El sopar

L'essència de les persones

En ple hivern, sopar a l'aire lliure és un privilegi. Això és el que podem fer a les nostres contrades per aquestes dates. Malgrat l'hivern que cada cop ofega més, la gent fa els possibles per oposar-s'hi. Per barrar el pas al fred. La millor manera l'escalfor humana. Fins a tres generacions relacionades amb els alumnes de 4t d'ESO, professors i mestres de les diferents etapes educatives i personal no docent, eren el públic objectiu d'aquesta trobada. Trobada plena d'emocions després de la intensa jornada teatral d'ahir. La nit en imatges. La tensió emocional ha anat pujant i pujant. Pares i mares, familiars i els propis alumnes cada cop tenen més clar que estem a la recta final. Tenen més clar que la seva etapa a l'escola està arribant al punt i final. Això genera una certa sensació de nostàlgia combinada amb una sensació de vertígen pel futur que els espera. S'han d'aferrar als espais i persones que els han vist créixer. Que han compartit tants i tants moments amb ells i elles. Per això, quan la Clàudia posa els seus vídeos la tensió ambiental es fa insuportable i les primeres llàgrimes llisquen galtes avall. La currada ha estat espectacular. No tant sols el treball pròpiament dit, sinó l'esforç emocional que això ha suposat. Cal felicitar-la per la seva iniciativa.

A partir d'aquí, i com si dels jugadors del Barça es tractés, micròfon en mà comencen els parlaments. Alguns i algunes es diuen que no han de plorar. Fan l'esforç de no fer-ho. Són pocs, però, els que aconsegueixen controlar les emocions. No cal. No passa res. És bo manifestar-les. Això ens fa ser més grans. Més humans. Sembla una jornada dels Òscars de Hollywood. Ells i elles prenen micro en mà per agrair als seus companys i companyes el fet d'estar al seu costat. De lo molt importants que són uns pels altres. Que quan pensen que d'aquí poc no es veuran cada dia de cada dia senten una buidor estranya. Tindran un buit al cor. Els pares tenen unes paraules molt emotives per l'escola i els docents. Aquestes paraules ens donen aire. Ens donen vida per seguir treballant. Per seguir lluitant. Els pares parlen del treball dels docents més enllà de l'estricte compliment de les seves obligacions. La nostra escola, una escola familiar, permet això. Permet aquesta relació i aquesta manera de fer. És la manera en que l'Escola entén que hem de funcionar. No ho sabríem fer d'una altra manera. De totes maneres les paraules són molt d'agrair. Encoratgen i treuen  possibles boires del cap. Parlaments acabats, alumnes i pares es desinhibeixen més i la nit acaba amb algunes actuacions musicals. El pati de l'escola es transforma en escenari.

Fins arribar al tòrrit ball dels més sexys:

Amb gent així i nits com aquesta, l'hivern és bastant més suportable. Moltes gràcies a tothom per fer tot això possible.

El dia després

El dia després sempre és dur. Les cares de son van entrant poc a poc per la porta de la classe. Cares de son però amb profunda satisfacció. Cada persona que entra per la porta és motiu de festa. L'aplaudim, el victoregem i sentim que recuperem una part de nosaltres. Nosaltres en aquests moments som un tot. Ens sentim units. Han quedat enrere certes tensions de les darreres setmanes. Ara la cosa ha canviat com un mitjó. L'autoestima està alta. La individual i la col·lectiva. Ara tenen "subidón". Se senten protagonistes. Protagonistes d'haver escrit una pàgina més en el llibre de fets importants de l'Escola. Se senten protagonistes perquè tothom els vol saludar. Tothom els demostra admiració de la feina ben feta. Tothom sent una certa gelosia del seu èxit. Tothom voldria viure una tarda-nit com la que van viure ells. Estan cansats, molt cansats. Avui ha costat dormir. El nivell d'adrenalina era massa alt. Al reviscut cadascuna de les escenes de l'obra. Han assaborit cadascun dels minuts d'ahir. S'ho tenen ben merescut. Poc a poc hem recuperat tots els efectius. Poc a poc s'han tornat a posar les piles. Propera etapa: Joc de Barri - Joc de Pati d'aquí dos dies. Ara ja tenen més assimilat el treball en equip. Els coordinadors distribueixen la feina i tothom es posa a omplir sobres. Estan cansats però molt satisfets i contents. Altres, surten de l'escola per anar a comprar els materials necessaris per diumenge. Segueixen cansats però contents. Estant satisfets de la seva feina, del seu esforç. És un pas més cap el final del camí. El final de l'etapa a l'escola i les emocions destil·len per cadascun dels seus porus. Aquesta nit sopar. Aquesta nit nova parada del carrusel emocional. No se si els cors aguantaran a aquest nivell tres setmanes més. Tres setmanes intensíssimes.

