L'oblit és un oceà inabastable sobre el qual
navega un sol vaixell, que és la memòria.
Amélie Nothomb, escriptora belga en llengua francesa (1967)
Malgrat tot, hi ha coses que no s'obliden mai. Que no es poden oblidar mai. Una d'elles segur que serà, per ells i elles el dia d'avui. Avui serà un dia llarg. Llarg i molt, molt intens. Un dia ple d'emocions. Un dia que segur quedarà gravat a foc a la seva memòria. Un dia que passarà a formar part dels records de la seva vida. Un dia que no oblidaran mai. Un dia, on aconseguiran un objectiu comú. Un dia on veuran que poden funcionar com a grup. Un dia on, si cadascú dona el millor del que porta a dins, serà un èxit segur. Un dia que han de viure i assaborir minut a minut, segon a segon. Un dia que passarà massa ràpid perquè siguin capaços de retenir tot el que passa. Tot el que arribaran a generar. Tota l'energia que arribaran a regalar generosament al públic que els vingui a veure. Un dia que a començat amb cares de tensió. M'agraden les cares de tensió. Indiquen que alguna cosa important ha de passar. Amb tots el material carregat i bosses i maletes plenes d'il·lusió, anem cap el teatre. Es col·loquen les cadires pel públic. La gent es comença a adonar de la magnitud del que pot passar. Més de 310 cadires posades a la sala. Darreres instruccions i comença l'assaig definitiu. El gran moment és a tocar. Fem un passi. Més llarg del que hauria de ser. Anem a dinar i tornem al lloc del crim. Passem la segona part i part de la primera. El backstage bull. Tot apunt que aviat obrim portes. Aquí teniu les fotos de l'assaig final...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada