Més ... reflexions

No hem de ser forts, hem de ser sensibles.

Proverbi xinès

Sovint utilitzem aquesta finestra per intentar donar motius de reflexió. Motius de reflexió per poder suportar aquest hivern rar. Mentre esperem les novetats del proper divendres podem gaudir d'aquest vídeo. Com diu una col·lega: Seriem nosaltres capaços d'aprendre allò que estem ensenyant?

O bé, aquest de: Tot per un somni:

Que vagi bé el que queda de diumenge ... bon dia per reflexionar.

La tria. Darrera estació

No hi ha una angoixa i una amargor tan grans com córrer follament
d'una idea a l'altra sense poder tornar a trobar el lloc, el més màgic
de tots, «on estaves tan còmode» abans que t'interrompessin.

Salvador Dalí

Hivern. Hivern calurós aquest. Malgrat tot, hivern. És un hivern estrany. El Pep ens ha tocat el dos. Ha fet bé. Tothom hauria de tenir clar quin és el moment de deixar-ho. Tothom hauria de ser el més honest possible. Per això ens sorprèn. No estem acostumats. Cada dijous cal preparar-se per les noves sorpreses que et porten els divendres. Els divendres dies tradicionalment esperats amb "carinyo". Els divendres eren dies especials. Esperats perquè obren la porta del cap de setmana. Obren la porta al descans setmanal. Ara els divendres han esdevinguts dies terribles. De fet, el més trist, és que ja ens hem acostumat. Ens hem acostumat a que vagi caient el que va caient cada divendres. Ja ni ens altera el més mínim el que ens porta cada nou divendres. Ara ens parlen de més retallades, d'immigrants sense papers i sense atenció sanitària, d'una hisenda catalana o de Bankia. Ja ho trobem normal. Ja ni ens indignem. Malauradament ja estem vacunats. Gairebé ho han aconseguit. Han aconseguit que coses que haurien de ser totalment excepcionals ens semblin normals i naturals. Que la gent vagi fent, com pot. Com bonament, o malament, pot. Nosaltres hem aprofitat aquest dijous per intentar cercar una sortida. Una sortida amb cara i ulls a un futur immediat. És la darrera estació abans de la primera gran tria. S'acosta finals de maig i ja hem de tenir les idees el més clares possibles. Sota un sol radiant, ens hem dirigit cap a la seu de Barcelona Activa del 22@. Allà ens esperava la Lilianna. La Lilianna ens ha explicat com era l'espai que visitàvem i quines tasques es desenvolupaven allà. Avui hem visitat aquesta seu de Barcelona Activa per fer un darrer test d'interessos professionals. Si algú s'anima el pot fer. Aquest és interessant perquè només t'orienta sobre les noves professions. Us poso uns exemples. L'Alejandro, el Kelvin, el Sergi, l'Arià i d'altres han descobert que existeix l'ethical hacker. La Marta dC ha confirmat la seva vocació d'infermera. Jo me la imagino. El Daniel cada cop té més clar que el seu futur passa per ser empresari i dominar les finances. L'Ariadna serà la princesa de l'estètica. El Fredy esdevindrà un nomenat cuiner. L'Àlex C. gaudirà del camp de les ciències i la recerca. La Carmen serà una bona comunicadora, segurament el cinema serà un bon mitjà d'expressió. El Ferran G. ja es veu dalt d'un escenari, encara que el fet de dirigir el motiva molt. En Joan A. ha confirmat el seu futur com a dissenyador. La Clàudia So. ja es veu fent educació especial o com a mestra. El Jordi i l'Àlex B., seran uns fantàstics periodistes esportius. La Maria ja demanava cita per tornar amb una amiga. Etc., etc., etc. D'aquesta manera tots i cadascun d'ells han anat agafant noves il·lusions. Noves ganes d'encarar el futur. Després del test i de comprovar els seus interessos professionals, els nostres alumnes, han cercat informació de com estan aquestes professions dins del mercat laboral. Per això han utilitzat el cercador d'ocupacions. En aquest apartat han tocat una mica més de peus a terra. Han vist les escales salarials. Han vist què han d'estudiar per arribar a assolir els objectius. Han vist quines competències necessiten per desenvolupar la seva tasca. Molts han rebut un bon bany de realitat. Si algú es torna animar, ja ho sap. A veure si fent el test trobeu noves orientacions. Es tracta d'una sortida molt recomanable. Han conegut un espai que els pot ser molt útil. A veure si en poden treure profit.