Mamma Mia. L'hora de la veritat

La sala es comença omplir. A la sessió de tarda hi ha més de 100 persones, prop de les 150. A mesura que s'omple la sala, els nervis van en augment. Ara ja està. No hi ha marxa enrere. Tot allò pel que s'ha treballat des del mes de setembre, fins i tot abans, està a punt de culminar. Les paraules d'ànims ressonen darrera el teló. Tothom en posició. La tensió reflectida en els rostres. Emocions desbocades. La responsabilitat apreta. La feina ja està feta. Ara només queda gaudir de l'experiència. Deixar-se endur pel moment i passar-s'ho bé. Alguns, mai més trepitjaran un escenari, ho han d'aprofitar. En Josep i el Xavi, els directors, presenten l'obra. Els seus nervis també van per dins. S'apaguen els llums de la sala i comença l'espectacle ... A la nit, sala a petar, més de 340 persones. Estant cansats de la primera sessió, però molt contents. Tot ha anat bé, molt bé. Insuperable. Encara tenen forces per repetir i donar tot els que els queda a dins. El caliu de la sala els dona energia. Agraïm la presentació de la sessió nocturna que va fer en Xavier Bertran, pare de l'escola i actor, que va voler participar de la diada i fer costat als alumnes de 4t d'ESO. Es van sortir. L'energia desbocada que van transmetre al públic va ser espectacular. Ho van donar tot i van fer xalar al públic com mai. Tothom va estar al seu lloc i tothom va estar al seu nivell màxim. Van aconseguir crear un clima espectacular. Van fer màgia. La comunió amb un públic, totalment deshinibit va ser fantàstica. Al final, la sala d'empeus cantant, ballant i gaudint d'un espectacle en majúscules. Aquest és el millor premi que podien tenir al seu esforç. A la seva dedicació. A la il·lusió posada des de fa tant de temps. Adrenalina a tope i els egos pels núvols. Feia falta. S'ho mereixien. Tots han estat a un nivell excepcional. Tots s'han buidat. Tots ho han donat tot. Des dels actors als tècnics, passant pel servei de bar. Tots es van multiplicar perquè el resultat fos impecable. Hi ho van aconseguir. Ens han donat moments, escenes i imatges impagables. Han donat sentit a moltes coses. Han deixat enrere situacions personals pel bé col·lectiu. Han curat ferides obertes. Han aprés a separar. A segmentar. A graduar l'escala de valors. Admirable. Quan s'hi posen i treballen tots junts per un objectiu comú han demostrat sobradament fins on poden arribar. Tots han viscut una experiència irrepetible. Una experiència que tindran al fons dels seus cors per sempre més. Una experiència que els unirà. Que farà que tinguin un nexe d'unió. Un punt de record. Només queda felicitar-los a tots i posar-los com exemple dels objectius de l'escola. Dels objectius d'intentar formar persones més enllà del que és estrictament acadèmic. Tots van estar a un nivell sensacional. Tots i cadascun d'ells van fer que et sentis orgullós i privilegiat de poder conviure amb ells durant aquests dos darrers cursos. Tots ells s'han guanyat, merescudament, un espai als nostres cors. Tots ells i elles han contribuït a fer l'Escola més i més gran. Tots ells i elles ens han ajudat a passar una mica millor aquest llarg hivern. Moltes felicitats a tots. Joan A., Carmen, Ariadna, Àlex B., Clàudia Dong, Àlex C., Jordi, Marc, Adrià, Marta dC., Marta D., Daniel, Fredy, Ferran G., JJ, Kelvin, Sergi, Marta Andrea, Alejandro, Lluís, Òscar, Ferran R., Joan R., Maria, Raquel, Clàudia So., Clàudia Su., Mattia i Fuqun ... sou "MOLT GRANDES" i us heu guanyat el respecte de tothom. Felicitats!

Gaudiu de les imatges de l'espectacle. Agrair al fotògraf David Grau, exalumne de l'Escola per cedir-nos les imatges.

Mamma Mia. Assaig final

L'oblit és un oceà inabastable sobre el qual 

navega un sol vaixell, que és la memòria.

Amélie Nothomb, escriptora belga en llengua francesa (1967)

Malgrat tot, hi ha coses que no s'obliden mai. Que no es poden oblidar mai. Una d'elles segur que serà, per ells i elles el dia d'avui. Avui serà un dia llarg. Llarg i molt, molt intens. Un dia ple d'emocions. Un dia que segur quedarà gravat a foc a la seva memòria. Un dia que passarà a formar part dels records de la seva vida. Un dia que no oblidaran mai. Un dia, on aconseguiran un objectiu comú. Un dia on veuran que poden funcionar com a grup. Un dia on, si cadascú dona el millor del que porta a dins, serà un èxit segur. Un dia que han de viure i assaborir minut a minut, segon a segon. Un dia que passarà massa ràpid perquè siguin capaços de retenir tot el que passa. Tot el que arribaran a generar. Tota l'energia que arribaran a regalar generosament al públic que els vingui a veure. Un dia que a començat amb cares de tensió. M'agraden les cares de tensió. Indiquen que alguna cosa important ha de passar. Amb tots el material carregat i bosses i maletes plenes d'il·lusió, anem cap el teatre. Es col·loquen les cadires pel públic. La gent es comença a adonar de la magnitud del que pot passar. Més de 310 cadires posades a la sala. Darreres instruccions i comença l'assaig definitiu. El gran moment és a tocar. Fem un passi. Més llarg del que hauria de ser. Anem a dinar i tornem al lloc del crim. Passem la segona part i part de la primera. El backstage bull. Tot apunt que aviat obrim portes. Aquí teniu les fotos de l'assaig final...

24 hores ...

Només es veu bé amb el cor. L’essencial és invisible als ulls.

Antoine de Saint-Exupéry, escriptor francès (1900-1944)

El petit príncep (1943)

Semblava impossible, però com si d'un tetris gegant es tractés les coses comencen a encaixar. Cada peça ja té, finalment, el seu lloc. Potser només queda per posar una mica d'oli. Si engreixem bé, la cosa no grinyolarà. Hi ha un optimisme moderat. Sobretot hi ha ganes. Moltes ganes. Ara ja només queden 24 hores ... Ara cal descansar. Avui s'ha de dormir bé que demà serà un dia molt intens. Intens i llarg. Molt llarg. Demà és la primera etapa del nostre tour particular. Com el de França, el Tour, acabarem a París. Però per arribar a París en condicions cal superar totes les etapes. Demà tenim una etapa dura. Marcarà posicions. Després de l'etapa de demà ja no hi haurà cap jornada de descans fins el final. Alea jacta est ...

2 dies ...

Progressar és guanyar independència en relació amb la incertesa de l’entorn.

Jorge Wagensberg 

Queden 2 dies. Queden 2 dies per a moltes coses. Una d'aquestes ens afecta força. No, no es tracta de Bankia, que també ens afecta. No es tracta de la Marató de TV3, que també ens afecta, encara que em callo els comentaris, aquest no és el lloc de fer-los. No, no es tracta del comiat del Pep que també ens afecta. Com ja haureu endevinat es tracta del teatre. El teatre ens afecta. Hem estat treballant des del mes de setembre passat. Abans i tot. Hem posat moltes il·lusions. Hem posat molt d'esforç. Hem posat moltes hores. Hem posat moltes ganes. Hem posat moltes emocions. Hem posat molta dedicació. Finalment s'acosta el dia. Estem preparats i volem que surti molt bé. Per això hem de funcionar com un rellotge. Necessitem a tothom. Necessitem a tothom en plena forma i concentració. Necessitem a tothom al seu lloc. Cadascú la seva tasca. El projecte és comú. El projecte pel que hem treballat està per sobre de les individualitats. Si no estem cadascú de nosaltres implicats i concentrats els resultats no seran els desitjables. Això és un gran aprenentatge per poder després funcionar com a societat. Per si un dia hem d'organitzar alguna cosa entre molts, puguem aconseguir organitzar-nos dins del respecte i la correcció. Per tal que si un dia és el cas, entenguem que un projecte comú està per sobre els egos individuals. És una manera d'aprendre a negociar. D'aportar. D'escoltar. De comprendre. De renunciar. De fer un pas endavant o un pas enrera. De prendre decisions i finalment treballar units. Units i en harmonia segons els acords globals. D'aprendre a delegar i confiar. Per això nosaltres hem d'actuar. No cal esperar sempre que ens diguin el que hem de fer. Hem de ser autònoms, no anàrquics, per assolir l'èxit. Estem preparats i volem que arribi el dia. Queden 2 dies.

