Dos cursos. Ja han passat aquests
dos últims anys acadèmics i estem al final de l’ESO. La veritat és que m’han
passat molt ràpid. Pensava que aquest dia no arribaria mai i ja el tenim aquí.
Encara recordo el primer dia que va entrar aquest “pàjaru” que ens fa de tutor.
Ens mirava com a bitxos “raros”. Ens fotia uns rotllos impressionants i jo no
entenia res. Només calia posar cara d’estar atent i ja està. De fet segueixo
sense entendre res del que explica, però qualsevol li diu. Ara ja m’he
acostumat. Se’l veu tan motivat. Bé deixem-ho córrer, que m’estic posant en un
jardí massa complicat. Últim dia d’exàmens de secundària. Quina passada! D’una
banda volia que aquest dia arribés ràpidament. De l’altra em fa molt de
respecte. Ara si que veig clar que això s’acaba. Que aviat deixaré enrere la
porta verda de l’Escola i ja no hi tornaré a entrar més com alumne/a. Potser no
hi torno a entrar mai més. Bé, ja veurem, el temps dirà. Ara per ara, moltes
ganes de tornar no les tinc. Ja estic saturat/a de l’Escola, dels companys i dels
profes. Ja en tinc prou, de moment. Amb els companys i companyes tinc
sentiments contradictoris. Els tinc una mica gastats. Després de les tensions
de les darreres setmanes, sembla que Mamma Mia va ser un bàlsam i ara tot
sembla Flower Power. Ja en començo a estar una mica tip/a de tot plegat. Penso
que m’anirà bé un canvi d’aires.
Exàmens, calor i París. Quina
combinació més estranya. Els exàmens finals ja em venen una mica grans. Estic
molt cansat/da. Penso que ja he treballat prou i ara arribo amb les forces
justes. Sort que aquest és últim de la sèrie. Bé, a alguns els queda francès. No
entenc perquè hi ha gent que ja ha tirat la tovallola. Cert és que, a mi, els
exàmens no em preocupen massa. Acostumo a fer-ho més pels pares que per mi
mateix/a. Ara que, aquest any, l’amenaça de setembre pesa. Això si que em
preocupa. M’agradaria tenir un estiu tranquil. Per mi i pels pares. Si he
d’anar a setembre, què em diran a casa. Sort que les notes les donen després de
París. De totes maneres no estic massa tranquil/la. Si no hagués fet tant el
tonto/a. Si hagués estat més concentrat a classe o hagués treballat una mica
més a casa, potser ara patiria una mica menys. He de reconèixer que Mamma Mia
m’ha anat molt bé com excusa. He dedicat molts esforços i he pogut justificar
una baixada de rendiment acadèmic. He justificat per mi mateix/a. Ha estat una
bona excusa per posar-me a estudiar més tard. Hi havia molta feina a fer.
Assajar, fer decorats, servei de bar, etc. Reconec que podia haver fet més,
però ja en tenia molt poques ganes. No hi ha masses coses que em motivin. A més,
hi ha coses que no entenc perquè em serviran. Segur que no em serviran per res.
Tinc ganes de desconnectar, de descansar,
ben bé no se de què, del teatre no perquè m’ho vaig passar molt bé i m’agradaria
allargar la temporada escènica. Tinc el sentiment del dia de la marmota. Tot es
va repetint. Tot esdevé monòton, rutinari, previsible. M’avorreixo. Les cares
dels companys i companyes les començo a veure desgastades. Cadascú ja té uns
rols massa definits i sempre acaben fent el mateix. Tots acabem fent el mateix.
Les mateixes bromes pesades, les mateixes conyes. Cada dia em sembla igual.