Rebent instruccions de la Lilianna

Fent el test

La tornada. Creuem les Glòries

Saló del còmic

Es parla molt de dipositar confiança, però ningú diu quin interès et paguen.

Manolito (Mafalda)

Ningú pot amasar una fortuna sense fer farina als altres.

Manolito (Mafalda)

Una cosa és un país independent i una altra un país in the pendent.

Crònica del Jordi Cobo:

La sortida d’aquest divendres passat ha consistit en la nostra visita al Saló Internacional del Còmic. Tots teníem moltes ganes d’anar-hi, tant els que fan plàstica com els que fan física i química, que en un principi no anaven.

Cap a les 11 del matí hem sortit de l’escola i hem enfilat el camí cap a l’estació de metro de fontana. Des d’allà hem anat fins a la Plaça Espanya per arribar al Saló, que se celebra a la Fira de Montjuïc. Hem entrat allà i un cop dins, després d’unes indicacions de part de la Marta i el Xavi, cadascú ha anat visitant el Saló lliurement, gaudint de l’ambient i múltiples atraccions que ofereix l’exposició.

Com a totes les sortides, alguns estaven més entusiasmats per la visita que d’altres, que tal i com han completat el recorregut s’han assegut al primer bar que han trobat per allà. Tot i això, aquests han tingut la sort de trobar-se amb Benjamin, un conegut dibuixant xinès, i s’han fet una foto amb ell. Després, el mateix autor s’ha fet una foto amb la Marta, que és una gran fan d’ell.

Ferran R., Joan R., Benjamin, Alejandro, Adrià i JJ

En Benjamin i la Marta

Cap al migdia hem sortit un moment per anar a dinar, i la gran majoria ha anat al Centre Comercial Arenes de Barcelona, on hem anat fins al mirador i hem aprofitat per dinar tots junts.

Descans per dinar

Després de dinar hem tornat al Saló, però aquest cop teníem feina que fer mentre passejàvem per allà. L’hem acabat una hora abans de marxar, i hem anat al lloc on hi havia consoles i videojocs (per voluntat dels “homes” de la classe) a passar el temps que ens quedava abans de tornar.

Després d’estar allà durant gairebé una hora, hem marxat i hem tornat en metro, i des de fontana ens hem anat dispersant i la gent ha començat a marxar cap a casa.

Per fí. Mamma Mia

US ESPEREM A TOTS I TOTES!!!

Després de mesos i més mesos d'assajos per fí s'acosta el dia i hora de l'estrena.

Pels més tecnològicament dotats:

Per tots, el vídeo promocional:

No us ho podeu perdre. La cosa promet. Que ningú es quedi sense entrada. 

Història de la matèria

Hem oblidat que el somriure, com el somniar,

és una qüestió d'higiene mental.

Nèstor Luján

No us penseu pas que ens hem oblidat de vosaltres. De cap manera. Seguim en ple hivern. Malgrat les temperatures en clar augment, seguim en ple hivern. Un hivern que cada cop tenim menys clar quan s'acabarà. Totalment col·lapsats. Col·lapsats en tots sentits i en ple hivern. Paradoxes de la vida avui hem anat, amb el grup de Biologia, al Cosmocaixa. La visita, amb guia, porta per títol: Història de la Matèria. La Neus, la nostra guia, ens ha fet bun recorregut per la planta -5 del museu. Hem començat per la formació de la matèria. La matèria inorgànica. Hem vist i tocat meteorits i el bloc de gel. 

