhibició, desinhibició, obrir portes, tancar portes, prejudicis, pors, vergonyes, limitadors, bloquejadors. Ens parla de persones, actors i personatges. De quan un text esdevé creació. Quan esdevé art. Per què ens interessa una obra i perquè no. Que l'art resideix en saber extreure les coses rellevants dels fets quotidians. De l'originalitat. Ens parla i ens explica l'essència de ser actor. Ens explica perquè per esdevenir actor s'ha de treballar i estudiar tant de temps. Els crea el neguit de voler més. De seguir aprofundint.  D'explorar altres límits. Aquest taller justifica sobradament el dia. Després de la teoria ve la pràctica. Ens separem en grups i creem improvisacions. L'única condició és que tinguin inici i final. Les improvisacions:

Un cop trencat el gel anem a la feina. Ens repartim els rols i preparem dues escenes de l'obra que veurem a la tarda. El compte Arnau basat en poemes de Joan Maragall. Fem dos equips. Ja tenim directors, equips de so i música, atrezzo, maquillatge i actors. Ja podem preparar les escenes.

Assejant els balls

Sombra aquí, sombra allá

Sobren les paraules

Els tècnics de so

Caracteritzacions i assajos. Preparar el so i les llums. Aquí teniu el producte final. Aquí teniu el resultat:

Tot això en les tres horetes de taller. Quin potencial. Caldrà alimentar-lo. El que ens espera a final de curs. Tota una sensació. La cosa promet. Ens acomiadem del Marc i ens dirigim cap a dinar. Tornar del món de la ficció i retrobar-se amb la realitat és dur. Més dur quan el decorat exterior és hostil. El cel s'ha tancat del tot i la pluja fa estona que rega els carrers. El peristil del teatre ens acull per dinar i descansar una estona. Cal pair bé totes les sensacions i experiències. Després més. L'Àngels ens recull i ens guia per les interioritats del teatre. Per passadissos laberíntics apareixem a les diferents sales. Primer la gran, després la petita i passant pel magatzem la sala tallers. En aquest recorreguts ens barregem amb actors i actrius que entren i surten dels camerinos. Amb tècnics atrafegats. S'acosta l'hora de les funcions i tot es va posant a lloc. Coneixem les històries de les diferents sales mentre contemplem de manera privilegiada els escenaris buits d'actors i les butaques sense públic. El magatzem és punt i a part. És el racó de la fantasia. Allà podem trobar de tot. De tot i més. El que hagi anat alguna vegada al Nacional és farà tips de reconèixer objectes de diverses obres. Per exemple el cartell de la puntual. El de la primera obra del TNC. L'auca del senyor Esteve.

S'acaba la visita i recuperem el hall del teatre. Allà ens barregem amb altres escoles. Escoles desconeixedores de l'experiència que hem viscut. Ara només ens queda gaudir de l'obra. Ens hem de deixar endur per les sensacions. Potser no és la millor obra per incitar a anar al teatre. El compte Arnau és una obra dura. M'atreviria a dir que molt dura. Que estigui basada en els poemes de Joan Maragall tampoc ho fa més assequible pel gran públic. La gran posada en escena de Hermann Bonnin, el treball excepcional dels actors i actrius i les fantàstiques veus del cor de cambra del Palau de la Música Catalana ajuden molt. Però segueix sent una obra complexa. Segur que amb les experiències viscudes la mirarem amb uns altres ulls. Dia fantàstic. Experiències excepcionals. Activitat més que recomanable. M'atreviria a dir que d'obligat compliment.

El reportatge fotogràfic complert el trobareu a l'apartat d'imatges del curs 2011-2012 de la web de l'escola.