Estic estancat/da. Per no parlar dels profes i dels no profes. Ja no aguanto
els seus discursos pseudo morals. Què m’han d’explicar a mi. Què sabran de mi,
de la meva vida i els meus problemes. Jo ja sé el que em faig. Estic fart/a de
fingir. De menjar-me les paraules. De dir a la gent que no és passi quan no ho
sento així. Què passa? Qui m’obliga a fer-ho? Si fos per mi ... Hi ha gent que
no suporto i no suportaré mai. M’agradaria poder dir el que realment sento i
penso a tothom. Tantes conyetes amb això del grup. Hem d’estar tots junts i
posar bona cara. Mai ens hem preocupat tots per tots de manera sincera. En tots
cas hem tingut grupets i amb prou feines. Fas això de Mamma Mia i tot sembla
diferent. Després, poc a poc, tot torna a la “normalitat”. Què tinc a veure jo
amb alguns/es d’aquells/es. Espero que res. Aquí, cadascú va per lliure, a la
seva bola o a la bola dels seus grupets: les sabiondes d’ordeno i mando que
sempre t’estan dirigint, els frikis, les estupendes i guapes, els guais, els
passotes, etc. Amb una mica de sort només “rajant” una miqueta de tu. Si és
així tens sort perquè normalment et poden ensorrar en la misèria. Quina poca
feina tenen alguns. Com s’adulteren les coses. Sinó, penso en detalls i coses
que han passat aquests dos darrers cursos i sempre trobo qui fica cullerada per
tot arreu i tot s’acaba magnificant i exagerant. Com hem canviat tots. Qui ho
anava a dir. No em puc treure del cap la imatge del Fuqun, el Joan A., el Sergi
o el Kelvin ballant a l’escenari. Fins i tot el Daniel estava primera fila. Ara
que hi penso només queda un dia i mig. D’aquí 28 hores diré adéu a l’escola.
Que fort!!! Tant de temps esperant això i ara ... De fet en tinc moltes ganes,
però també em fa una mica de por. Potser la paraula més adequada seria
respecte. Com serà el proper curs? I els nous companys? Aquests els començo a
tenir avorrits, a alguns molt i molt avorrits, però són els meus companys i els
trobaré a faltar. O potser, no. Penso en els nois sexys de la classe que saben que ho són, com els Ferrans, l’Adri,
el Mattia i els altres. Quin riure amb el seu ball del dia del sopar. Penso en
totes les històries que hem passat amb les noies. Les “coses” que algunes hem
compartit, o haguéssim volgut compartir. No m’ho pensava pas, però començo a
tenir nostàlgia. De fet porto tant de temps a l’escola. Sense voler aquests
dies em venen al cap anècdotes de quan érem més petits. Records i més records.
Ara que s’acosta el final cada cop són més intensos. I més després de veure els
vídeos de la Clàudia. No em puc treure del cap el barret del Jordi. Quina
plorera, per favor. Penso en Can Bajona, en les convivències de primària i els
treballs de síntesi de l’ESO, Garrotxa i Cantàbria. Fins i tot en el de
Barcelona. Ara però, també penso en París. Tinc ganes de París. Poc a poc hem
anat perdent gent, gent que ha marxat de l’escola, però poc a poc també hem
anat incorporant gent. Gent que, hores d’ara, són força importants per mi en
aquests moments. Fins i tot comencem a dir allò de t’enrecordes quan ... És que
amb alguns portem molt i molt de temps junts. Hem estat amics, parelles, amors
platònics, amors secrets, amors compartits, amors recurrents, amors prohibits.
Alguns/es ens han fet patir, i molt, sense ells/es saber-ho. Altres ens han fet
patir sabent-ho. De fet, per molts, hem estat tota la nostra vida junts. Cada
dia durant 175 dies cada any. Això és molt i molt de temps. Des de P3 són 2.275
dies, més de 15.000 hores!!! Tota una vida.
Bé, no és moment d’estar
trist/a, ni nostàlgic, ni d’estar melancòlic/a que m’haig de concentrar per
l’examen. D’això altre, ja tindrem temps. Tots els temes que hagi de tancar amb
companys i companyes ja trobaré el moment de fer-ho. Espero tenir temps i valor
per afrontar els assumptes pendents i tancar carpetes. És aquest caràcter el
que em perd. Jo venia a fer un examen i aquest tio ens deixa anar aquest rotllo
lacrimogen i “sensiblero”. Ara és quan començo a treure el clinex. Com que ja
no ens podrà clavar rotllos a classe s’aprofita ara. Ara que no podem escapar.