Tot seguit ens hem endinsat en el món de la matèria viva. Hem parlat dels organismes unicel·lulars. De les primeres conversions de CO2 en O2. De l'evolució cap a les primeres espècies aquàtiques. 

De les etapes, amb exemples vius, del pas de l'aigua a conquerir la Terra. De l'evolució de les extremitats, de la manera de respirar i de la manera de reproduir-se per aconseguir aquesta fita. Un cop a Terra, l'evolució a derivat cap a la intel·ligència. 

Hem parlat de les formigues, dels pops, dels gossos, per arribar als homínids com exemples d'intel·ligències diferents. D'intel·ligències cada cop més evolucionades. Com sempre diem, aquestes visites amb guia, són fantàstiques. Aquestes sortides et permeten fer algunes reflexions. Sobretot reflexions sobre l'evolució i on ens ha portat. Malgrat sembli demagògic, et fa reflexionar sobre si seguim evolucionant. Et fa reflexionar sobre en quin punt ens trobem actualment. En quin punt ens trobem i cap on anem. Penso en la intel·ligència de la formiga, del pop o del gos quan sento certs comentaris dels que tenen poder de decisió. Dels que ara diuen blanc, ahir deien negre i demà diran gris, sense cap vergonya. Dels que van a caçar elefants. Dels que deixen que el seu fill es dispari al peu. Dels que pensen que tot s'arregla amb diners. Penso en la intel·ligència de la formiga, del pop o del gos, quan veig cert comportament dels que han de ser referents esportius dels nostres alumnes. Dels que fan botifarra, fins i tot, quan guanyen. Dels que viuen en la permanent crispació. Dels que tenen un ego tan gran, tan gran, que fins i tot està per damunt de la seva institució. De la institució que representen. Penso en la intel·ligència de la formiga, del pop o del gos quan veig la portada de cert diari estatal que posa "soy del Madrid". Que posaran "soy del Bilbao", "soy del Barça", etc. quan altres equips guanyin la lliga. Penso en la intel·ligència de la formiga, del pop o del gos ... tantes vegades. Tantes vegades que sovint poso en dubte això de l'evolució. De fet no poso en dubte l'evolució. Poso en dubte cap on estem evolucionant. Aquesta és l'evolució que volem? Sigui com sigui aquesta és l'evolució que tenim.

Refugi 307

Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? 
No, sinó de deixar de ser imbècils.
Joan Sales. Carta a Mercè Rodoreda (4 d'octubre de  1962)

Hivern. Més hivern. Les temperatures segueixen pujant. Cada dia tenim més hores de Sol. Cada dia l'hivern és més intens. Més alumnes per aula. Més hores pels profes. Ja està confirmat. Uf! Són algunes de les darreres mesures. Pas a pas ens acostem, no a un llarg hivern sinó, a una era glacial. Avui hem fet un salt en el temps. Avui hem retrocedit 75 anys. Avui hem sortit de l'escola per anar a buscar el metro. Això ho fem sovint en moltes sortides. Això d'agafar el metro. Algú. No direm el seu nom, ja estava remugant. Quin pal la sortida, deia. Altres no eren conscients del viatge que estavem a punt d'emprendre. La sortida d'avui era especial. La sortida d'avui ha estat especial. Aquest metro que hem agafat ens ha transportat no només en l'espai. Aquest metro ens ha transportat en el temps. Poc després de baixar a la parada de metro de Paral·lel i caminar unes cantonades pel carrer Nou de les Rambles, hem arribat a l'entrada del Refugi 307. Ha estat un viatge en l'espai. De Gràcia al Poble Sec. Ha estat un viatge en el temps. Del 2.012 a 1.937. A la porta del refugi ens esperava el Marc. Un gracienc que ens farà de guia. Les visites amb guia sempre són molt enriquidores. Quan el guia és com el Marc les visites esdevenen un plaer. La seva passió, el seu entusiasme, els seus coneixements i sobretot, les seves ganes de transmetre, han fet de la visita un autèntic plaer. Per aquells que no ho sàpiguen a Barcelona va arribar a haver-hi 1.401 refugis censats per l'ajuntament durant la Guerra Civil (o incivil). Nosaltres hem visitat el 307. 