TR Presentacions. Dia 2

L’adolescència és una malaltia moderna com l’al·lèrgia o la paranoia.

Maria Aurèlia Capmany

Segon dia de presentacions dels TR. Avui uns quants ja s'ho miraven des de la barrera. Els altres feien repàs a les últimes notes aferrant-se als últims instants abans del salt al buit. Al matí, a primera hora, han trencat el foc de la jornada l'Adrià, el Jordi, i el Joan R. passats els primers nervis han agafat el fil i ens han parlat del dopatge i l'esport. Després hem enllaçat dos temes de característiques o fons similar. La Clàudia Su. i la Raquel ens han parlat de l'obesitat. La Marta A. i l'Ari ens han obert les portes a un teu molt cru com és l'anorèxia. A veure si fent aquestes passes podem anar concienciant a la gent. Després d'un esperat pati i una, sempre reconfortant, classe de mates, hem abordat les 3 darreres presentacions. El Lluís i l'Alejandro ens han exposat si estem sotmesos a la dictadura de les marques. La Maria, la Marta D. i la Carmen ens han retornat a la infantesa i els dibuixos animats, parlant de les princeses Disney. Ha estat un còctel interessant la relació de les princeses amb el psicoanàlisi. Per acabar les exposicions orals el Marc i el Fredy ens han plantejat el fracàs escolar per part dels adolescents i ens han fet algunes recomanacions per poder-lo superar. Finalment després d'una preparació del treball de 5 mesos i un parell de mesos amb les presentacions el tema del TR és un tema "zanjat". Per bé o per mal ja ha quedat enrera. És d'esperar que els consells i comentaris fets a l'aula serveixin per millorar futures presentacions. Moltes felicitats a tots pel seu esforç i dedicació. Proper objectiu acadèmic: exàmens finals del 3r i últim trimestre de l'ESO.

TR Presentacions. Dia 1

Aprèn-ho tot, veuràs després que res no és superflu.

Hug de Sant Víctor, teòleg escolàstic (1096-1141)

Avui era un dia important per molts. Avui han començat les presentacions dels treballs de recerca. Avui era una bona oportunitat per defensar la feina feta des del novembre. Una bona oportunitat per ensenyar als altres l'esforç fet durant aquests darrers mesos. Una bona oportunitat per assajar el que més endavant hauran de fer, alguns, durant la defensa del treball de recerca de batxillerat. Una bona oportunitat per guanyar seguretat fent una presentació en públic. Avui era un dia d'oportunitats. Des que van presentar el treball a finals de març han passat pràcticament 2 mesos. Dos mesos per treballar amb els diferents tutors, com presentar en 12 minuts la feina feta. Com sempre, quan hi ha oportunitats uns les aprofiten més i els altres les aprofiten menys. De totes maneres esperem que per tots la jornada d'avui hagi estat profitosa. Profitosa, d'una banda per guanyar confiança. Profitosa, d'una altra banda per entendre que cal rectificar i que cal aprofundir per ocasions posteriors. Avui s'han sotmès al tribunal avaluador, en Joan A., el Ferran G. i en Kelvin. ELls ens han parlat de les xarxes socials i la seva influència sobre la societat. En JJ i l'Àlex B., han defensat el seu treball sobre els videojocs. L'Àlex C. i la Clàudia D., ens han obert els ulls i ens han fet reflexionar sobre el nostre comportament amb el seu treball sobre la intel·ligència emocional.  La Marta dC i la Clàudia So., ens han parlat de la imatge femenina. Tots ells han fet les presentacions al matí. A primera hora de la tarda ha estat l'hora del Mattia i l'Òscar que ens han parlat del canvi climàtic. Les presentacions d'avui han acabat amb el Daniel, el Sergi i el Fuqun que han defensat el seu treball sobre la influència de la publicitat. A tots ells i elles moltes felicitats per presentar-se i defensar els seus treballs. Els comentaris individuals queden a l'interior del vestidor. Dimecres, segona sessió. Hem acabt la tarda amb la tele. Avui ha vingut BTV. Han vingut a fer un reportatge sobre la seguretat escolar. Venien a preguntar sobre un informe de Mafre que assegura que les escoles "espanyoles" són força segures. Així doncs algun dia en veurem imatges a BTV. Ja us informarem. 
Nota: No hi ha fotos de la jornada per desig exprés dels implicats.