Ara que hem de fer un examen. Està clar que se li ha anat la pinça. Jo ja deia
que aquest any aquest “pajaru” estava fatal. Tanta aigua li ha remullat el
cervell. Potser hagués estat millor que ens gravés algunes xerradetes i no
aguantar aquesta pallissa. No se massa bé de què va tot això, però espero
trobar aviat les preguntes. Mentrestant només penso en demà passat. El proper dijous
marxem a París. Des de fa uns dies que no paro de veure missatges subliminals
per tot arreu. Roland Garros, 20è aniversari de Disney, fins i tot per la tele
em passen pel·lícules ... Mira, cada cop em ve més de gust i tot. Llàstima que
no vingui tothom. Amb l’Eva no hem tingut pràcticament contacte i el Fredy s’ha
interessat més pels de 3r que per nosaltres. Malgrat tot, París, serà una bona
manera d’acomiadar-se de la resta. Pensar que segurament mai més estarem tots
junts em dona vertigen, però la vida és així. Anar tancant etapes, i obrint-ne
de noves. Espero que ningú la lii. Nosaltres ja hem fet el que hem pogut.
Espero que entenguin que el viatge és de tots i tinc ganes de París. De
passa-m’ho bé. De riure, de plorar, de ... vull tenir totes les sensacions
possibles. De totes maneres pateixo per les nits.
Serà cert que la nostra classe
era la pitjor de l’Escola, com diuen alguns. No és possible. A tothom li va
agradar molt la cantada de Nadal pels carrers, la Minifesta, el Joc de barri i
el Joc de Pati. De fet, ens van felicitar. De totes maneres des de Mamma Mia noto
que la gent de l’escola em mira diferent i això m’agrada. Em sento una mica més
crescut. Em sento “gran”. Em sento bé amb mi mateix/a. Fins i tot ens han demanat
algun autògraf. Hi ha rumors que se saben les notes. No ho entenc perquè encara
estem fent exàmens, però, he vist una llista i crec que eren el número de
suspensos que teníem. En aquella llista deia que el número de suspensos de
cadascú de nosaltres era: 1, 3, 0, 2, 1, 1, 2, 0, 3, 0, 0, 4, 0, 0, 0, 2, 1, 3,
0, 2, 0, 3, 1, 4, 1, 2, 8, 2, 1. Uf! Només 9 persones ho han aprovat tot! Per
tenir les idees clares hauria de calcular la mitjana aritmètica, la mediana, la
moda i la freqüència relativa i la freqüència relativa acumulada. Segur que tot
em quedaria més clar.
(Grup
classe. 10 punts).
A París ve la Marta. Em ve de
gust que vingui la Marta. Tinc ganes que m’expliqui coses del Louvre i d’Orsay.
Que m’expliqui aventures dels que vivien a Montmartre. Del Toulouse Lautrec,
Degas i companyia. Espero que no ens faci emportar les “pinturetes”. Ja començo
a estar cansat/da del pinta i colorea. Tant
de bo que no ens faci dibuixar 30 tours Eiffels, des de diferents punts de
vista o ciutats imaginàries. De totes maneres amb ella podem escoltar
música i així vaig al meu aire. M’aïllo i deixo volar la meva imaginació. Segur
que ens ajudarà molt si hi ha algun problema.
Fent les habitacions ja vam
superar una primera etapa. Després d’algunes negociacions, ja està tot tancat.
Tenim una habitació amb el Daniel i Sergi, una altre amb el Fuqun i el Marc i
una tercera amb el Ferran G., el Joan A., i el Kelvin. Ja m’imagino les
partides de cartes sense fi i altres jocs que es muntaran. En tenim una altra
amb la Marta dC., la Marta D. I la Maria. Sens dubte serà el centre
d’informació, organització i documentació. Serà el nucli dur de la Gaceta
il·lustrada. Posar l’adjectiu d’explosiva a l’habitació del Ferran R., el Jordi
i l’Àlex B., és poc. Sort que el Jordi ens farà de reporter i tindrem notícies.