Entrada del recinte del refugi

El Refugi 307 és un dels dos que es pot visitar a la ciutat de Barcelona. L'altre està a Gràcia, a la Plaça del Diamant. El Marc ens situa. Ens explica la situació política. Ens explica els perquès de la guerra. Els interessos d'uns i els interessos dels altres. El manteniment dels privilegis d'uns. La lluita pels seus drets d'altres. En el fons ens explica una lluita de classes. Apareixen noms ben actuals. Ens parla de la Casa d'Alba. Teniu present la "Duquessa". Parla de que pocs tenen molt i que molts tenen poc. Comento en veu alta: "no se de què em sona això". Passa el temps i les coses canvien ben poc.

El Marc fent les explicacions prèvies

En Marc, ràpidament capta l'atenció de la majoria. Alguns juguen amb les pedretes dels voltants del camí. En Marc segueix. Parla de la República i la seva feblesa. Parla del poble. Parla de l'associonisme. Parla del que el poble unit pot aconseguir. Parla del voluntariat. Parla de treballar pel bé comú. Parla de les tasques d'homes i dones durant la guerra. Parla de què durant la guerra Barcelona es va quedar sense gats. Parla de la lleva del biberó. Parla de la lleva del xumet. Nois de 15 o 16 anys preparant-se per anar al front. Vestits de militars i amb armes a la mà. Nois de 15 o 16 anys. Justament les edats d'ells. Ells i elles es miren. No entenen. No s'ho podem imaginar. De fet, us els podeu imaginar. Posem-hi noms. Us imagineu els Alejandros, el Marc, l'Adrià, el Mattia, el Daniel, els Joans, etc. Els imagineu amb un fusell a la mà. Us els imagineu excavant un refugi? Canvieu la BB, l'iPhone, els Samsungs per armes o pics i pales. Impressionant, no? Veiem imatges de manifestacions. Manifestacions contra els bombardejo de la Guerra Civil i els bombardejos de la guerra de l'Irak. Que poc hem evolucionat.

Plànol del refugi

Entrem al refugi. El 307 és especial. És especial perquè està excavat a pic i pala penetrant a la muntanya. No has de baixar escales. Tot és a peu pla. Montjuïc el protegeix. Era de fàcil accés per la gent gran, dones embarassades i persones amb mobilitat reduïda. Ens explica com es va construir. Ens explica quins serveis tenien: lavabos per homes i lavabos per dones, infermeria, bateries per alimentar les bombetes que il·luminen el refugi, bancs per seure, etc. 90 segons. 90 segons era el temps entre sentir les sirenes i la caiguda de les primeres bombes. Caminem pels túnels i ens imaginem com havia de ser. Els pèls es posen de punta.

Imatges de l'interior del Refugi

El refugi es conserva igual que com era a l'època.  Al final de la guerra Franco va connectar un parell de galeries més. Es preparava per la Guerra Mundial. Al voltant dels anys 70 una família va viure a l'interior durant 10 anys. Sortim a l'exterior i en Marc s'acomiada de nosaltres. Moltes gràcies, Marc. Ha estat un plaer.

Imatges de l'interior i l'exterior del refugi

L'interior en moviment:

Visita molt recomanable, per fer en família, per aquells que tingueu un forat un cap de setmana. Si voleu fer un viatge en el temps us deixo unes imatges per la reflexió:

Sant Jordi. Certàmen literari

Coincidint amb la diada de Sant Jordi s'ha celebrat el certàmen literari. Entenc que el jurat, format pels membres de la junta de l'AMPA, ho han tingut complicat. Us deixo els escrits corresponents al resultat del seu veredicte. Moltes felicitats a tots/es els/les participants i en especial als 3 guanyadors.

1r Premi

L’esperança d’una guerra, per Clàudia Dong Brull

Per fi

pot ser cosa del destí,

les guerres han acabat

i les finestres s’obren de bat a bat,

esperant que la claror

inspiri esperança

no pas por.

No més bombes,

només amor

després de tant de temps

reclòs

en un sospir

de nit,

esperant

aquest instant.

Tornem a ser lliures

només persones,

que inspiren

i expiren,

i que no desitgen

 més que tornar a casa,

i guardar

les armes

per sempre més.

Només volen

recuperar

aquest temps

que van perdre,

simplement.

Oxigenar

els records

que la guerra

els hi va prendre.

Aquestes persones

només,

volen el perdó

d’haver matat

l’amic

del teu enemic.

i dels seus ulls

llàgrimes,

de perdó

i espirar

a la comprensió.

Per fi

pot ser cosa del destí,

les guerres han acabat

i les finestres s’obren de bat a bat,

esperant que la claror

inspiri esperança,

no pas por.

Després de tot,

avui la meva finestra

s’ha obert de bat a bat

esperant-te

avui sí,

per fi.

Avui tornes

a casa.

2n Premi

Los abuelos, per Maria Ros 

Admiro a los abuelos. Siempre lo he hecho. Me encanta ver cómo están allí para todo. Te miman, te cuidan, te ayudan, te dan buenos consejos y te compran todo lo que los padres no compran. En mi caso en particular y como diría todo el mundo de los suyos, adoro a mis abuelos. La verdad es que a medida que te vas haciendo mayor, vas viendo que cada vez los quieres más. El otro día, por ejemplo, fui a dar una vuelta con mi abuelo. Me relaja hablar con él. Me da paz y tranquilidad. Le explico mis problemas, como me va el colegio y él me explica qué ha hecho el Barça en el último partido. Luego de vuelta a casa siempre me compra algo, si no es un helado, es una camiseta, pero la verdad, es que estar con él es el mayor regalo del mundo. Luego están mis abuelas. Son geniales y muy diferentes a la vez. Una tiene genio y la otra es más tranquila. Una es rubia y la otra castaña. Eso sí, las dos tienen una cosa en común; y es que son las mejores del mundo.

De ellas salen refranes y frases que  te marcan y te quedan para siempre. Con ellas, salgo a pasear, miramos películas, nos vamos de compras y hablamos. La última cosa es la que me gusta más. Hablar. Hay tanta sabiduría y experiencia en sus palabras.

Dicen que los abuelos hay que conservarlos, cuidarlos, mimarlos y hacerles reír. Hay que llamarlos por teléfono y cuando estás a punto de colgar decirles “te quiero” y que te contesten “yo también te quiero”. Te hace grande. Te hace sentir que todo el mundo tiene un ángel de la guarda y los míos son ellos.

Les quiero.

3r Premi

Aranyes devoradores, per Carmen Aumedes 

Jo estimava aquell lloc. Tothom que hagi estimat un indret alguna vegada m’entendrà.

Van ser disset mesos. Disset estius. Disset aniversaris. Disset baralles. Disset platges a l’ombra. De vegades després de dinar marxava corrents intentant que els meus cosins no em veiessin i sortia de la casa. Creuava el jardí fins a arribar al darrere de la casa, al costat del camí. Una casa orientada al sud.

M’asseia damunt del mur de pedra que separava la casa del camí i em quedava quieta contemplant el paisatge. Cada any m’agradava més aquell “ritual”. Fins que no vaig fer onze anys no trigava menys de deu minuts a pujar al mur! Un cop a dalt, mirava que no hi hagués aranyes a la paret que quedava al meu darrere, ni cap animal que tingués la oportunitat de devorar-me mentre jo quedava abduïda pel paisatge.

Quieta. Molt quieta. Tant, que em sentia en moviment. Em movia amb el vent, amb els colors, amb la olor...

Ja fa uns mesos que tinc un sentiment a dins que no em puc treure. Com  un nen petit. Sí, exacte. No és un sentiment nou. Quan tens tres anys i jugues amb una joguina que t’encanta!

I de sobte veus unes mans, grans, que te l’agafen. Unes mans fortes i decidides. Tu t’hi esforces al màxim, però és inútil, te’l prenen i no el tornes a veure mai.

És un moment en que neix un sentiment d’impotència. Aquesta que fa plorar. Et fa ràbia, o no. T’és igual. Tu només vols allò que t’han pres i, sentint la cara mullada tens l’esperança que potser hi trobes una solució.

Jo he vist com aquestes mans grans i fortes s’emportaven riures, estius, aniversaris, una casa, un paisatge, les aranyes devoradores, els pensaments que havia deixat anar sobre el mur, s’ho emportava quasi tot. I jo, per molt que ho volgués, no hi podia fer res.

Sant Jordi

El millor homenatge que es pot fer a un llibre és rellegir-lo.

Imma Monzó

Sant Jordi. Diada gran. És un dels dies més impressionants de l'any. Al menys per nosaltres, llegiu el que vulgueu a "nosaltres". No cal fer declaracions institucionals. És un dia de la gent i per la gent. És la gent i el seu sentiment la que fa gran la diada. Aquesta sensació no cal que la manipuli ningú. És el dia dels enamorats. És el dia del llibre. Del llibre i la rosa. De la rosa i el llibre. És un dia de reivindicació nacional. La meva reivindicació és que ha de seguir sent un dia laborable. Aquí està un dels seus grans atractius. Cercar un forat al llarg del dia per gaudir de la diada. Aquest any he tingut la sensació que la gent en tenia ganes de Sant Jordi. Potser és que l'any passat va caure en dissabte Sant. A primera hora del matí, cap a les 8, anaven entrant cares adormides a l'escola. Poc a poc el personal s'anava traient la son de les orelles pel tal d'anar per feina. Sense massa coordinació s'inicia l'activitat. A mesura que van avançant els minuts la cosa millora. Es comencen a preparar les primeres roses i a recollir els estris necessaris per muntar les parades. Una mica més despert el personal comencen a sortir les quadrilles cap els diferents punts de venda. Cares d'il·lusió. Il·lusió perquè avui la jornada és diferent. Trenquem la monotonia de les cares per una nova experiència. Vivim noves sensacions. És un dia d'esperança. Esperança de vendre totes les roses i recollir diners pel viatge. És un dia de neguits. Neguits de no saber. No saber si complirem els objectius. Neguits de si vendrem tot l’stock. Neguits, per alguns, és clar. Altres es deixen arrossegar. A aquests els costa més implicar-se totalment. Són aquells de, ja m'ho faran. Ja em trauran les castanyes del foc. És senzill diluir-se dins del grup. A uns i altres gràcies pel seu esforç. En els fons tots comptem i de tots i totes n'aprenem.

Preparant la mercaderia

Un cop les parades instal·lades apareix la vergonya, en alguns. Vergonya de fer el primer pas. Vergonya de vendre la primera rosa. Vergonya d'una situació diferent. Poc a poc i veient que la cosa comença a rutllar la confiança va creixent. Diàlegs curts amb compradors. Insinuacions perquè comprin, a gent que passa. En definitiva interacció. Interacció al carrer a hores que no són costum per ells. Situacions noves. Experiències. Estones de més feina. Estones més tranquil·les. Estones per conversar. Estones per desenvolupar estratègies de venda. Estones de creixement personal. Algunes parades rendeixen més que altres. Alguns tenen més gràcia per vendre que altres. Coordinació. Comunicació. Assistència. Roses amunt i avall. Portar roses d'una parada a l'altre. Portar espigues d'una parada a l'atre. Portar cintes i fundes d'una parada a l'altre. El matí s'acaba i les roses també. Cap al migdia tanquem un parell de parades i anem a buscar més roses. Les existències s'esgoten. En total n'hem posat a la venda 410.

Les parades i els venedors

La jornada es pot qualificar d'exitosa. Objectius de vendes acomplerts. Els objectius de vendes eren importants. Els objectius relacionals també. Els objectius de noves experiències també. En un dia com el d'avui tothom ha après alguna cosa. Felicitar a tothom en la mesura de la seva implicació. Moltes gràcies pel vostre esforç.

Últimes  roses. Al final cal recollir

No tenim remei

Només hi ha dues coses infinites: l'univers i l'estupidesa humana, 

i no estic totalment segur de la primera.

—Albert Einstein

Retallades i més retallades. Hivern. Cru hivern. Ara més retallades a educació per no parlar de la sanitat. Més alumnes per classe. D'aquesta manera donaran més facilitats pel professor per atendre les diversitats a l'aula. Les de cap amunt i les de cap avall. Al final aconseguirem no tenir ni blancs ni negres. Només grisos. Grisos, quins records. Més facilitats per treballar les emocions. Amb grups més grans tot serà més emotiu. Més facilitats per fer els acompanyaments personalitzats. Amb tanta gent mai ningú se sentirà sol. Sol, vull dir rodejat d'altres cossos suposadament humans. L’aïllament espiritual, intel·lectual o sentimental és una altra cosa. Ja ho veieu, en ple hivern tot són facilitats. Ara bé, tots tranquils perquè Sa Majestat s'ha disculpat. Els elefants estaran contents. Com hem pogut, però els preparatius de cara a la diada de Sant Jordi semblen llestos. L'organització està feta. Les roses encarregades. Esperem que el dia acompanyi i la implicació de tothom sigui la que ha de ser. Segur que així serà. Aquests nois i nois no acostumen a fallar. De tant en tant se'ls ha de provocar i estimular. Avui ho hem fet i les sensacions són bones. Seria meravellós que ja tinguessin tots els automatismes activats. Seria bo que algunes reflexions ja no s'haguessin de fer. Si fos així ens avorriríem. Així doncs, cal fer com Sant Jordi. Omplir-se de coratge i anar a cercar el drac. El nostre drac particular... S'acosta el teatre. S'acosta París. S'acosta la fi de curs... Malgrat aquest hivern que ens castiga, que la diada de Sant Jordi us sigui i ens sigui profitosa. Molt bon Sant Jordi a tothom.

L'Arxiu Joan Maragall

Quan jo era petit

vivia arraulit

en un carrer negre.

El mur hi era humit,

prô el sol hi era alegre.

Sol solet. Joan Maragall

Hivern. Dia d'hivern. L'hivern no ens vol deixar. Al climatològic li costa marxar. L'altre hivern és esperpèntic. Miris com t'ho miris és esperpèntic. Fins fa quatre dies pensava que vivíem en un país de pandereta. Ara penso que ja no ens queda ni la pandereta. Però tranquils. Aquí no passa res i tot segueix igual. Avui hem anat a visitar la casa museu de Joan Maragall. Aquest any en farà 101 de la seva mort i 152 del seu naixement. Les reivindicacions socials i polítiques d'ara fa 100 anys són les mateixes d'avui en dia. Les lluites de Maragall i Unamuno per la llengua catalana segueixen en el mateix punt. De fet, és fals que segueixin en el mateix punt. Dubto que les controvèrsies actuals tinguin la mateixa talla dialèctica que les de fa 100 anys. Que trist. Si això és evolució anem apanyats. La Casa Museu és l'antiga vivenda de Joan Maragall. On es va instal·lar el poeta i articulista en 1.898. Es tracta d'una de les anomenades torres de Sant Gervasi. Glosades per Mercè Rodorera en llibres com Aloma o Mirall trencat. La casa es troba situada just al darrera de la Plaça Molina. Impressionant torre que es manté, en bona part, tal i com era. 