Waitin' on a Sunny Day

L'exageració té efectes pedagògics. L'educació i la correcció

no provoquen reaccions sinó que passen desapercebudes.

—Isaiah Berlin, filòsof britànic d'origen letó (1909-1997)

Hi ha coses que tothom hauria de fer almenys una vegada a la vida. Una d'elles és anar a un concert de Bruce Springsteen. És espectacular, encara que no siguis un fan. És un espectacle en majúscules. El festival comença amb tota la concurrència cridant Bruuuce, Bruuuce, Bruuuce ... Amb un so monumental, l'energia que desprèn aquest home durant més de 3 hores dalt un escenari és envejable. La comunió amb els assistents és pràcticament mística. La gent absolutament predisposada a cantar, ballar i gaudir fins l'extenuació el que el Boss proposi. El Boss no falla. Mai falla. Sempre encerta. Per això és un dels més grans. Per aquells que no l'heu pogut gaudir us deixo el setlist, amb audio incorporat, de dijous, 17. Per aquells que en volgueu una miqueta més, us passo uns vídeos. A youtube en trobareu centenars més. Per exemple, el mític Born in the USA:

El Waitin' on a Sunny Day:

o el The River:

Us deixo un vídeo amb les dues últimes cançons del concert. Això és el que pot fer després de més de 3 hores a l'escenari sense parar. Vosaltres mateixos. Avui hi torna. 3 hores més. Un animal escènic. Gràcies Bruce.

Mentrestant nosaltres estem apurant els darrers dies a l'escola. El final cada dia és més proper. Maquinària a tope. Preparant i venent entrades pel teatre.  Organitzant el servei de bar. Fent els darrers assajos. Les darreres proves de vestuari. Ritme frenètic. Venent samarretes i preparant el Joc de Barri i el Joc de Pati. Molta feina i cada cop menys temps. Paral·lelament a aquestes activitats, no estrictament curriculars, tenim les acadèmiques. Cal tenir a punt les presentacions dels treballs de recerca per la propera setmana. Molta feina que necessita el cap fred i molta organització. Cal recuperar les sensacions positives. Ara és el moment més que mai d'estar tots i totes units. S'acosten els grans objectius pels quals hem lluitat tot el curs i no és moment de baixar la guàrdia. És moment de tancar files. Per tal que res grinyoli i la banda estigui afinada cal que cadascú doni el seu màxim. Si algú desafina, el concert no pot sortir bé. Perquè la banda soni afinada necessitem a tothom. Ara comença l'hora de la veritat ... si seguim l'exemple del Boss tot anirà bé.

Reaccions químiques

Crònica de la Clàudia So.

Avui, els alumnes de química teniem programada una sortida al Cosmocaixa, a fer un taller sobre reaccions químiques.

A les 8:30, amb presses hem deixat les coses a la classe i ens hem dirigit, mentres esmorzàvem, a la parada dels ferrocarrils.

Un cop allà, esperàvem que ens aviséssin, quan  ens hem adonat que erem molt pocs en comparació a la resta de grups que hi havia. Erem 11, tot molt tranquil però amb el buit dels nostres companys Joan R. i Ferran R. que no han pogut venir.

Hem començat el taller sobre les 9:30. Un taller força interessant on hem realitzat diversos experiments, i ningú s’ha pogut escaquejar de fer de voluntari. Hem fabricat pasta de dents per elefants, hem fet que navés sobre un avet de coure, i l’Adri i de rebot tots, ens hem endut un bon “susto” quan a explotat una reacció en mans de l’Adrià. Quin riure!

El taller s’ha acabat a les 11:00 , i tots junts hem anat a veure una expo anomenada “Epidèmia”, molt interessant també. Després, ja més lliures, tot i que hem acabat a anant junts pel fet de que erem poquets, hem visitat una altra part on ; entre altres coses, hi havia un aparell un poc rar per reproduïr música, i un “joc” que tractava d’eleborar un medicament per eliminar un tumor i extirpar-lo. Aquí, els doctors de la classe s’han lluït!

Després ja era hora de marxar, i hem refet el camí cap a l’escola. En resum ha estat un dia rodó i divertit!