Espero que l’Ari, la Clàudia Su. I la Marta A. s’organitzin bé. Les cues a la
dutxa i al saló de bellesa, abans de sortir de l’habitació, poden ser
espectaculars. Pràcticament no tindran temps de dormir. Tenir junts a l’Òscar, siempre negativo, el Mattia, bad boy, i
l’Alejandro P., que mai té un no, però fa el que vol, mereix un seguiment
especial. Ja m’imagino a la Carmen i l’Àlex, a les nits intentant assimilar les
experiències diürnes per posar-les en alguna cançó. Cançó per ser cantada en
algun carreró, bohemi, perdut de la ciutat. Tipus once, vaja. M’imagino al Joan
R. i l’Adrià posant-se guapos per poder gaudir d’aquests dies a París. Segur
que s’aliaran amb els catxes, el JJ i el Lluís, per liderar alguna festeta.
Sense deixar de banda al Mattia, l’Alejandro P. i els altres, és clar.
Finalment, penso en la Clàudia So. i la Raquel, observant el cerimonial de fer
i desfer maletes de la Clàudia D. Amb aquella delicadesa que la caracteritza.
Segur que la Clàudia D., despendrà el seu bon rotllo i ajudarà a que tot
flueixi de manera positiva. La Soler serà important per cohesionar al grup en
moments complicats. Vull veure com queden les habitacions quan marxem l’últim
dia, segur que ens deixem de tot ... i més ...
Ja tinc ganes d’arribar a
l’aeroport i pujar a l’avió. Vull veure el “careto” dels que mai han pujat a un
avió com el Lluís. Només estic acostumat/da a compartir viatges en metro o en
autocar. Sona bé això de l’avió malgrat li tingui respecte. Sempre m’he
preguntat com pot volar un avió. Ai, si hagués triat física potser ho hagués
pillat. Vull veure al Ferran R. marcant-se uns passos de ball amb les hostesses
i fent un gir de 180o a gairebé 10.000 m. A veure qui “pringarà” al
passar les bosses. Mira que ens han avisat. A veure a qui pillen. Ja m’imagino
a l’Ari explicant que les cremes que porta són per la seva pell delicada i
sensible o al Fuqun justificant les seves ungles. M’imagino la cara del de
seguretat. Espero que ningú faci cap tonteria al control de la policia.
Segur que el Kelvin s’inventa
alguna història per poder passar tots els potingues de l’Ari. Me l’imagino
inventant-se un prisma recte de base quadrada
i demanant al Joan A. o al Sergi que l’ajudin. Segur que li demana que
li trobi les dimensions d’un prisma recte de base quadrada per a que el seu
volum sigui màxim sabent que la suma de les seves arestes és 60. (Grup límits). Cal
que identifiquem l’equació a minimitzar (1
punt).
Necessitem
una equació auxiliar
(1 punt). Cal
que aïllem una variable de l’equació auxiliar i substituir-la a l’equació a
minimitzar
(1 punt). Ara
és el moment de maximitzar l’equació. (2
punts). Finalment busquem els resultats
que satisfan les condicions inicials. (2
punts).
Quan penso en París penso en
els equipatges i les maletes. I quan penso en maletes penso en modelets i
sabates. Ja veig les nines, les “cumbes”, les explosives, les arreglades però
informals, etc. Podríem organitzar alguna desfilada al pàrquing de la
residència. Penso en els maldecaps i dubtes per fer bosses i maletes. La
quantitat de trucades, hores de facebook, i whatsapp gastats. I totes,
deixant-se a casa coses absolutament imprescindibles per a elles després de
dures negociacions amb les mares. Ells acostumen a ser més pràctics, encara que
n’hi ha cadascun que deixa’l anar, oi? Colònies, perfums, locions, gomines, gallumbos,
bambes, pantalons i samarretes també generen el seu stress. Tinc ganes de
sobrevolar París i veure el seu skyline. Tant de temps esperant això i ara és a
tocar. Quina emoció. Quina il·lusió. Vull arribar i gaudir de cada moment. Seran
certes totes les llegendes urbanes que circulen sobre els viatges a París. Clar
que ja tenim forces referents de primera mà. Germans i germanes, parelles,
amics i amigues. La veritat és que he sentit coses molt i molt fortes. I les
que no devem saber. Queda poc per esbrinar-ho ... Vull veure també la
residència, les habitacions amb aquestes dutxes tan estranyes. No se si m’ho
acabo de creure, deu ser una exageració. Segur que quan arribem els/les de
sempre ja estan organitzant les coses i dirigint al personal. Ja els veig
ordenant a la gent: en Sergi, l’Alejandro P., la Clàudia Su., el Mattia,
l’Òscar i la Raquel formareu el comitè de vigilància i actuareu en parelles.
Haureu de controlar les càmeres de videovigilància, els moviments del Sr. Pau i
del senyor securité. La Marta D., el Jordi, l’Àlex, la Clàudia So., el Joan R.,
la Carmen i la Marta dC formaran el comitè negociador, per casos d’emergència
poder negociar amb el Cesc per evitar algun retorn abans d’hora. Actuaran en
trios. Finalment la Marta A., el Daniel, el JJ, el Lluís, la Maria i el Ferran
G. actuant en grups de quatre i formaran el comité de logística. Segur que
poden aconseguir qualsevol cosa que els demanem. De quantes maneres diferents
es poden formar els comités? (Grup classe. 10 punts).
També penso en els itineraris.
Quina mandra això de fer-los. Segur que algú els farà i jo ja m’acoplaré. Penso
en qui es despistarà i a qui haurem d’anar a buscar en algun recó perdut. Segur
que la Marta D. no en falla ni un, d’itinerari. La Clàudia So. i la Dong, també
estan ben preparades. Penso en els bons guies que poden ser el Jordi, l’Àlex
B., l’Adri, els Ferrans o l’Òscar. Fins i tot en l’habilitat del JJ, el Daniel o
la Marta dC en qualsevol situació de risc. Segur que sempre hi ha algú que ens
sap portar a tot arreu i treure de qualsevol embolic. Per això no haurem de
patir. Per no parlar de les habilitats del Kelvin o altres. El Ferran G. o la
Clàudia Su., els artistes, fent alguna performance en algun teatre de París. Segur
que tots i totes estaran a l’alçada. Encara que a mi m’agradaria perdre’m pels
carrers de París. Impregnar-me del seu ambient, les seves olors, els seus
aromes. El metro. Els trens. La seva gent. Descobrir recons secrets. Els que passaran
a ser, els meus racons. Contemplar coses més enllà de les postals turístiques. Omplir
el meu sac de records. Generar anècdotes. Vull gaudir de cada instant. No se si
aguantarem el ritme. Diuen que dormirem poc i jo sóc de dormir. No m’imagino a
l’Òscar de mal humor per no haver dormit. Si ara ja remuga sempre. Imagina’t
sense descansar. Tot serà una txusta. Necessito descansar. Tinc contradiccions.
Necessito descansar però no em vull perdre res. Segur que les coses més guais
passen quan jo no hi sóc. Sempre em perdo el més interessant. Tinc ganes de
conversar. De parlar amb tothom. Penso que, a París, hem d’anar a poc a poc.