Entrada de la casa. Donada per la família a la Generalitat.

Vinga que ja entrem

Només entrar ens rep l'inici de l'Oda Infinita. Davant les paraules de l'Oda Infinita ens recull el nostre guia. El nostre guia no podia ser un altre que en Pere Maragall i Mira, net del poeta. Al coneixement de l'autor se li afegeix, en aquest cas, un vincle familiar. En Pere ens ha transmès l'emoció en cadascuna de les estances de la casa. Ens ha fet reviure la situació històrica de l'època, amb la situació personal i emocional de l'autor amb els seus records personals. Malgrat no haver conegut personalment al seu avi si que ens ha explicat vivències personals a la casa. Casa on cada vigília de Nadal es reuneix la família per fer una trobada per recordar i glosar al patriarca. Es reciten les seves obres i es transmet el coneixement de pares a fills. Donat que som uns quants, en separen en dos grups. El primer grup gaudeix d'uns dels programes de TV3, el meu avi. Naturalment el dedicat a Joan Maragall. Els altres comencem la visita. Després canviarem els papers.

Al rebedor de la casa, davant les calaixeres isabelines de la mare del poeta, en Pere, ens explica la seva infantesa al barri de la Ribera. D'aquells records d'infantesa neix el poema Sol, solet. Passem després als dormitoris. Allà davant del llit alfonsí, ens comenta que en Joan Maragall va estar al liceu el 7 de novembre de 1.893. En aquella data, l'anarquista Santiago Salvador, va llançar la bomba a platea provocant una vintena de morts. D'aquell fet i pensant en la seva filla neix el poema Paternal. Al saló, l'estança noble, on es rebien les visites, ens parla de Pijoan i Unamuno entre d'altres. Al saló ens explica que malgrat sigui recordat principalment com poeta, en Joan Maragall, va ser un gran articulista. Va ser un gran col·laborador del Diario de Barcelona.  Diari conservador de l'època. Hem repassat la setmana tràgica de 1.909 i de com Maragall critica als de la seva classe social. Hem parlat de la seva oposició al pla Cerdà i de com trobava inspiració a la natura. D'una d'aquestes estades a la muntanya neix la Vaca cega. Aquí al saló en fem una lectura. Al despatx, el Joan i després en Ferran G., asseguts en un “sillonet” prenen la paraula i es dirigeixen a l'auditori de l'Ateneu Barcelonès tot llegint un fragment de l'elogi de la paraula. Finalment i reunit tot el grup al menjador parlem de la vida familiar. De com s'utilitza l'estança per les trobades familiars. Família molt extensa. El poeta va tenir 13 fills. Allà on abans hi havia hagut la coberteria, avui hi ha les obres complertes d'en Goethe. En aquell entorn llegim Nodreix l'amor. Per posar un punt i final digne a la visita, tots junts, al voltant de la taula, recitem Excelsior. Donar les gràcies als rapsodes que en cada estança han llegit els textos. Elles i ells han ajudat a que la visita prengués una altra dimensió.

Mirant el documental

Al menjador amb en Pere

Ha estat una visita molt enriquidora i emotiva. Ha estat un plaer poder caminar per les estances d'una de les torres de Sant Gervasi. No una torre qualsevol, sinó aquella torre on va viure i produir, Joan Maragall.

La Clàudia i la Carmen llegint Maragall mentre esperem per retrobar-nos amb els companys.

Fragment de Nodreix l'amor llegit pel Jordi sota l’atenta mirada del Lluís, la Marta i l'Àlex.

Hem acabat tots recitant l'Excelsior. Una bona manera de finalitzar la visita.

Moltes gràcies Pere, per la teva dedicació i amabilitat al llarg de l'estona que hem passat junts. Has dotat d'emoció, un plus afegit, al recorregut per la vida  i l'obra de Joan Maragall. Per una estona hem oblidat que a fora encara era hivern ...