Deixar que la ciutat ens sedueixi. No en va és la ciutat de l’amor. Em fa por
no gaudir el dia a dia. Crec que és millor anar fent. El més important és el
camí i no on arribem. El més important és passar les estones amb els meus
companys. Els meus amics. No vull pressions de ningú. No vull xantatges
emocionals de ningú. Vull anar fent i prou. Encara que em faci vergonya
confessar-ho si que m’agradaria veure la Monalisa en directe, si més no, estar
davant del vidre i veure lo petita que és o veure la Mastaba, la mòmia, la
Victòria de Samotracia i altres coses del Louvre com les piràmides plenes de
simbologia. Seguir les traces del Codi DaVinci. Pujar a la Tour Eiffel a peu. Anar
a Versailles. Veure com el Joan A. al·lucina amb els pintors de la Place du
Tertre. Comprar-me algun detall al marchée aux puces, després d’una sessió de
regateig del Daniel i l’Àlex B.. Veure com al JJ, el Mattia, l’Adri,
l’Alejandro P. i algun altre els cau la baba veient als patinadors de la Place
de Montmartre. Aniran a 90 km/h? Vull veure volar faldilles davant del Moulin
Rouge. Sentir com canten la Carmen i l’Àlex a la Place de la Contrascarpe o
davant del cafè de l’Amèlie. Menjar una crêpe al Sacré Coeur. Menjar un gelat a
l’Île de Saint Louis. Vull veure els caretos de tots passant per Pigalle o la
cara dels valents quan anem a la rue Dejean. Passejar-me en Bateau Mouche al
capvespre i veure com les romàntiques parelletes, i no mirarem a ningú, s’acaronen
veien París o es creuen mirades de complicitat. Veure a la Clàudia D., la
Clàudia Su. i l’Ari amb els seus modelets passejant pel Quatier Latin. Veure al
Sergi, el Kelvin, el Lluís, l’Alejandro, l’Adri, el Mattia i el Jordi ben
vestits. Veure a les noies amb pintures de guerra. Com? o Qui? controlarà als
nois. Participar a les supertimbes organitzades pels frikies. He de confessar
que no entenc aquests jocs, però se’ls veu molt emocionats. Contemplar a les
princeses flipant a Disney. Tinc ganes de pujar als Pirates, a l’Space Mountain
i les altres atraccions. Veure com algunes noies fan mans i mànigues perquè el
Lluís, el JJ i altres no es desmadrin. Si ho fan, ja veig al Cesc trucant a Air
France, i a algú anant cap a l’aeroport i, Fly-Fly, cap a casa. Total, cares
llargues fins el final del viatge. Quin mal rotllo. Demanarem al comitè
negociador que intervingui, igual hi ha sort ...
Tantes hores i dies de
convivència, d’estar tots junts, tinc ganes de veure quins piques sorgiran o
quines velles amistats es recuperaran. Perquè aquests darrers temps, les
setmanes abans de l’obra, hem tingut moments força complicats. Mal rotllos a
dojo. M’agradarà veure quines noves parelles sorgiran. Quins nous “amors” es
declararan. A quines se’ls escaparà, o no, l’última oportunitat. S’acabaran els
tickets del “su turno”? Ai, aquestes parelles inestables. A qui descobrirem. Qui
ens sorprendrà. La veritat és que l’Àlex C., els dos Rodriguez, el Jordi, el
Ferran G., la Maria, el Mattia, la Carmen, les Martes, les Clàudies, l’Àlex B.,
el Joan A., l’Òscar i el seu SOS i tots els altres van ser una sorpresa per a
tots a l’obra de teatre. A vegades penso si tots actuaven o hi havia algú que
realment és així ... oi Ferran? Qui ens sorprendrà a París? Potser es destapa
la Raquel, o el Marc, fins i tot el Fuqun. Tant de temps junts i que poc que
conec a molts dels meus companys. En certa manera em sap greu. Potser ara és el
moment, o no. Potser ja és massa tard i no em vull complicar massa la vida.
Total queden molt pocs dies i és tan difícil. Per què serà tan difícil? La
veritat és que tots som una mica cabuts. Hi ha coses que em fan tanta ràbia que
si parlés ... ai, si parlés. Deuen ser coses de l’edat i les hormones. A
vegades m’agradaria dir tantes coses. Alhora de la veritat, però, sempre me les
callo. I com sempre després me’n penedeixo. Si pogués alliberar-me d’aquesta
màscara, d’aquest escut. Sembla que em protegeixi però no se massa bé de què. Crec
que viurem tantes emocions que ... i ara em m’expliquen que les prediccions
meteorològiques diuen que si a París si avui fa sol la probabilitat que demà
faci sol és 4/5, mentre que si és un dia plujós la probabilitat que ho continuï
essent és 2/3. Si diumenge quan anem al Marchée aux Puces plou. Quina és la
probabilitat que faci sol a Disneyland París dimarts? I de que plogui dimecres
al vespre quan anem a sopar al Quartier Latin?. No m’agradaria mullar-me
portant les millors gales. (Grup classe. 10 punts).
I del menjar, què podem dir de
l’alimentació. Generalment la gent s’acaba alimentant de patates fregides, Mc
Donalds i pizza. Dieta molt equilibrada i sana al llarg d’una setmana, sobretot
si l’acompanyem de coca-cola i algun
gelat. Visca la dieta mediterrània. O endraparem tot aquell rebost que portem a
la maleta o que comprem a qualsevol badulake. Mira que era el moment de provar
sabors nous. Però noi, no hi ha manera. Ja penso en la Marta A. i alguna altra
a dieta tota la setmana. Segurament anirem tan cansats que no podrem ni tenir
somnis. De fet pensant amb els somnis m’acaba de venir al cap un malson.
M’estic imaginant que algú em demana que dibuixi la funció 
. Estaré somniant. Quina pinta deu
tenir això. Com m’ho faré pobre de mi (Grup límits). Ara
segur que és quan em donen les pistes. Com si per mi fossin pistes i la cosa
m’ajudés. Ai de mi. Domini de la funció (1
punt).
Recorregut
de la funció.
(1 punt). Punts
de tall amb els eixos.
(1 punt). Asímptotes
–Vertical i Oblíqua-.
(2 punts) Extrems relatius –Màxims i mínims-. (2 punts). Intervals de creixement i
decreixement.
(2 punts). Dibuixem la funció. (2 punts).
A qui li importa això. De què
em servirà saber tot això?. Em sembla que passo i no penso contestar. Total
segur que m’aproven. Això és el que es diu. Ara, no sé si arriscar-me a
comprovar-ho, amb el setembre a la cantonada, la cosa es complica. Millor que
ho comprovi algú altre. Va ja s’acaba. I després una setmaneta sense els pares
...
Em fa molta il·lusió. M’ho
penso passar bé. M’ho vull passar molt bé. Tinc dret a passar-m’ho bé. No
deixaré que ningú m’amargui el viatge. Aquest ha estat el meu propòsit des de
fa temps: passar-m’ho bé i tenir un bon record. Per això he d’anar amb esperit
positiu. A gaudir de tot el que fem i de cada moment. Aquests seran els nostres
últims instants junts! Ja estic pensant, però, que els altres anys si que s’ho
van passar bé i nosaltres serem els més avorrits de tots. És que expliquen cada
cosa!!! Crec que seria bo poder mantenir l’esperit de Mamma Mia. Aquest és el
que ens ha de guiar. Que no hi hagi mal rotllos. Que no hi hagi gent deprimida.
Que no hi hagi gent “mandona”. Que ningú sigui possessió de ningú. Que tothom
tingui llibertat per fer el que li vingui de gust. Que tothom entengui la
llibertat i els tempos dels altres. Dins d’uns límits, és clar. Seria un final
apoteòsic. Si, si. M’ho vull passar bé, molt bé.
Uf, quin temps. Tinc dubtes de
què posar a la bossa. No se a qui fer cas. Dubto i dubto. Ja veig que no tinc
remei, sempre seré igual ...Ara si que això s’acaba. Ara em demanen l’examen i
he perdut el temps llegint i somiant, demano 5 minuts, els últims 5 minuts. El
cap m’ha marxat de lloc, ara veig que gairebé estic fora l’escola, sembla que
tanta llibertat m’ofegui. Amb lo feliç que era jo sense haver de decidir res de
res... Potser és certa la frase de: sempre ens quedarà París. En el nostre cas
sempre ens quedarà Mamma Mia! Bé ja ho veurem. Uf, quin temps. Buffff ...
Juny 2012
